dilluns, 24 agost de 2009

El sistema polític català: fossilitzat o en mutació?

El director del CEO, Gabriel Colomé, quan ha d’analitzar les enquestes que regularment treu el centre acostuma a esmentar dues o tres frases recurrents. Una d’elles és la fossilització del sistema de partits català i, sobretot, l’estabilitat en la intenció de vot dels catalans i les catalanes. Apreciacions encertades?

Com si es tractés d’un dinosaure en evolució, el sistema polític català pot canviar en un futur no massa llunyà. Aquesta és la conclusió principal a la qual ha arribat un estudi realitzat per l’historiador i politòleg, Xavier Casals, segons llegíem el diumenge a La Vanguardia. De fet, l’article comença: “el sistema polític català podria tenir els dies comptats”. Ras i Curt.

És realment factible el que preveu l’estudi? Diversos dubtes planen sobre aquest exercici de futurologia política.

Vot útil. Donar el vot a formacions que no es troben dins del Parlament, les quals tenen una visibilitat inferior, no és fàcil. En la mesura que aquests partits puguin fer visible la seva “utilitat”, tindran opcions d’entrar al Parlament.

Barcelona és bona, si la bossa sona. Aconseguir escons fora de la província de Barcelona és complicat. Tanmateix, han de ser molts els vots per escó a la província principal del país per obtenir un seient.

Fragmentació, per a què? Parlaments més fragmentats poden provocar que la ciutadania reaccioni amb contrarietat. En cas que noves formacions entressin i (situats en un món hipotètic) i el clima s’enrarís, el votant podria tornar a un vot més segur. Però també pot passar el contrari, que el ciutadà s’enroqués i el clima pugés de to.

Abstenció i insatisfacció. Tots dos factors poden ajudar a què nous partits entrin al Parlament. El ciutadà, cansat de les formacions tradicionals, a qui jutja amb més capacitat crítica que a les noves formacions, es trasllada d’unes a les altres.

Nous missatges, portes obertes. L’estudi vincula l’entrada de nous partits al Parlament amb l’eclosió de nous missatges, sigui per nous missatges independentistes o per noves ofenses contra la immigració.

En definitiva, es generarà una estructura d’oportunitats favorables a l’augment de la fragmentació del Parlament? Explosionarà el sistema de partits català? O, ans al contrari, es reduiran el nombre de formacions?



El futur dirà.

(El gràfic indica l'evolució del Nombre Efectiu de Partits (eix esquerra) i dels partits que no van entrar a les eleccions del següent any (eix de la dreta))

5 comentaris:

David ha dit...

Interessant reflexió. Jo crec que a curt termini, i amb el lideratge polític existent (o la manca de lideratge), no és descabellat veure al Parlament un grup mixt amb cinc diputats de la PxC, un parell del Reagrupament, i tres del partit de la Rosa Díez (si no s'han barallat abans). A mig termini però, són forces polítiques que no tenen massa recorregut...

Toni Rodon ha dit...

Dónes 5 diputats a PxC i 3 a Rosa Díez? Déu meu! Quin horror! :P

L'home del sac ha dit...

Ja posats a fer doneu-ne uns quants més a Reagrupament... XD
El que veig bastant clar és que la Rosa Díez substituïra als Ciutadans. Els pobres, tant que anaven d'anti-catalans i el seu principal problema al final ha estat precisament ser catalans i voler dirigir el projecte des d'aquí, sense voler integrar-se en l'opció dirigida des de Madrid.

Marc Sanjaume ha dit...

La crònica de Carles Castro, tot s'ha de dir, està redactada en un to una mica apocalíptic: "Es decir, más pronto que tarde, desde la tribuna del Parlament podría oírse la voz tronante de quienes consideran a los "inmigrantes una chusma que amenaza la identidad y la cohesión social de Catalunya", pero también la de aquellos dispuestos a proclamar la independencia de unos "PaïsosCatalans" socialistas.".

Els factors (variables?) que s'esmenten, desconec l'estudi, em sembla que caldria agrupar-los dues categories: 1) oferta i 2) demanda. És evident que la demanda està canviant, que es mou alguna cosa. A ,l'eix nacional hi ha una crescuda del sobiranisme i a l'esquerra-dreta no ho tinc clar però potser un liberalisme autoritari incipient a l'estil electorat del Vlaams Belang. Pel que fa la oferta malgrat l'existència de partits extraparlamentaris disposats a fer el salt al Parlament (PxC, Reagrupament..) crec que cal tenir present la mutació i renovació dels partits que ja hi són. També cal tenir en compte que la CUP ha decidit no presentar-se o que PxC ja ho ha fet altres vegades sense treure escons, per què n'hauria de treure ara? Francament, considerant la immensa resistència i capacitat de supervivència de les organitzacions polítiques veig més factible una rennovació estratègica, ideològica als partits existents que no pas un canvi massiu de sigles.

Ara bé, la gràcia de tot plegat és que fa de mal preveure :)

Toni Rodon ha dit...

Estic d'acord amb el que comentes, Marc. La crònica és una mica apocalíptica. A més, dóna la sensació que associï les CUP amb PxC.

Vaig creure interessant posar la reflexió al bloc, però em sembla que l'article és d'aquells d'"estiu". Ara bé, caldria veure què diu l'estudi i, sobretot, per què l'ha fet!