Dret de decidir és democràcia directa

La imminent sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut convida a reflexionar sobre la necessitat d’exercir el dret de decidir, tal com ja estan fent associacions de la societat civil i partits polítics. El dret de decidir, i per tant l’ús del referèndum, és una eina institucional que ja està essent utilitzat per altres democràcies europees. Aquesta eina, juntament amb la iniciativa legislativa, és un complement necessari per millorar les democràcies representatives actuals. Ja sabem que aquestes solen fallar al capítol de participació política si es limiten a celebrar eleccions cada quatre anys. Així, el dret de decidir, es pot emmarcar en els mecanismes de democràcia directa de que disposen les democràcies més avançades per aprofundir en la participació política de la ciutadania.

Dèiem que els nostres veïns europeus utilitzen de manera freqüent aquests mecanismes institucionals. L’estudi que és a punt de ser publicat Análisis de experiencias de democracia directa en el ámbito internacional (1995-2007)*, dirigit per Ferran Requejo, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, i encarregat pel Govern Basc, confirma aquesta afirmació amb dades concretes. Des del 1995 les democràcies europees han celebrat 179 referèndums, i gairebé la meitat d’aquests (44%) han implicat canvis institucionals i no només una decisió sobre una política pública. El rang d’aplicació del referèndum a nivell subestatal va des de l’Estat francès i el Regne Unit que junts sumen 11 referèndums sobre qüestions d’acomodació d’excolònies o de devolution; fins als campions en democràcia directa, Suïssa, que en celebra un nombre espectacular cada any a nivell cantonal. Si mirem fora d’Europa, els Estats Units són un clar exemple de l’ús de la democràcia directa a nivell estatal (no federal) i local. A l’estat de Califronia l’electorat ha votat durant les últimes dues dècades centenars de mesures que sovint són presentades en forma d’iniciativa legislativa popular. A més a més, la majoria d’estats disposen de legislació per convocar referèndums i plantejar iniciatives populars a l’electorat.

Tornant al nostre país, el valor de la Llei de consultes que el conseller Jordi Ausàs aprovarà al Parlament, és que ens acosta a les democràcies liberals avançades aprofundint en mecanismes de democràcia directa. El conseller preveu que el llindar per demanar convocar una consulta per inciativa popular sigui del 6% de signatures de l’electorat (unes 320.000 amb el cens actual). Aquest és un nombre normal si ho comparem amb els länder alemanys que oscil·len enre el 5 i el 20%; o amb els Estats Units que oscil·len entre el baixíssim 2% de Dakota del Nord i l’exigent 15% de Wyoming. L’avantprojecte de llei permet, evidentment, convocar consultes des del mateix Govern sobre la qüestió que es vulgui si afecta a l’electorat, però aquestes hauran de ser autoritzades pel Govern central. És en aquesta darrera qüestió on ha incidit la campanya de la Plataforma pel Dret de Decidir i Sobirania i Progrés. La recollida de més de 50.000 signtaures, que a mitjan gener es presentaran al Parlament, exigeix el traspàs de la competència per convocar referèndums i així no haver de demanar permís a Madrid cada vegada que se’n convoqui un (inclòs un hipotètic referèndum d’autodeterminació).

Però mentre aquesta competència plena no arribi (pocs estats al món han reconegut el dret d’autodeterminació) convé esmentar un parell d’avantatges de disposar de mecanismes de democràcia directa. En primer lloc, l’efecte cohesionador. L’exercici de la democràcia directa s’ha comprovat que enlloc de dividir l’electorat permet encetar debats paral·lels i enfortir la societat civil. En segon lloc, aquests mecanismes tenen efectes indirectes. És a dir, el sol fet d’existir la possibilitat de que la societat civil s’organitzi per canalitzar certes demandes institucionalment, obliga els partits polítics i les institucions a posicionar-se. Aquest efecte indirecte pot comportar, per exemple, més transparència i rendiment de comptes del càrrecs electes a casa nostra. Però, situant-nos en un hipotètic escenari autodeterminista, pot ser també una eina valuosa per negociar unitàriament amb el Govern central encara que no disposem de la competència exclusiva.

(publicat a: www.tribuna.cat)