Avui a La Vanguardia (04/04/08) entrevistaven a Corinne Maier, portaveu del moviment Women Child-Free (dones lliures de fills/es). Aquesta autora, planteja que s’ha d’elegir entre tenir un futur (ja sigui professional o d’altra mena) o tenir fills. De fet va més enllà, reivindica que tothom hauria de fer el que ens donés la gana, sense caure en els paranys dels rols imposats com crear una família, tenir fills...També defensa que les dones poden ser dones sense ser mares, i només així obtindran el plaer de ser lliures. Sense estar en contra que cadascú faci el que cregui convenient i que la família pot arribar a ser una institució repressiva, crec que hi ha un debat molt més profund del que ella planteja. Som les dones realment lliures de fer el que vulguem? La qüestió no es troba en elegir entre la dicotomia anterior, l’assumpte radica en què en la societat en què vivim les dones no podem elegir lliurement entre tenir un futur i alhora ser mares. Mentre que els homes no tenen aquesta disjuntiva.
Si analitzem les dades del CIS (2.450) del 2002 encara podem observar que existeixen notables diferències entre gèneres davant el tipus d’ocupació. El gràfic ens mostra que els homes tenen molt més càrrecs directius que les dones, ja que la majoria són empleades. Al segon gràfic podem observar el temps lliure que els hi queda tan a homes com a dones desprès d’haver realitzat totes les obligacions (laborals, familiar, de la llar i de son), i crida l’atenció que les dones tenen molt menys temps lliure, ja que aquetes encara han de suportar el gran pes de les tasques familiars.
Per tant, crec que no hem de caure en l’error dels primers feminismes en voler una igualtat radical, sinó que s’hauria de lluitar per una igualtat de condicions (entre home i dona) davant el plantejament de tenir fills o no, o de formar una família.
3 comentaris:
Precisament ahir vaig rebre a casa la revista Àmbits que fa un repàs de la presència de dones al capdavant de ministeris. La revista conclou que es comencen a trencar motlles (cosa que comparteixo, encara que queda molt per fer...) i que la presència femenina en institucions globals ha augmentat. De fet, calculen que la proporció de parlamentàries ha pujat del 13'4% el 2000 al 15'7% el 2005. La xifra al món àrab s'ha duplicat (del 3,5% al 6,5%). Sens dubte, el camí és llarg encara...
Toni Rodon
Bé, si ja t'ho dic jo Sílvia que ets una Susan Okin en potència.
Saludus
Clar, suposo que amb llei de paritat, al igualtat en els càrrecs de més responsabilitat milloraran molt. Tot i això, com deies queda molt per fer. Sobretot per arribar a una igualtat “material”. La demostració, (com a exemple molt tocat) , es troba al govern de la primera legislatura de Zapatero, on les ministres sent el mateix número que els ministres tenen una mitja de 0,6 fills, quan la mitja de ministres i ministres és de 2,75. I això es pot extrapolar a gairebé tot el món empresarial. La qüestió no es troba en què totes hagin de tenir els mateixos fills, sinó que puguin escollir.
Publica un comentari a l'entrada