Sobre l'11 de setembre

Tres textos triats a l'atzar en motiu de la Diada Nacional:

Diada Nacional. I, novament, diada d’interrogació malaltissa, pròpia del país acomplexat que som. Mentre qualsevol altra nació, manté les seves festes nacionals amb tota mena de simbologia pàtria, en aquest tros de vell i pobre territori, ens preguntem cada dia si fem bé de ser catalans. Està superada la Diada? ¿Són pertinents els actes a Rafael Casanova? Potser hauria de ser festiva, sense reivindicacions…; potser fer-ho, però que es noti poc… I així, en una mena de bucle que ens porta a un debat fins a l’infinit, ens interroguem manta vegades sobre la nostra condició identitària, com si sentíssim vergonya de ser el que som. És a dir, com si tinguéssim por de ser normals. És evident que cada ciutadà farà allò que vulgui, i que un pont llaminer com aquest, a les portes del retorn escolar, enviarà milers de catalans a la diàspora festiva, però aquest no és el tema, no es tracta d’analitzar el capteniment d’una ciutadania que té tot el dret a sentir-se ben catalana i anar-se’n de pont. Al capdavall, què fan els francesos el Dia de la República Francesa si no aprofitar la festa? I tanmateix, no hi ha res més francès que un ciutadà francès. El que resulta fatigant –i, ai las!, preocupant– és aquesta mena de banalització del sentit identitari, aquesta sobrecàrrega de culpa, com si celebrar una Diada, i aixecar les banderes de les cuites pendents, no fos cosa de pobles madurs.
Pilar Rahola, Avui.

La peculiar conmemoración del Onze de Setembre debe servir no sólo para recordar una lejana derrota que el romanticismo mitificó, sino para reflexionar sobre cómo enfrentarse a los colosales retos del presente. El aeropuerto intercontinental, los instrumentos financieros, las alianzas con las comunidades vecinas para desarrollar el eje mediterráneo, la mejora de la productividad y el salto cualitativo en educación son algunos de los principales retos. El futuro de Catalunya depende de la determinación, el coraje, el empuje con que los catalanes consigan reunirse en torno a la idea de defender y consolidar su característico potencial económico. Un potencial, que, más allá de etiquetas políticas, a todos beneficia y a todos interesa. En este momento crítico, Catalunya se juega el futuro en la economía, no en la política.

Editorial La Vanguardia

Han alçat les espases i no les embeinaran fins que llurs privilegis estiguin assegurats, disposats a morir defensant-los. Per temerària que sembli aquesta resolució, s’ha d’admetre que és magnífica i heroica. Quina importància té la vida quan no hi ha llibertat? Llurs avantpassats els van llegar sencers llurs privilegis de fa segles. És que ara han de renunciar-hi deshonorablement, i han de deixar darrere d’ells una raça d’esclaus? No; prefereixen morir tots; o la mort o la llibertat, això és llur decidida elecció.
La deplorable historia dels catalans (1714, Cambra dels Lords).