Política quotidiana, normalitat autonòmica

Érem molts els qui pensàvem que les eternes discussions d’aquest agost sobre la possible publicació de la sentència del TC serien fer volar coloms. Efectivament, només ha calgut arribar al primer dia del nou curs, amb gairebé tothom ja reincorporat, per tornar a la política quotidiana. I al nostre país això significa mirar cap a Madrid abans de prendre cap decisió arriscada, no fos cas que prenguéssim mal.

Tot i les possibles tensions generades per l’anomenat sector catalanista del PSC, ahir l’executiva del partit es reunia per decidir “esperar la sentència sense estridències” i proclamar que la sort de l’Estatut va lligada a la del president del Govern espanyol, o al revés. Mentrestant, CDC feia la primera reunió del secretariat i, curiosament, decidia aparcar l’assumpte de l’Estatut i centrar-se en la gestió de la crisi, és a dir, en el debat de política general al Congrés espanyol. D’altra banda, els republicans ja havien anunciat l’inici de les negociacions sobre el vot als pressupostos amb la “cartera catalana” de Joan Ridao sobre la taula; i Dolors Camats declarava que ICV votarà a favor dels pressupostos si s’impulsaven les reformes fiscals previstes.

La gravetat de la situació que planteja la sentència del TC ha estat remarcada per Jordi Porta, president d’Òmnium Cultural, que reitera la necessitat d’anar més enllà del “peixalcovisme” clàssic. I és que aquesta és l’estratègia plantejada pel conseller Saura després de la primera reunió de Govern aquest curs polític: aplicar l’article 150.2 competència per competència, amb una llei orgànica per a cadascuna, que requereix majoria absoluta al Congrés dels Diputats. “Sis anys de negociació estatutària no han de servir per això” es lamenta Porta. I es lamenta amb raó, si cal avançar en l’autogovern a base de transferències puntuals serem un altre cop a l’escenari dels anys noranta, tal com ha dit el president Pujol. I tenint en compte que l’article 150.2 només s’ha aplicat una vegada en trenta anys —pel traspàs de trànsit durant els pactes del Majèstic—, ens haurem d’esperar asseguts.

De l’inici del curs polític, però, en podem treure una conclusió. Si és cert que els tempos són clau en la política, caldria plantejar-se d’una vegada per totes com marcar-los des del nostre país. No és seriós que d’un dia per l’altre, havent arribat al final de l’estiu i tornat a la política quotidiana, passem a comportar-nos com una autonomia més. La batalla política sovint comença marcant l’agenda, les prioritats, del debat polític per tal de treure’n profit. Sembla ser, però, que tornem a les negociacions a Madrid, al desencís de pensar que el finançament dependrà sempre dels pressupostos generals i les competències d’una llei orgànica. La normalització autonòmica comença aquí, acceptant un altre cop la política quotidiana, o és que només som país a l’agost?

Publicat a: Tribuna Catalana