Joventuts premonitòries?

Mentre alguns preparem una investigació pel Congrés de Ciència Política de Málaga del proper setembre (sobre les conseqüències del procés de descentralització a Espanya a les comunitats “no històriques” –un dia en parlarem–), acabo el llibre de Paola Lo Cascio (Nacionalisme i autogovern). Paola fa un estudi detallat de les bases de l’hegemonia de CiU des de la Transició fins l’actualitat (hegemonia al Parlament de Catalunya, s’entén) i va un pas més enllà, intentant donar la clau de la longevitat del govern Pujol i del perquè de moltes de les polítiques que s’han fetdes de la plaça Sant Jaume. Parcticularment interessant és quan analitza l'ocàs de la federació i la política de pactes que havia de seguir, sigui amb el PSOE o amb el PP:

“I aquí arrelava un dels molts aspectes problemàtics del possible pacte entre nacionalistes i populars. Un pacte que els màxims dirigents de CiU consideraven convenient amb el cap, diguem-ne, però que el cor de la majoria dels militants, simpatitzants i fins i tot dels quadres i dirigents mitjans, sobretot de la CDC, no desitjava [...]”

“De fet, sobretot de CDC, s’aprecià una certa dificultat a acceptar pactar amb un partit que fins feia molts pocs dies havia estat –i no només en campanya electoral– no sols més que crític amb la gestió nacionalista de la Generalitat sinó feroçment bel·ligerant de cara a tot el que representava el nacionalisme català [...]”.

“En el cas de CDC, com s’ha vist, la perspectiva del pacte amb els conservadors espanyols havia generat des del principi més d’una opinió contrària, sobretot en els sectors més sobiranistes i en les joventuts del partit, que havien arribat al moment de la ratificació del pacte amb una explícita voluntat d’oposar-s’hi [...]”.

“A més d’un any i mig de la legislatura de l’acord, el govern central pràcticament no havia fet cap pas endavant significatiu”.