Darrerament al Pati Descobert estem abordant amb freqüència el tema de l’autodeterminació i del suport social a la causa independentista. Malgrat que aquest és un tema de debat que podem trobar amb relativa freqüència a l’agenda i als debats polítics del país, tots sabem perfectament que el dret a l’autodeterminació no està reconegut a la Constitució espanyola i que fins i tot, gràcies a l’article 8 de la mateixa, en cas que algun “il·luminat” proclamés la independència de la seva nació particular (per diferenciar-la, recordeu, de la nación de todos), els fills pròdigs de l’estimada Ministra Chacón no dubtarien ni un segon en enviar-li les tanquetes per defensar la unidad de la patria.
Però deixem-nos de discursos coneguts i ja avorrits. El dret a l’autodeterminació ja està recollit a la Carta de les Nacions Unides del 1949, tan en el seu preàmbul com en l’article 1, on s’hi afirma que “Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.”. La definició de poble però queda totalment ambigua, de manera que es fa molt difícil determinar quins són els límits d’aquest dret. La cosa evidentment es complica més quan la gran majoria de constitucions d’Estats del món prohibeixen de manera explícita aquest dret per a les seves “regions”.
Totes les constitucions però? No! Vegem-ho:
Hi ha dos països al món on el dret a l’autodeterminació dels pobles que formen l’estat està explícitament reconegut en la seva carta magna: Etiòpia i Sant Kitts i Nevis.
El cas probablement més conegut és el d’Etiòpia: el mateix preàmbul de la Constitució etíopa, “Nosaltres, les Nacions, Nacionalitats i Pobles d’Etiòpia (...) en el complet i lliure exercici del dret a l’autodeterminació”, és una manifesta declaració de la intenció dels ponents constituents de crear un estat fortament descentralitzat.
Si ens endinsem en el redactat del text constitucional, ja en el primer article del text s’estableix el caràcter federal i democràtic de l’estat d’Etiòpia: en el cinquè article es declara que totes les llengües de l’estat han de gaudir del mateix reconeixement d’igualtat per part de l’estat, si bé l’amharic serà l’idioma de treball del Govern Federal; cada estat federat haurà de determinar per llei el seu idioma de treball.
I és en l’article 39 on s’hi estableix el ja mencionat dret a la lliure determinació de les Nacions, Nacionalitats i Pobles: en el seu primer apartat afirma que “cada Nació, Nacionalitat i Poble d’Etiòpia té l’incondicional dret a l’autodeterminació, inclòs el dret a la secessió”. Així mateix cada Nació, Nacionalitat i Poble (que n’estableix una definició en l’apartat 5 del citat article) té el propi dret a parlar, escriure i desenvolupar el seu llenguatge; expressar-se, desenvolupar i promoure la pròpia cultura; i a preservar la seva pròpia història.
La demanda de secessió ha de ser aprovada per 2/3 parts dels membres del Consell Legislatiu de la Nació, Nacionalitat o Poble; conseqüentment el Govern Federal ha d’organitzar un referèndum que ha de tenir lloc en els tres anys posteriors a la demanda de secessió, i que ha de ser aprovat per la majoria dels vots.
Molt menys conegut és el cas de l’illa antillenca de Sant Kitts i Nevis: en l’article 113 de la seva Constitució s’hi estableix el procediment que ha de seguir Nevis en cas de voler-se independitzar de l’illa de Sant Kitts. A partir de la creació d’una llei que ha de rebre el suport de dues terceres parts de l’Assemblea de Nevis, s’han de deixar transcórrer pel cap baix un total de 90 dies des de la seva presentació fins la seva segona lectura; després de la seva aprovació a la cambra ha de ser aprovada per almenys dues terceres parts dels vots vàlids de la població de Nevis.
Nevis ja ha emprat en una ocasió aquest article 113 de la Constitució de la Federació per tal d’assolir la seva independència si bé els resultats no van arribar al 66,6% de la població. Si bé oficialment les motivacions que porten a Nevis a reclamar la independència descansen en la impossibilitat d’aplicar i cobrar lliurement els seus propis impostos, si tenim present que aquesta zona de les Antilles és una port habitual pels vaixells que van des d’Amèrica del Sud fins a Amèrica del Nord i Europa amb substàncies estupefaents, cal que posem en dubte els motius reals de per què una illa de tan sols 12.000 habitants i 93km2 (una tercera part de la comarca del Pla de l’Estany, per exemple) reclama la independència.
Tot plegat ens podria portar doncs a preguntar-nos quin ha de ser l’abast del dret a l’autodeterminació, quines en poden ser les seves conseqüències, i quin hauria de ser l’organisme internacional que, de manera imparcial, pogués dirimir conflictes secessionistes dins dels estats.
Marc Guinjoan
Però deixem-nos de discursos coneguts i ja avorrits. El dret a l’autodeterminació ja està recollit a la Carta de les Nacions Unides del 1949, tan en el seu preàmbul com en l’article 1, on s’hi afirma que “Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.”. La definició de poble però queda totalment ambigua, de manera que es fa molt difícil determinar quins són els límits d’aquest dret. La cosa evidentment es complica més quan la gran majoria de constitucions d’Estats del món prohibeixen de manera explícita aquest dret per a les seves “regions”.
Totes les constitucions però? No! Vegem-ho:
Hi ha dos països al món on el dret a l’autodeterminació dels pobles que formen l’estat està explícitament reconegut en la seva carta magna: Etiòpia i Sant Kitts i Nevis.
