diumenge, 9 de novembre del 2008

Desigualtats a l'educació

Anteriorment al pati descobert vam analitzar les diferències entre els centres públic i concertats. A la Fundació Bofill també han estudiat el tema a partir de l’Informe Pisa (2006), i els resultats han causat molt rebombori tan a la societat com als mitjans de comunicació ( el Cuní va fer un programa especial i tot). Encara que alguns considerin aquest tema com un debat etern i poc productiu, farem algunes pinzellades a aquest estudi.

A l’estudi que la Fundació Bofill ha publicat es confirma la nostra primera aproximació: que els centres públics tenen pitjor puntuació que els centres concertats i privats. Però expliciten que aquestes diferències responen a la composició desigual dels centres. Tant a nivell socioeconòmic i cultural com a nivell d’alumnes no nadius.



El sistema educatiu català presenta una major desigualtat i uns pitjors resultats als centres públics. Altres sistemes educatius com Holanda o Dinamarca que també tenen una importància del sector privat a l’educació, tenen unes diferències menors. Encara que el desenvolupament de l’Estat de benestar juga un paper important a aquests últims països.
1) Diferència socioeconòmica i cultural: A Catalunya hi ha una desigualtat educativa segons l'origen socioeconòmic i cultural de l'alumnat. Es mostra al gràfic que hi ha 84 punts de diferència de puntuació entre els alumnes del quartil inferior i els del quartil superior del nivell d’estatus socioeconòmic i cultural de les famílies. A més a més, hem de comptar amb què els centres públics acullen a un nombre més alt d’estudiants que pertanyen a quartils inferiors, d’aquesta manera es recullen uns pitjors resultats als instituts públics. Per tant, a Catalunya es perpetua la desigualtat d’oportunitats. ( Tot i així no sabem si aquesta diferència resulta significativa)
D'una altra banda, en aquest gràfic també es mostra l’excel·lència educativa, així quan més a l’esquerra es troba la barra pitjors resultats s’obtenen en aquell país, -i Catalunya està per sota de la mitjana d’Europa dels 15-. D'aquesta manera, l’informe exposa que el 20% dels catalans de 15 anys no estan preparats per promocionar educativament ni per ocupar llocs de treball mínimament qualificats. I també aquesta situació es dóna amb més incidència en instituts públics.

2) Immigració: L’alumnat no nadiu té unes puntuacions molt més baixes. Però aquest estudi no realitza un anàlisi multivariable, per tant no podem saber en quina proporció els mals resultats correspon al nivell socioeconòmic i quin al ser no nadiu. Perquè suposem que l’alumnat no nadiu prové de sectors amb condicions econòmiques més difícils.
Tot i això, com al cas anterior, els alumnes no nadius es concentren en un 85% a les escoles públiques, davant de només un 15 % que es matriculen a les escoles concertades i privades, això té un efecte negatiu a la puntuació de l’escola pública.




Es podria argumentar que -tot i la diferència de composició de les escoles- les escoles públiques tenen un nivell inferior. Però amb el gràfic de sota queda totalment clar que si les puntuacions es controlen pel nivell socioeconòmic i cultural de les famílies, les puntuacions entre escoles públiques, concertades i privades no són estadísticament significatives.



Veiem doncs que les puntuacions i l'excel·lència educativa no són independents de la composició social de l'alumnat. Així que es perpetua la desigualtat d’oportunitats, i l’escola no pot superar aquestes diferències. Altres països han aconseguit que els seus alumnes tinguin unes desigulatats menors, per arribar a aquest punt creiem que és imprescindible que s’involucrin molts sectors, i es desenvolupi d'una manera més extensa l'Estat del Bensestar.


9 comentaris:

mercè ha dit...

Un etern debat en que mai sabrem com separar l'origen socioeconòmic del fracàs/èxit escolar. La desigualtat es perpetua, però com podem trencar amb aquesta dinàmica? Mai hem trobat una solució efectiva. L'educació s'ha trobat a debat en cada canvi de legislatura, perquè és aquest un aspecte que mai ha mantingut un mínim d'estabilitat? i, entre tant canvi, mai s'ha aportat uan solució més o menys acceptada?

Anònim ha dit...

Lean el libro Freakeconomics, en el apartado dedicado a la la educación. Contiene nuevos argumentos bastante interesantes.

Sílvia Claveria ha dit...

