dissabte, 2 d’agost de 2008

El catalanisme és poruc?

Enmig d'aquesta setmana horriblis que comentàvem al darrer post diversos pensadors i intel·lectuals han dit la seva valorant la conjuntura i el fons, i la forma, del mal que ens ha tocat patir. No en farem ara un repàs perquè ens duria molta feina i unes quantes pàgines avorrides per un efímer lector de blogs. En tot cas, a tall d'exemple de que alguna cosa remena cua en aquest oasi, podem destacar el debat que ha generat l'article de Ferran Sáez a l'Avui. Sáez hi argumenta que atesa la centralitat a l'agenda política del nacionalisme espanyol imposada per Rajoy des de 2004, un nacionalisme que no ha aconseguit reformular-se simplement per una qüestió d'herència seglar, Catalunya es troba en una bifurcació definitiva: la secessió o la centralització final. La qüestió de la genètica nacional espanyola que s'hi esgrimeix és cabdal per l'autor, considera que Espanya mai ha volgut acomodar els nacionalismes perifèrics i que els ha negat de manera sistemàtica fins a no trobar-se ni a ell mateix. Rebla el clau amb una cita sobre Cuba i el tinent Weyler prou interessant: Quien no está por la españolidad de Cuba incondicionalmente está contra España y contra mi.

El que no queda gaire clar a l'article de Sáez és que si el nacionalisme espanyol era genèticament genocida de bon començament per què ens n'adonem ara? Perquè és ara la bifurcació entre la secessió i el centralisme i no el 2004, o el 1996, o el 1981? Enric Vila recollia el guant ahir mateix i aplicava les tesis de Sáez de manera força més concisa. Segons Vila el catalanisme pujolista fou una reacció de coratge a la força (armada) de l'Estat espanyol. Però aquesta reacció ja no té sentit avui en dia i se'ns presenta com una posició plena de complexos que ens acosta més a l'escenari centralitzador que no pas a la secessió. I, doncs, la secessió és la nova pedagogia que cal que emprengui CiU i el catalanisme en general perquè és l'única que ens podrà salvar del nacionalisme uniformitzador de l'Estat. Tot plegat sense pors, ja que l'amenaça armada de l'Exèrcit espanyol ja no és real avui en dia.

Seguint el maximalisme dels autors a l'hora de plantejar els escenaris (ja vam citar els que preveia Requejo i demostra que en poden ser uns quants més) una anècdota sobre el tema és l'enquesta de El Mundo (realitzada per Sigma-Dos) a la secció de "Qué hemos hecho bien/Qué hemos hecho mal 1978-2008". Parin atenció a aquesta pregunta:



No comment...

-------------------------------------------

Mentrestant, pinten bastos pel Govern: CEO ISPC Juliol 2008. Crisi?



Marc Sanjaume

1 comentari:

Toni Rodon ha dit...

Marc, interessant la reflexió que planteges. Només dos apunts:
1- Sí. El catalanisme és poruc.
2- És cert que les èlits polítiques cada vegada més veuen la dicotomia que aquí presentes. De fet, el federalisme és avui a l'Estat espanyol més una quimera que una realitat. Per tant, els camins són: la inestabilitat del sistema actual ("dret a la indeterminació"), la recentralització "de facto" a la qual s'està anant o els passos cap a una plena sobirania.
Curiosament, però, com bé saps, les enquestes segueixen assegurant que la majoria vol un Estat federal. Estic preparant un post sobre el tema però la paradoxa és flagrant.