La democràcia a Catalunya

A mitjans de desembre una representació del Pati va assistir a la presentació de l'Informe sobre l'estat de la democràcia a Catalunya, 2007. Per primera vegada s'intenta mesurar el sistema polític català, en termes estructurals. El treball, coordinat per la politòloga Eva Anduiza amb el suport dels també politòlegs Ignacio Lago, Mariona Ferrer, Robert Liñeira, Sergi Pardos i Clara Riba, pretén respondre a dues preguntes complexes, de difícil (o impossible) resposta, però necessàries: Com funciona a la pràctica el nostre sistema polític? Amb quins criteris hem de valorar el procés polític i els seus resultats?

Abans d'entrar en matèria, és necessari reflexionar sobre dues coses: en primer lloc, la bona idea de la Fundació Jaume Bofill a l'hora d'impulsar un projecte d'aquestes característiques. Molts països europeus avaluen freqüentment el seu sistema polític amb instruments rigorosos i amb mètodes precisos. Tot plegat per generar un debat sa i, repetim, necessari. En segon lloc, i potser contrari al darrer punt, el poc impacte mediàtic que ha generat l'acte. Ja dubtàvem fa uns dies de la influència pública de la Ciència Política (Dubtes sobre la ciència política) i aquest acte ho corrobora.

Com avaluen els autors de l'informe la salut democràtica del nostre país? Un anàlisi sobre l'estat de la democràcia requereix una feina prèvia de conceptualització. Una metodologia que l'informe utilitza per dividir un debat molt complex en dues aproximacions al concepte de democràcia: d'una banda, aquelles definicions que han buscat les condicions mínimes imprescindibles per poder parlar de democràcia. D'altra banda, les definicions que, en lloc d'identificar el denominador comú mínim, amplien el contingut de la democràcia incloent-hi els aspectes substantius (és a dir, la democràcia no només és un sistema que respecti uns procediments, sinó que per ser considerada com a tal cal que permeti aconseguir objectius com ara la igualtat o l'autonomia dels ciutadans). L'informe s'aproxima a la realitat catalana des d'una visió empírica. A priori convindria, doncs, esperar que altres edicions n'incloguessin l'analítica i la normativa.

Què destacar d'un informe de més de 400 pàgines i que utilitza un total de 52 indicadors (des del percentatge de periodistes que creuen que s'apliquen normes ètiques al seu àmbit al percentatge de vots en blanc al Parlament? Adjunto aquí algunes idees que he trobat força interessants:

El Govern central té sempre pitjors valoracions que el català o el local. La Generalitat i el govern local obtenen sistemàticament valors superior a l'aprovat (cinc), xifra que gairebé mai supera el govern central. Seria una interessant línia de recerca explorar quins són els motius. Es deu al fet que la Generalitat destini un percentatge del PIB més elevat en despeses socials? Doncs no. El gràfic de la dreta ho constata.

Catalunya sembla exercir un vot menys retrospectiu que altres territoris. Què vol dir això? Seguint a Maravall, la relació entre els polítics i els ciutadans es pot analitzar des de la teoria de l'agència. D'acord amb aquesta teoria, els votants atorguen el poder i esperen que dugui a terme les polítiques que desitgen. És a dir, esperen que compleixi el programa electoral i les promeses que li han permès guanyar les eleccions. Per tant, si el govern ho fa bé, l'escollirem de nou. Si ho fa malament, el penalitzarem. Segons càlculs de l'informe, aquest mecanisme és més dèbil a Catalunya que a altres llocs. "És a dir, quan decideixen el seu vot, els catalans tendeixen a utilitzar d'una manera molt més laxa la valoració de l'actuació del seu govern que a la resta de CCAA. Es basen, per tant, en criteris de decisió complementaris".

L'interès per la política no està caient. Ha sigut sempre baix. Un cert interès per la política és necessari perquè un sistema democràtic funcioni. A més, és conegut que aquells ciutadans més informats i interessats per la política participen més. Com es veu en el gràfic, el percentatge de persones interessades ha sigut sempre baix (gràfic de sobre), a excepció d'un repunt en els anys 2003-2004. "Aquells anys van ser també anys de forta mobilització, en particular, en el marc de les mobilitzacions contra el govern del PP". El que no mostra l'informe és l'interès per la política entre els joves. Segurament deu ser baix i en caiguda lliure, com la participació electoral d'aquest segment d'edat (gràfic de sota).

Oposició i govern es reparteixen la presència als mitjans. L'indicador que utilitzen potser no és el més adequat però, com sol passar, és l'únic a l'abast. El que es presenta és una ràtio entre el zero i infinit, en què el valor teòric ideal 1 (màxima igualtat en el temps dedicat a les dues bandes). Els valors entre 0 i 0'9 equivalen a un pes més gran de l'oposició en l'espai mediàtic i els valors per sobre d'1 representen un pes més gran del govern. Com acostumen a assegurar alguns, no sembla que el tripartit estigui especialment "maltractat" pels mitjans analitzats.

L'informe conclou: "Encara que no ens trobem en una situació de mínims històrics, tampoc és bona l'evolució recent dels indicadors relatius a la valoració que els ciutadans fan dels partits polítics. La valoració social dels partits i la proximitat/simpatia descendeixen, mentre que la percepció que "els partits tan sols divideixen" s'incrementa. En aquesta evolució pot haver-hi influït de manera significativa la imatge de la política [...] que sovint es destaca: una visió dels polítics i dels partits com si estiguessin desvinculats dels interessos dels ciutadans. Però els partits tampoc són capaços de trencar aquesta dinàmica i presentar-se davant de la ciutadania com a mediadors en la gestió del conflicte".

En definitiva, un bon intent per mesurar la democràcia a Catalunya que sens dubte ha de tenir continuïtat. Tot plegat, per seguir millorant aquest sistema que és el pitjor de tots, a excepció de tota la resta que s'han provat (Winston Churchill dixit).