Això no és "La Pelota Vasca"

La crítica més repetida al documental d’Isona Passola “Cataluña-Espanya” ha consistit en la comparació amb el de Julio Medem La pelota vasca (2003). I no ha estat precisament en sentit positiu, molts han considerat el film de Passola una còpia dolenta del de Medem. Als anuncis emesos per televisió la setmana de l’estrena fins i tot s’hi podia veure un suposat espectador que exclamava: “és La pelota vasca a la catalana!!!”. Però és “com La pelota vasca” el documental de Passola? És clar que no. I és així per dues raons força obvies: la primera és que, el conflicte basc, malgrat situar-se al mateix estat (o estats), no és ni de bon tros, com el català. Alguns hi voldrien veure paral·lelismes però el fet és que predominen les diferències. I la més gran és que el conflicte d’Euskadi, a diferència del català, és entre bascos i espanyols, però també, entre bascos mateix, tal com demostrà Díez-Medrano en una obra impecable (1).

La segona raó la donava fa uns dies la mateixa Isona Passola a la revista El Temps. Passola admetia que la idea del documental li va donar Medem però que “Així i tot he volgut fer una cosa diferent. La pelota vasca és feta en clau interna, mentre que a mi m’interessa més veure per què hi ha aquesta idea centralista d’Espanya”. No sabem si d’alguna manera Passola era conscient d’aquest diferència constitutiva entre els conflictes basc i català; o si simplement va triar fer “una cosa diferent”. En tot cas, ateses aquestes dues raons: que el País Basc no és Catalunya, i que Passola no és Medem; convé esmentar unes quantes consideracions.

En primer lloc, si l’objectiu era abordar el conflicte català, les opinions dels entrevistats, majoritàriament acadèmics, dista força de la realitat. Hi manquen els grisos que configuren la societat catalana entre els blancs i els negres de l’independentisme-unitarisme. Hi manca, per exemple, un equivalent català a Herrero de Miñón. En segon lloc, la profunditat del documental de Medem queda substituida per un excessiu conjunturalisme centrat en els conflictes del finançament i les infraestructures (revindicacions fonamentals, d’altra banda).

A més a més, quan s’aborda la qüestió purament identitària adquireix dimensions grotesques de la mà de Boadella, malgrat que també virtuoses de la mà de Lluís Cabrera. En tot cas són anecdòtiques al costat dels minuts dedicats al finançament o infraestructures. Aquest excés de conjunturalisme pot ser la causa de l’absència de polítics electes a les entrevistes, un aspecte que resta un punt de vista interessant per la ciutadania i que sí que feia Medem. Finalment, si l’objectiu no era el conflicte català sinó, tal com diu Passola, l’anàlisi del centralisme espanyol, s’entén que per projectar el film a sales de tot l’Estat, potser s’hi hauria d’haver donat veu a representants d’altres sensibilitats de la resta de l’estat afectades per aquest centralisme.

Malgrat tot, és un documental ple de dades, molt complet en els aspectes que discuteix. Si el de Medem era d’impacte emocional aquest sembla ser més racional, amb una bateria de greuges al centralisme difícils de rebatre des de Madrid. Sintetitza, en resum, allò que va dir Jordi Pujol fa uns dies: “El projecte no només polític o econòmic sinó de dimensió històrica (...) que ha estat la relació entre Catalunya i la resta d’Espanya durant els darrers quaranta anys ha entrat en crisi”. Una crisi que Passola fotografia de manera excel·lent.

Díez Medrano, Juan (1999) Naciones divididas : clase, política y nacionalismo en el País Vasco y Cataluña, Madrid : Centro de Investigaciones Sociológicas : Siglo XXI