diumenge, 14 de setembre de 2008

Catalunya amb síndrome de Briquet?

Segons l’Associació Catalana de Sociologia, els catalans i les catalanes ens trobem en una situació de “perplexitat”. Des que el president de l’Associació, Oriol Homs, va decidir divulgar el terme, el món mediàtic ha agafat les regnes, sigui per criticar-lo o per qualificar la diagnosi d’encertada. Al Pati, però, no ens fixarem en si Catalunya necessita un shock electromagnètic per sortir de l’estat de perplexitat, això és feina de sociòlegs, que ja ho fan molt bé. Més aviat anirem en la línia de l’article de La Vanguardia aparegut avui diumenge, dia 14 titulat “Catalunya en el divan?”.

El reportatge aprofundeix en el fenomen conegut com a information overload o sobrecàrrega informativa. El terme es va començar a usar en el món de la informàtica però de seguida es va estendre a altres camps. És un concepte que al·ludeix a l’excés d’informació a què estan sotmeses les societats actuals; una informació a voltes contradictòria entre sí, poc rellevant o poc clara. Sobre aquesta base, l’article descriu una realitat:

1- La Generalitat elabora cada any més de 300 dades estadístiques sobre la realitat catalana.
2- Catalunya disposa de la sèrie històrica de sondejos polítics més llarga de la democràcia.
3- La capital catalana elabora de mitjana quatre sondejos polítics anuals i una gran enquesta sobre l’estat de la ciutat.
4- Només el País Basc genera un volum d’informació estadística similar.

Així doncs, Catalunya és com un hipocondríac que li resulta inevitable acudir al metge una i altra vegada per a què la consulti? Pateix, doncs, el síndrome de Briquet?

Aquesta suposada paranoia estadística ens porta a una pregunta: pot ser traumàtic estar molt informat? Catalunya sembla emular el perfil quasi obsessiu de la cultura anglosaxona en la qual cada “ítem”, polític o no, es compara, s’escruta fins l’infinit i es reanalitza fins l’extenuació. De fet, el debat no és nou i es torna a posar sobre la taula la necessitat de mantenir informada la ciutadania o bé tractar-la com a incapaç de fer valoracions de judici sobre les actuacions públiques.

Però tornem al fil de la qüestió. Si Catalunya té un excés (o molta) informació, poden passar dues coses: 1) Que la reiteració de dades negatives pot derivar en una certa neurosis alimentada i 2), contràriament, que la societat sigui més desperta i l’interès per la política sigui més elevat.

En el seu dia ja vam parlar de dues maneres d’enfocar l’estat d’ànim de la societat catalana des d’un punt de vista empíric (No és desafecció, és insatisfacció! i El catalanisme és poruc).

Avui ho comparem:

Font: Cis, nº2572.

No sembla que l’interès per la política a Catalunya sigui especialment elevat en relació a les altres comunitats. En canvi la freqüència amb la qual es parla de política és força elevada i només superada per Madrid (en * aquelles comunitats que tenen poques dades i, per tant, s'han d'interpretar de forma curosa).

Font: Cis, nº2572.

Dos gràfics que dibuixen un perfil més aviat erràtic. No dóna la sensació que allà on es produeixen més enquestes, Catalunya i el País Basc, hi hagi un interès per la política més elevat, tot i que en el cas de Catalunya les discussions sobre política solen ser més habituals.

En el reportatge de La Vanguardia, Fernando Vallespín diu el següent: “Catalunya és amb diferència la comunitat que més analitza i estudia els seus problemes. En la meva opinió aquesta característica, similar a la de molts països europeus madurs, té el seu origen en la recerca d’una identitat pròpia”. Per la seva banda, Gabriel Colomé, director del CEO, rebla: “És necessari saber què passa. El que nosaltres fem és tornar els diners a la societat. Totes, totes les administracions, fan enquestes. Però no totes les publiquen. Nosaltres sí”.

Nosaltres no som agents neutrals. Les enquestes les mirem i escrutem fins la sacietat. I estem d'acord amb Jordi Sánchez, director de la Fundació Bofill, que assegura que “els problemes segueixen allà, encara que els ignorem. No conèixer-los no significa que desapareguin”. I així és: ens haurem d’acostumar a una societat catalana amb síndrome de Briquet i que es mira el melic cada dos per tres. Una altra cosa és que Catalunya arribi a rendir culte a la xifra com una nova mística del demà. Perplexos potser sí. Matemàtics ja ho veurem.

Toni Rodon

----------------------------------------------------------------------------------------

La gran pregunta, però, és: tot i el suposat excés d'informació, la gent de Catalunya i el País Basc se sent més informada que la resta? Sílvia Claveria ens donarà la resposta en breu...

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Toni,

Com sempre, gràcies per fer pati.

Ja que presentes un parell de gràfiques, però, voldria aprofitar per fer alguns comentaris relacionats amb la manera com es presenten les dades, amb la idea que serveixin, si pot ser, per millorar:

+ Quina lògica té ordenar les Comunitats Autònomes alfabèticament? Millor ordenar els resultats en ordre creixent o decreixent.

+ Si compares ambdós indicadors, per què no fer directament una gràfica de dispersió? (T'estalvies fins i tot una gràfica!).

Salutacions,

Xavier

Toni Rodon ha dit...

Xavier,

Al contrari. Merci per llegir-nos. Veig que perdre alguna horeta de diumenge a la tarda interessa a alguna persona... Responc a les dues preguntes:
- No havia pensat amb l'ordre de les CCAA. Tens raó, en ordre creixent o decreixent es veuen millor. Simplement vaig anar copiant les dades tal com em surtien a l'SPSS. A la propera ho faré més visual.
- Havia pensat en un gràfic de dispersió. El problema és que alguns lectors propers familiarment no els entenen i he de simplificar. Els "núvols de punts" despisten a més d'un...

Res més. Queda clar, però, que formes part de la Catalunya Briquet... :P