dilluns, 11 de maig de 2009

Això no és "La Pelota Vasca"


La crítica més repetida al documental d’Isona Passola “Cataluña-Espanya” ha consistit en la comparació amb el de Julio Medem La pelota vasca (2003). I no ha estat precisament en sentit positiu, molts han considerat el film de Passola una còpia dolenta del de Medem. Als anuncis emesos per televisió la setmana de l’estrena fins i tot s’hi podia veure un suposat espectador que exclamava: “és La pelota vasca a la catalana!!!”. Però és “com La pelota vasca” el documental de Passola? És clar que no. I és així per dues raons força obvies: la primera és que, el conflicte basc, malgrat situar-se al mateix estat (o estats), no és ni de bon tros, com el català. Alguns hi voldrien veure paral·lelismes però el fet és que predominen les diferències. I la més gran és que el conflicte d’Euskadi, a diferència del català, és entre bascos i espanyols, però també, entre bascos mateix, tal com demostrà Díez-Medrano en una obra impecable (1).

La segona raó la donava fa uns dies la mateixa Isona Passola a la revista El Temps. Passola admetia que la idea del documental li va donar Medem però que “Així i tot he volgut fer una cosa diferent. La pelota vasca és feta en clau interna, mentre que a mi m’interessa més veure per què hi ha aquesta idea centralista d’Espanya”. No sabem si d’alguna manera Passola era conscient d’aquest diferència constitutiva entre els conflictes basc i català; o si simplement va triar fer “una cosa diferent”. En tot cas, ateses aquestes dues raons: que el País Basc no és Catalunya, i que Passola no és Medem; convé esmentar unes quantes consideracions.

En primer lloc, si l’objectiu era abordar el conflicte català, les opinions dels entrevistats, majoritàriament acadèmics, dista força de la realitat. Hi manquen els grisos que configuren la societat catalana entre els blancs i els negres de l’independentisme-unitarisme. Hi manca, per exemple, un equivalent català a Herrero de Miñón. En segon lloc, la profunditat del documental de Medem queda substituida per un excessiu conjunturalisme centrat en els conflictes del finançament i les infraestructures (revindicacions fonamentals, d’altra banda).
A més a més, quan s’aborda la qüestió purament identitària adquireix dimensions grotesques de la mà de Boadella, malgrat que també virtuoses de la mà de Lluís Cabrera. En tot cas són anecdòtiques al costat dels minuts dedicats al finançament o infraestructures. Aquest excés de conjunturalisme pot ser la causa de l’absència de polítics electes a les entrevistes, un aspecte que resta un punt de vista interessant per la ciutadania i que sí que feia Medem. Finalment, si l’objectiu no era el conflicte català sinó, tal com diu Passola, l’anàlisi del centralisme espanyol, s’entén que per projectar el film a sales de tot l’Estat, potser s’hi hauria d’haver donat veu a representants d’altres sensibilitats de la resta de l’estat afectades per aquest centralisme.

Malgrat tot, és un documental ple de dades, molt complet en els aspectes que discuteix. Si el de Medem era d’impacte emocional aquest sembla ser més racional, amb una bateria de greuges al centralisme difícils de rebatre des de Madrid. Sintetitza, en resum, allò que va dir Jordi Pujol fa uns dies: “El projecte no només polític o econòmic sinó de dimensió històrica (...) que ha estat la relació entre Catalunya i la resta d’Espanya durant els darrers quaranta anys ha entrat en crisi”. Una crisi que Passola fotografia de manera excel·lent.

Díez Medrano, Juan (1999) Naciones divididas : clase, política y nacionalismo en el País Vasco y Cataluña, Madrid : Centro de Investigaciones Sociológicas : Siglo XXI

8 comentaris:

Miquel Saumell ha dit...

Encara no he vist el documental i per tant m’abstinc de parlar-ne.
Però sí vull comentar la darrera frase del primer paràgraf, on dieu que "... el conflicte d’Euskadi, a diferència del català, és entre bascos i espanyols, però també, entre bascos mateix ...".
Que us fa pensar que a Catalunya no hi ha també un conflicte entre catalans mateix? Jo crec que tant a Euskadi com a Catalunya hi ha dos conflictes: un amb la metròpoli (per entendre'ns) i un altre entre aquells que, vivint a dintre d'aquests respectius territoris, és a dir, sent igualment bascos i catalans, defensen interessos contraposats.

Anònim ha dit...

