La insuportable lleugeresa dels estudis de Ciències Polítiques i de l'Administració

En una conversa informal al despatx amb Kanciller, company d’aventures doctorands al pati descobert i els seus voltants, abordem un debat particularment clàssic de la Ciència Política: Per què serveix?. Li confesso la preocupació creixent que em produeix la meva manca de capacitat d’anàlisi, previsió i comprensió de la Política. I acordem que, malgrat el nivell que els rànquings atorguen a la nostra estimada facultat, els resultats obtinguts en aquest sentit després de cursar-hi estudis de polítiques són minsos, per no dir depriments. Malgrat tot, només cal observar qualsevol tertúlia mediàtica per veure que la presència de politòlegs és gairebé nul·la, i adonar-nos-en que no és un problema dels estudis sinó de la disciplina en general. La ciència, i l’art, de l’anàlisi polític en aquets país sembla ser que és feina dels comentaristes polítics i no pas dels politòlegs.

Més enllà de si això ha de ser així o no, a mi tot plegat em recorda a un parell de lectures recents de Parekh i Berlin. A la primera Parekh alerta del monisme moral que duen incorporat no només molts “ismes” injuriats (marxisme, fonamentalisme, nacionalisme) sinó del mateix liberalisme polític, presentat com el defensor del pluralisme de valors. A la segona Berlin alerta del determinisme que sol dur als pensadors (i científics socials) a cercar una suposada inevitabilitat històrica subjacent per explicar les coses del present, ja sigui una estructura, una divinitat, una força tel·lúrica o, ves per on, un mecanisme causal.

Si estudiar ciències polítiques hagués de consistir exclusivament en formar-se per analitzar, preveure i comprendre la Política potser caldria fer més cas a Parekh i Berlin. Abandonar el camí de la infinita cerca de la inevitabilitat històrica i començar a explorar nous camins que ens ajudessin a fer aquesta tasca. Potser així, d’una vegada, discutiria amb el conserge tenint la certesa que, com a mínim, seria capaç d'afegir alguna coseta a les seves dissertacions polítiques, sempre més adients, informades i encertades que les d’un mediocre doctorand, servidor de vostès, però, en fi, i si no és aquesta la tasca del politòleg i sí que és la del conserge? Qui lo sa?