El cas probablement més conegut és el d’Etiòpia: el mateix preàmbul de la Constitució etíopa, “Nosaltres, les Nacions, Nacionalitats i Pobles d’Etiòpia (...) en el complet i lliure exercici del dret a l’autodeterminació”, és una manifesta declaració de la intenció dels ponents constituents de crear un estat fortament descentralitzat.
Si ens endinsem en el redactat del text constitucional, ja en el primer article del text s’estableix el caràcter federal i democràtic de l’estat d’Etiòpia: en el cinquè article es declara que totes les llengües de l’estat han de gaudir del mateix reconeixement d’igualtat per part de l’estat, si bé l’amharic serà l’idioma de treball del Govern Federal; cada estat federat haurà de determinar per llei el seu idioma de treball.
I és en l’article 39 on s’hi estableix el ja mencionat dret a la lliure determinació de les Nacions, Nacionalitats i Pobles: en el seu primer apartat afirma que “cada Nació, Nacionalitat i Poble d’Etiòpia té l’incondicional dret a l’autodeterminació, inclòs el dret a la secessió”. Així mateix cada Nació, Nacionalitat i Poble (que n’estableix una definició en l’apartat 5 del citat article) té el propi dret a parlar, escriure i desenvolupar el seu llenguatge; expressar-se, desenvolupar i promoure la pròpia cultura; i a preservar la seva pròpia història.
La demanda de secessió ha de ser aprovada per 2/3 parts dels membres del Consell Legislatiu de la Nació, Nacionalitat o Poble; conseqüentment el Govern Federal ha d’organitzar un referèndum que ha de tenir lloc en els tres anys posteriors a la demanda de secessió, i que ha de ser aprovat per la majoria dels vots.
Molt menys conegut és el cas de l’illa antillenca de Sant Kitts i Nevis: en l’article 113 de la seva Constitució s’hi estableix el procediment que ha de seguir Nevis en cas de voler-se independitzar de l’illa de Sant Kitts. A partir de la creació d’una llei que ha de rebre el suport de dues terceres parts de l’Assemblea de Nevis, s’han de deixar transcórrer pel cap baix un total de 90 dies des de la seva presentació fins la seva segona lectura; després de la seva aprovació a la cambra ha de ser aprovada per almenys dues terceres parts dels vots vàlids de la població de Nevis.
Nevis ja ha emprat en una ocasió aquest article 113 de la Constitució de la Federació per tal d’assolir la seva independència si bé els resultats no van arribar al 66,6% de la població. Si bé oficialment les motivacions que porten a Nevis a reclamar la independència descansen en la impossibilitat d’aplicar i cobrar lliurement els seus propis impostos, si tenim present que aquesta zona de les Antilles és una port habitual pels vaixells que van des d’Amèrica del Sud fins a Amèrica del Nord i Europa amb substàncies estupefaents, cal que posem en dubte els motius reals de per què una illa de tan sols 12.000 habitants i 93km2 (una tercera part de la comarca del Pla de l’Estany, per exemple) reclama la independència.
Tot plegat ens podria portar doncs a preguntar-nos quin ha de ser l’abast del dret a l’autodeterminació, quines en poden ser les seves conseqüències, i quin hauria de ser l’organisme internacional que, de manera imparcial, pogués dirimir conflictes secessionistes dins dels estats.
Marc Guinjoan
3 comentaris:
Dues matisacions, lamento que com ex-professor de Comparada II. Recordeu que no es el mateix descentralitzar que federalitzar. Etiòpia, de fet, és molt federal però molt centralitzat per la manca d'estructura administrativa de la majoria de zones. Veieu un article on vaig col·laborar amb el professor Requejo, cocnretament les taules, Etiòpia no sortia gaire ben parada en el grau de decentralització. http://www10.gencat.net/drep/binaris/reaf4_Requejo_tcm112-59985.pdf
I respecte Sant Kitts, cas molt paradigmàtic, té una forma gairebé confederada. No sé si és un bon cas a l'igual que Sèrbia i Montenegro,que també es reconeixia, perquè són dos iguals que s'uneixen per compartir determinades coses.
Andreu,
el que preteníem fer aquí no és comparar dos països en termes politològics sinó destacar els dos casos (almenys que coneixem) de països que actualment reconeixen el dret a secessió dels seus pobles.
Pel que fa a Etiòpia, per una qüestió de manca de recursos, efectivament es tracta d'un estat encara avui centralitzat, si bé això no va massa d'acord amb la filosofia de la seva constitució.
I quant a Sant Kitts i Nevis seria necessari recordar la seva creació: es tracta d'un estat fundat després de la dissolució de la Federació de les Índies Occidentals (1958-62), moment en què la gran majoria d'illes que formaven l'artificial estat van decidir constituir-se com a entitat sobirana de ple mentre que l'illa de Sant Kitts i la de Nevis, per la seva gran proximitat geogràfica (només els separen 3km) i per les seves petites dimensions (Nevis és l'illa autònoma més petita de les Antilles), van optar per constituir-se en un mateix estat, si bé garantint el dret de secessió per la més petita de les illes.
Marc, en cap cas volia corregir-te, simplement matisar una frase on parlàveu de descentralització com a sinònim de federalisme i complementar la lectura. Efectivament l'orígen de Sant Kitts és particular i en deriva el reconeixement del dret d'autodeterminació.
I una reflexió sobre les constitucions... ja sabem que no sempre es compleixen, per això existeix la política comparada, no trobes? ;)
Publica un comentari a l'entrada