Pertànyer la “gauche divine” deu obrir moltes portes, però sentint-ho molt això no dóna l’estatus d’un Medem. Tot i que aquesta pel•li parli del “fet català”, és totalment criticable fins la sacietat. Com a pel•lícula és nefasta, i com a documental mediocre. Els companys de 30 minuts haguessin fet un treball molt més objectiu, neutre i colpidor, que potser hagués arribat a convèncer/fer adonar a moltes més persones d’aquest fet. I amb això no vull dir que la gent que compon la pel•lícula no siguin brillants. Sinó que la balança es decanta cap a una banda i no hi ha una contra-crítica decent. Això pot generar que la gent escèptica mantindrà el seu escepticisme. A més, el film es compon d’una base massa econòmica, sense cap tipus de fil argumental.
D’una obra que podia haver estat un punt fort, donant una massa crítica per defensar un molt bon finançament i esperonar a molta gent en aquesta causa, queda en un “pamflet” a la llum de la fe de qui ho contempla. “Copiar és un art”. Tot i així, crec que s’ha d’anar a veure.

Sílvia.

Toni Rodon ha dit...

Sílvia, a mi el documental no m'ha semblat dolent. Crec que la crítica que en fas és injusta. En tot cas, digues que no t'ha agradat, però la intenció és bona.
Miquel, suposo que en Marc S. es referia a què el conflicte entre catalans no és tan fort com el conflicte entre bascos. En tot cas, sí que tens raó que hi ha un conflicte latent, més civilitzat i cívic.

Marc Sanjaume ha dit...

Hola, gràcies pels comentaris. A veure, la tesi de Díez Medrano és més complexa que la qüestió de la violència i la intensitat del conflicte. Bàsicament demostra l'existència, històrica, de dues burgesies enfrontades al País Basc amb interessos força oposats: la burgesia aliada amb les elits espanyoles i la burgesia que donà suport al sorgiment del nacionalisme basc (jauntxos). Mentre aquest factor ha estat determinant, segons aquest autor, pel conflicte basc, a Catalunya no ha estat així. A mi em sembla que té força raó. Una prova recent d'aquesta diferència podrien ser les majories amb que s'han fet les propostes de renovació dels primers Estatuts: la proposta d'Estat lliure associat d'Ibarretxe que havia de superar el de Guernika es fa amb una majoria absoluta i prou; la proposta d'Estatut del 30 de setembre es fa amb una majoria qualificada.

No infereixo que tot això sigui millor o pitjor. Tot i que m'agradaria pensar que un nacionalisme que manté la cohesió social dins del seu territori hi té més a guanyar.

Salutacions.

A.Orte ha dit...

No he vist el documental, però tinc alguna reflexió en veu alta, potser provocadores però que no són una opinió:
En a euskadi, les comparacions són clarament de tonalitats, per exemple en relació al que es considera conflicte social. Una percepció majoritària, pespecialment entre la gent més jove, és l'element lingüístic. Sovint es tendeix a generalitzar que els catalanoparlants tendeixen a desitjar una relació diferent amb Espanya i els castellanoparlants "ja els va bé". Entrant en detall en la qüestió, segurament és cert, però també ho és que la principal diferència és que potser alguns castellanoparlants no tenen com a prioritat un canvi en la relació respecte a Espanya. Deduir que l'absència de prioritat de la qüestió nacional implica conflicte social seria potser un xic excessiu. A euskadi la situació és diferent i l'etiqueta no va tant lligada al tema.
De fet, hi ha potencialment més conflicte entre els "catalans de socarrel", més concretament entre els que treuen algun tipus de benefici econòmic de la relació amb Espanya i aquells que s'estimen i actuen com si Madrid no existís (els que miren a Europa). Aquestes tonalitats de grisos haurien d'aparèixer al documental, ho fa?

Toni Rodon ha dit...

Andreu, sincerament, no t'he entès. Què vols dir amb "catalans de socarrel" i aquells que actuen com si Madrid no existís? És possible això? I els espanyols de socarrel perquè no els dius? Perdó, però no t'he entès. D'altra banda, això no surt massa al documental. Parla sobretot (excessivament) de temes econòmics i de "conflicte de poder". També podria haver sortit l'element lingüístic clar. Però és que hi ha tants temes a parlar...

A.Orte ha dit...

Toni, perdona per l'expressió "català de socarrel", és una expressió de la qual en algunes ocasions m'han exclós pels meus orígens...Evidentment que n'hi ha també d'espanyols "de pura cepa". Dit això, ja he comentat que no he vist el film però la qüestió idiomàtica, sota el meu punt, de vista, afecta completament la comparació amb la realitat basca.

Toni Rodon ha dit...

Ui Andreu, no m'he enfadat pas! hehe. Només deia que no t'acabava de comprendre. I, per molt que ho intentin alguns, això d'excloure pels orígens no és pas el tarannà del catalanisme...