Quan amb un eix no n'hi ha prou...

Si mai us han fet una enquesta de ben segur que la pregunta d’“autoubicació ideològica” haurà estat una de les qüestions demanades. A la majoria de països de l’Europa Occidental l’anomenada clivella ideològica (cleavage) estructura la divisió política de l’electorat. De fet, els estudis que s’han realitzat demostren que 8 de cada 10 persones són capaces de situar-se entre el 0 (extrema esquerra) i el 10 (extrema dreta). El continuum ideològic, doncs, és un dels elements utilitzats per predir el vot. El model racional estableix que el votant escollirà el partit que s’apropi més a la seva autoubicació (per exemple, si un ciutadà francès se situava al 3 de l’escala ideològica, tenia més probabilitat de votar per Sègolene Royal -socialista- que per Sarkozy -conservador-).

Però, com algú pot haver imaginat, això no és ni molt menys una ciència pura. Si ho fos, seguint la teoria general, partits com el PSC i ERC (que els enquestats del CEO ubiquen al 4,3 i al 3,01, respectivament, de l’eix esquerra-dreta) competirien pel mateix electorat.

En el cas del sistema polític català aquesta dimensió no és suficient i convé afegir-hi una altra dimensió, la nacional, per estructurar la ideologia o preferències dels votants. Els indicadors empírics de les enquestes utilitzen majoritàriament l’indicador d’Identificació Nacional Subjectiva (INS) en el que es demana a l’entrevistat una gradació de cinc possibilitats. En posteriors posts s’explorarà l’evolució d’aquest indicador a Catalunya i l’impacte multidimensional en el sistema de partits i en el govern, però abans veiem com s’estructuren els diferents partits en els dos eixos (eix Y nacional: 1, només espanyol; 2, més espanyol que català; 3, tant català com espanyol; 4, més català que espanyol; 5, només català; Eix X esquerra-dreta):

Ubicació segons els enquestats dels partits catalans en l’eix multidimensional(l’eix nacional està mesurat segons l’INS i no segons l’escala de l’1 al 10)

Fent un anàlisi llampec, segons les dades del CEO (2008), la competència més ferotge s’hauria de produir entre el PSC, ICV i ERC. Entre els tres, per tant, es disputen un bon segment de l’electorat. CiU per la seva banda té a priori un espai “natural” més ampli, sobretot a la seva dreta. Finalment, destacar la radicalització cap a la dreta que els individus atribueixen al PP.

No obstant, el que posa de relleu aquest model és els “equilibris” que han de realitzar els diferents partits. Han de calcular en primer lloc on tenen més potencial de creixement i si, aquesta estratègia, els pot fer perdre votants per l’altre segment. El nivell de l’elecció és també important, donat que els electors no sempre voten igual (vot dual i abstenció diferencial, fenòmens que explicarem un altre dia). En tot cas, l’estratègia sembla que passi per fer-se amb el centre (i què és el centre?!) i ser capaç d’amalgamar sensibilitats diverses.

Toni Rodon

PD/ Dues precisions: Aquí s’ha usat l’INS perquè el CEO no utilitza un escala. En tractar-se d’una variable categòrica la mitjana és menys “real”. No obstant, una ràpida comprovació amb dades del CIS ofereix unes pautes semblants, excepte en el cas de C's, que queda situat entre el 2 i el 3 (d'una escala del zero al deu). En segon lloc, la ubicació dels partits aquí presentada està basada en l’opinió del conjunt de l’electorat, el qual distorsiona la posició dels partits minoritaris donada la tendència comprovada dels electors en algunes dimensions a allunyar vers l’altre extrem els partits més distants.