Internet i política als Estats Units

Des que Patterson va tensar la corda entre els mitjans de comunicació i la política, el debat sobre la confiança pública en la política, el rol dels mitjans i la necessitat d’atraure audiències i desenvolupar amb qualitat la responsabilitat d’informadors no s’ha acabat. Es planteja si els objectius dels mitjans no entren en contradicció amb els objectius polítics (“públic” en dirien alguns). Els polítics són crítics amb la informació que es dóna i les audiències dels noticiaris, almenys als Estats Units, marquen una persistent tendència a la baixa des d’inicis dels 80. S’accepta que la democràcia no pot funcionar sense un sistema de mitjans lliure i que realitzi la tasca de vigilància i font d’informació. Però, al mateix temps, el periodisme (diguem-ne) crític ha afeblit la implicació política dels ciutadans i, per tant, el seu interès per les notícies polítiques i els noticiaris. El percentatge de persones que afirmen estar d’acord amb què la premsa fa mal a la democràcia ha anat en augment.

Com trencar doncs aquesta espiral? Sembla que internet està canviant el terreny de joc i la política troba un nou camp on prodigar-se. S’assegura que l’ús dels nous mitjans de comunicació ha enganxat de nou a molts americans al televisor. De fet, segons Nielsen, les pàgines vistes amb contingut polític no han parat de créixer.

Evidentment l’augment de pàgines vistes va en relació a l’augment de connexions a internet. El percentatge de població que alguna vegada ha usat la xarxa ha crescut del 60% el 2000 al 75% del 2007. És indubtable, doncs, que si el 35% dels americans han vist vídeos polítics a internet, la influència s’ha de notar d’alguna manera o altra. De fet, anecdòticament podem dir que internet ha augmentat la seva influència després que Bob Dole, contricant republicà de Clinton el 1996, va donar malament la seva direcció web en un debat televisat.

És, doncs, internet el manà de tots els mals polítics? Els estudis en general mostren que els que veuen més més informatius de TV també llegeixen més diaris, utilitzen més internet, segueixen més les campanyes, tenen més confiança en les institucions i són participatius (internet i participació política). Per tant, quedaria clar que els que segueixen més els mitjans no són els que es desimpliquen més. Afirmem per tant que l’interès per la política és previ a l’ús de mitjans com internet?

Als Estats Units la cosa no és tan clara. El reforçament de la informació a través d’internet hi és, però les xifres mostren que cada vegada més gent consumeix informació política a través d’aquest mitjà i desenvolupa un interès polític. Mai com fins ara s’havien descarregat tants vídeos, imatges o, fins i tot, propostes polítiques. Serà capaç internet d’iniciar un nou “cercle virtuós”? De moment sembla que a l’altra banda de l’Atlàntic ho està aconseguint...

Toni Rodon