Relacions de poder

Abans d’acabar aquesta setmana i aprofitant que el dia 25 de novembre va ser el dia internacional contra la violència masclista m’agradaria escriure sobre les relacions de poder entre els homes i les dones. La violència contra les dones és el màxim exponent de poder, i sobretot es manifesta a través del maltractament físic i psicològic.

Sense ser exhaustiva en les causes que provoquen aquests maltractaments, podem pensar que es dóna per a) una socialització patriarcal i b) la poca autonomia econòmica de la dona per deslligar-se d’aquesta situació. Així que podríem pensar que aquest tipus de maltractaments tradicionals disminuirien a mesura que les dones tinguessin més ingressos i per tant, més autonomia. No obstant això, això no és suficient (com és lògic) per canviar tot el substrat de la ideologia patriarcal.

Alguns estudis com el de Sandra Dema Moreno, han estudiat les relacions de poder entre les parelles que tenen ingressos similars. L’autora estableix tres models de parelles en funció de les formes de poder.

1) Parelles en la qual els dos membres treballen i obtenen uns ingressos similars. Tot i això els dos han tingut una educació de gènere que homes i dones assumeixin els rols propis del seu sexe i on el poder de la figura masculina és la norma i és inqüestionable. La igualtat de recursos, per tant, no portaria associada una igualtat a la llar.

2) Nou estil de parelles emergents, on las relacions entre els dos membres tendeixen a l’equilibri i les dones arriben a construir-se personalment com individus autònoms. En aquestes parelles s’observa que els diners juguen un paper important tant en la construcció de l’autonomia de les dones com en l’establiment del models més igualitaris.

3) Els dos membres de la parella volen una relació igualitària, però una sèrie d’obstacles impedeixen a homes i dones posar-ho en pràctica. La cultura provoca que en molts casos, tot i les dones tinguin més recursos, tolerin l’autoritat masculina. Aquesta cultura que fa que les dones assumeixin tasques de cuidadores, -a més les poques politiques públiques en aquest àmbit- això porta a la doble jornada laboral de les dones es dóna la impossibilitat de construir la independència en condicions d’igualtat. Les dones es troben en una situació de conflicte i tracten de sanar la dissonància cognitiva que es produeix entre l’ideal igualitari i la realitat de desigualtat que viuen.

En tots tres casos, la propietat dels diners és majoritàriament compartida. Però, tenir els diners en comú no és una forma de propietat tan igualitària. Si guanya més la dona, en la comunitat econòmica desapareix l’aportació de cada membre, això perjudica a les dones, ja que aquestes no se les suposa el rol de proveïdores. S’ha vist que aquelles parelles totalment igualitàries tenen les comptes separades. Es veu així que posar els diners en comú seria considerat com una estratègia per evitar l’autonomia de la dona.Encara que l’autora especifica que la manera de gestionar els diners no és una causa en si d'arribar a l’igualitarisme, sinó que depenent com s’hagi definit la parella, la forma de gestió serà beneficiosa o no.

Tenir un coixí econòmic és important, però la cultura patriarcal és el que realment condiciona el rol de poder parelles. Per canviar aquestes situacion cal una educació igualitària forta, i això és un procés lent, però pot anar evolucionant.