La Catalunya ‘blanca’

Sobiranistes desencantats, desafectes, insatisfets, desinteressats amb remordiments democràtics o, fins i tot, persones sense el coneixement necessari que compleixen el tràmit. D’etiquetes del vot en blanc no en falten. De fet, podrien ser les mateixes etiquetes que rebria el vot nul, el vot a “altres” partits (formacions considerades minoritàries) o l’abstenció.

Encara amb la ressaca dels comicis europeus, i mentre els mitjans se centren més en l’anàlisi de la política de vol baix, la blogosfera catalana ha tornat a posar el dit a la nafra dels resultats: el vot en blanc. Diatribes d’uns i altres ens fan recordar que el vot en blanc sol ser una opció, freqüent o no, però que la gent acostuma a analitzar malament o, senzillament, l'obvia. Ho diu molt bé en David al seu bloc: “L'abstencionista no sabem qui és: tant pot ser aquell qui sistemàticament passa de la política, com gent que no es pot desplaçar fins al col·legi, o senzillament se li ha passat el termini per anar a votar per correu. Però que 60.000 persones es prenguin la molèstia d'anar al col·legi electoral per dipositar un vot en blanc hauria de ser objecte d'una seriosa reflexió”.

No només els mitjans. La Ciència Política ha fet poc cas a aquest tipus de vot. Etiquetat de vot “poc cognitiu”, s’acostuma a associar a gent poc coneixedora del sistema partidista o, en alguns moments, es vincula a una insatisfacció puntual. Però el vot en blanc, potser perquè amb el sistema d’Hondt afavoreix els partits principals, és vist com un mal menor: acabarà desapareixent o representarà ad eternum un percentatge residual.

Aquesta anàlisi, però, es basa en una premissa: que el vot blanc es mantingui constantment baix. Les dades de les últimes eleccions ho contradiuen: el vot en blanc va clarament a l’alça.

Sobretot en les dues darreres eleccions: més de 60.000 vots en blanc a les eleccions al Parlament del 2006 i gairebé la mateixa xifra a les de diumenge. Potser convé recordar que en el període 2005-2009 el nombre d’insatisfets amb la política catalana han passat del 59% al 75%.

Catalunya viu temps de profund desencaix entre la política i la ciutadania, o entre una manera de fer política i una manera de ser ciutadà. Ja no es tracta només que una part de la població no se senti identificada amb determinades institucions (no voten a tot arreu a les municipals? I a les europees). Per això avui és necessari, més que mai, escometre tots els factors de desarrelament entre uns i altres. I el vot en blanc ens pot ajudar a entendre una part de tots els colors de la paleta. Almenys la d’aquells que sembla que vulguin fer l’esforç però que algú no els acaba de deixar.