Eis Mercè! Ja, a la nostra societat no hem trobat solucions. Perquè no hi ha solucions màgiques. Però si ens fixem al cas de Finlàndia, veiem que ells han pogut crear una socitat bastant igual ( a l'educació).Crec que el fet diferncial radica no només en solucions en l'àmbit educatiu, sinó a desenvolupar l'estat de benesatr en general.

Anònim, sí, me han llegado buenas críticas de este libro. Intentaré leerlo.

mercè ha dit...

Suposo que sí que l'EdB és clau. Em referia que no hem estat capaços de trobar la solució dins el nostre context, dins les nostres possibilitats/ limitacions... la solució seria desenvolupar l'EdB, però això encara queda lluny en el temps.

Sílvia Claveria ha dit...

Ahir a La Vanguardia, Xavier Sala i Martin opniva sobre la separació de l'alumnat per millorar l'educació. Jo també volia escriure sobre això, però s'ha adelantat i estic totalment d'acord amb ell ( així que us remeto a ell)...m'estic fent por...

Toni Rodon ha dit...

Sílvia, doncs podries penjar extractes de l'entrevista a Xavier Sala al bloc. Com ho veus? (i hauràs fet dos posts seguits, tot un rècord) ;)

Anònim ha dit...

Havent llegit l'article de Xavier Sala i Martin al qual fèieu referència, em sorprèn que es comparteixin els seus arguments amb tanta rotunditat.

Estic d'acord amb ell quan argumenta que l'anàlisi de la Jaume Bofill no és prou rigorós, però la separació de l'alumnat, és un tema polèmic del qual no se'n pot reconèixer una efectivitat inqüestionable.

Si com bé dieu en el post (i hi estic totalment d’acord), l'origen socieconòmic i el fracàs escolar van de la mà, mesures com aquesta ens fan oblidar l'autèntica arrel del problema. Separem els alumnes en funció del nivell sense resoldre les veritables raons que originen aquestes diferències, és a dir, sense resoldre aquells factors que fan que molts dels alumnes tinguin mals resultats. Per no mencionar l’alt grau d’arbitrarietat que hi pot haver a l’hora d’agrupar aquells alumnes que se situen a cavall d’un nivell o altre...Igualment, també hi veig un altre problema: en base a quins criteris s’ha de determinar el potencial d’un alumne. De debò que només per les notes que treu?

D’altra banda, des del meu punt de vista l’escola no només ha de reforçar la capacitat “intel•lectual” dels alumnes, sinó també la “intel•ligència emocional”, “social”,...El grup amb un alt potencial, un cop entri al mercat de treball haurà de poder interaccionar en un món que no està fet a mida de ningú, on les capacitats de les persones són molt diverses i no tot queda resumit en l’expedient acadèmic.

A Xavier Sala i Martin li exigiria el mateix rigor quan fa bandera de la proposta. Fent ús de la seva demagògia, a quin grup posaria a Einstein?

Toni Rodon ha dit...

Definitivament Sílvia, has de penjar els fragments més polèmics de Martín!

Sílvia Claveria ha dit...

Segurament hauria de matisar les meves paraules. Em referia a què estic totalment d'acord a la crítica que fa a la metodologia emprada per la FJB. Però, d'una altra banda estic d'acord amb la idea de separar per nivells a l’alumnat ( sobretot en determinats contextos). Quan es va crear l'ESO, els sectors més progressistes partien de la base que era millor un grup inclusiu, on s’agrupessin diferents nivells i voluntats. I això és molt maco i desitjable, però no funciona. No funciona perquè "la igualtat es dóna, però a la baixa". D’aquesta manera tots surten de l'escola igual de mal preparats. Només als 4 anys d'haver implantat aquesta filosofia inclusiva, els mateixos sectors progressistes que havien defensat aquella teoria la van criticar profundament. I suposo que van recórrer a la màxima " igual pels iguals i desigual pels desiguals" D’aquesta manera els alumnes amb més dificultats els hi donen les eines que els hi són útils i els alumnes que "tiben” més, també se’ls hi pot donar una resposta. Aquesta és una resposta que es pot donar per no crear sostres a les potencialitats dels alumnes.
Pel que fa a la desigualtat que parlava al post ( factors claus), no només es pot combatre a través de l’escola, cal un desenvolupament de l’Estat de Benestar per arribar a una societat més igualitària.
Ara no exposaré com s’hauria de fer la divisió de l’alumnat, però no és una cosa determinística, és totalment flexible. I per les experiències que he tingut no es tenen en compte les notes, sinó un ventall molt més ampli.
De tota manera, com em demanen els meus companys publicaré l’article i puntualitzaré les meves aportacions.