dimecres, 6 d’agost de 2008

Les segones eleccions més importants de la història?


Israel es prepara de nou per una intensa i esgotadora campanya electoral. Ehud Olmert, fins ara president del país, va guanyar fa pocs anys les eleccions del país, “les més importants de la història”, segons va vaticinar la premsa nacional i internacional. La fi de l’era Shaaron i els moviments que aleshores s’experimentaven en temes territorials (retirada de la franja de Gaza, construcció del mur de Cisjordània i un etern llarg etcètera) reblaven el caràcter decisiu d’aquells comicis. Kadima, el partit d’Olmert, aconseguí 29 dels 120 escons del Knesset (Parlament), un ínfim 24,16%. Ínfim des de la nostra òptica, perquè al petit però influent país de l’orient mitjà no es concep arribar al Govern sense formar part d’una coalició més àmplia.

El sistema polític d’Israel és particular i, en certa manera, un rara avis en la política comparada. Basat en el model anglès, Israel compta amb un cos unicameral conformat per 120 membres. El 1992 una reforma electoral canvià el sistema (amb l’oposició, per cert, dels politòlegs del país). A partir d’aleshores els ciutadans atorguen dos vots: un per a la llista dels partits amb el seu candidat al Parlament i un altre per escollir el primer ministre. El sistema electoral és proporcional pur, amb una barrera electoral mínima del 2%.

Això ha portat a criticar el sistema per excessivament fragmentat. Com es pot comprovar a la següent taula, el nombre efectiu de partits que accedeixen al Parlament presenta una xifra elevada. Però és aquesta una condició intrínseca per parlar de polarització?


Joan B. Culla, en el seu (espectacular) llibre “Israel, el somni de la tragèdia”, ens diu: "Hereva de les pràctiques i de les intitucions representatives dels yishuv preestatal, la democràcia israeliana és exòtica en un doble sentit: en el geogràfic, perquè constitueix l'únic sistema polític pluralista, competitiu, amb separació de poders, respectuós amb els drets individuals i susceptible d'alternança en tot el Pròxim Orient de la segona meitat del Segle XX. Però l'exotisme també deriva del fet que, a pesar del seu motlle occidental, les singularitats identitàries, socials i culturals de l'Estat hebreu, el conflicte crònic amb els veïns, fan que en la seva política no hi jugui només el clivatge dretes-esquerres, sinó també -i molt- les bipolaritats entre religiosos i laics, o entre "coloms" i "falcons", o entre asquenasites i orientals, o entre "marroquins" i "russos"... Les conseqüències són una complexitat en el mapa partidari, una virulència en els debats, una complicació en les crisis que, a l'observador extern, li resulten sovint inintel·ligibles".

Israel, doncs, camina de nou cap a les urnes. En les passades, una de les sorpreses fou el Partit dels Pensionistes, liderat per Rafi Eitan, que encapçalà un cert esgotament per la situació de violència crònica que es viu a la zona i aconseguí captar un vot que cada vegada és més majoritari: el de la classe mitja israeliana, cansada dels temes “històrics” i necessitada de temes “qüotidians”. Després de la desaparició de Shaaron, les (primeres) eleccions més importants de la història han acabat donant uns resultats curts en el temps. Ara, l’estrès de la campanya electoral torna en escena i les (segones) eleccions més importants de la història dictaran sentència.

Segons Schoefield (a qui alguns membres del Pati vam tenir com a professor), una condició necessària per no crear un buit en el centre dels dos espais polítics és la necessitat que el partit dominant tingui un avantatge considerable en tamany i ocupi una situació determinant al Parlament. Poc probable que passi. Almenys a curt termini. Al contrari, es preveu de nou un escenari de confrontació aguda.

De moment el favorit sembla ser Benjamin Netanyahu, que governà el país del 1996 al 1999, de perfil dur i partidari del continuisme. Però la història serà encara més dura: les tensions internes dins del partit majoritari ja comencen a aflorar (vegeu el Haaretz d'avui)
i les perspectives de pau, de nou, s’ofeguen (The economist). De lluny esperem que no quedin les velles paraules del cant per la pau: “Mireu cap endavant amb esperança i no a través de la mira d’un fusell”.

Toni Rodon

2 comentaris:

Silvia ha dit...

Des de la meva ignorància en Orient mitjà...Encara que estigui molt polaritzat el sistema de partits, no hi ha dos partits que dominen la situació? O la resta de partits té potencial de decidir? M'explico?

Toni Rodon ha dit...

Sílvia, et detallo la composició del Knesset perquè et facis una idea del calidoscopi de colors i idees...

Kadima 29
Avodá 19
Likud 12
Shas 12
Israel Beytenu 11
Unión Nacional-Partido Nacional Religioso 9
Gil 7
Yahadut Hatorah 6
Meretz-Yachad 5
Lista Árabe Unida-Ta'al 4
Hadash 3
Balad 3