Internet i política als Estats Units

Des que Patterson va tensar la corda entre els mitjans de comunicació i la política, el debat sobre la confiança pública en la política, el rol dels mitjans i la necessitat d’atraure audiències i desenvolupar amb qualitat la responsabilitat d’informadors no s’ha acabat. Es planteja si els objectius dels mitjans no entren en contradicció amb els objectius polítics (“públic” en dirien alguns). Els polítics són crítics amb la informació que es dóna i les audiències dels noticiaris, almenys als Estats Units, marquen una persistent tendència a la baixa des d’inicis dels 80. S’accepta que la democràcia no pot funcionar sense un sistema de mitjans lliure i que realitzi la tasca de vigilància i font d’informació. Però, al mateix temps, el periodisme (diguem-ne) crític ha afeblit la implicació política dels ciutadans i, per tant, el seu interès per les notícies polítiques i els noticiaris. El percentatge de persones que afirmen estar d’acord amb què la premsa fa mal a la democràcia ha anat en augment.

Com trencar doncs aquesta espiral? Sembla que internet està canviant el terreny de joc i la política troba un nou camp on prodigar-se. S’assegura que l’ús dels nous mitjans de comunicació ha enganxat de nou a molts americans al televisor. De fet, segons Nielsen, les pàgines vistes amb contingut polític no han parat de créixer.

Evidentment l’augment de pàgines vistes va en relació a l’augment de connexions a internet. El percentatge de població que alguna vegada ha usat la xarxa ha crescut del 60% el 2000 al 75% del 2007. És indubtable, doncs, que si el 35% dels americans han vist vídeos polítics a internet, la influència s’ha de notar d’alguna manera o altra. De fet, anecdòticament podem dir que internet ha augmentat la seva influència després que Bob Dole, contricant republicà de Clinton el 1996, va donar malament la seva direcció web en un debat televisat.

És, doncs, internet el manà de tots els mals polítics? Els estudis en general mostren que els que veuen més més informatius de TV també llegeixen més diaris, utilitzen més internet, segueixen més les campanyes, tenen més confiança en les institucions i són participatius (internet i participació política). Per tant, quedaria clar que els que segueixen més els mitjans no són els que es desimpliquen més. Afirmem per tant que l’interès per la política és previ a l’ús de mitjans com internet?

Als Estats Units la cosa no és tan clara. El reforçament de la informació a través d’internet hi és, però les xifres mostren que cada vegada més gent consumeix informació política a través d’aquest mitjà i desenvolupa un interès polític. Mai com fins ara s’havien descarregat tants vídeos, imatges o, fins i tot, propostes polítiques. Serà capaç internet d’iniciar un nou “cercle virtuós”? De moment sembla que a l’altra banda de l’Atlàntic ho està aconseguint...

Toni Rodon

L'impacte de la Convenció Demòcrata

La convenció del Partit Demòcrata dels Estats Units sembla haver despertat un interès més gran que el celebrat fa quatre anys. Els estrategs del partit es vanten que les audiències de televisió han augmentat per primera vegada en les últimes tres legislatures. De fet, les xifres fins i tot han superat els excel·lents resultats del 1992, quan Clinton va aconseguir la Casa Blanca.

Alguns swing states, aquells que es troben a cavall de les dues opcions, han realitzat enquestes ràpides (fast-food surveys?). Sembla que la Convenció demòcrata ha aconseguit capgirar la tendència negativa de les últimes enquestes i encara que la significació estadística dels resultats s’hagi d’agafar amb pinces, Obama augmenta en aquells estats clau. De fet, només a New Hampshire, Maryland i Kansas les enquestes postconvenció li donen menys percentatge que les anteriors a la convnció (les barres mostren la diferència que Obama treu a Mc Cain i els valors l'augment en la projecció de vot respecte les últimes enquestes, la majoria realitzades dues setamnes abans de la Convenció). Mc Cain segueix, però recollint bons resultats (pollster).

Al Pati Descobert seguirem oferint en les properes setmanes algunes claus de les eleccions presidencials de novembre. Que encara queden més de dos mesos, però sembla que siguin la setmana entrant...

Toni Rodon

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Properes entregues:

(31/08) Internet i política als Estats Units

(Primera setmana de setembre) A la caça del votant independent.

Ao final, gañou a...

Sonen tambors de campanya electoral a Galícia. Després de 24 anys d’abassegador domini conservador, sembla que el primer mandat del bipartit PSdeG i BNG acabarà abans del previst. Com sol passar, el gir a l’“esquerda” de Galícia va anar envoltat d’èpica (coincidia amb l’aprovació de l’Estatut del 36, amb una revifalla del nacionalisme gallec, amb la recuperació econòmica postprestige...), però tres anys després la il·lusió s’ha esfumat. La batalla entre els dos socis de la coalició ha emergit: fa pocs dies el PSdeG comparava Quintana amb Fraga per instrumentalitzar les festes de la tercera edat. Analitzem les claus d’aquesta etapa gallega:

1) El president Touriño sap que és el millor moment per convocar comicis. És el més valorat i el que té més intenció de vot. No obstant això, i encara que els gallecs semblen eximir la Xunta de tota responsabilitat de la crisis, les urpes de la desacceleració econòmica són imprevistes.

2) El PP ha guanyat tots els comicis gallecs. Malgrat la problemàtica figura de Fraga i la gestió escandalosa de casos com el del Prestige, el feu electoral ha estat considerable. Fraga, però, ja no hi és (o és a un altre lloc) i els socialistes confien que les enquestes acabin fent-se realitat.

Eleccions autonòmiques

3) El caciquisme, fonamentat per una estructura rural sempiterna i el caràcter conservador gallec acostumen a ser tòpics usats per explicar un cert biaix conservador. La situació no és tan visible, però segons autors com José Cazorla (paper), el clientelisme tradicional ha donat pas en algunes zones al clientelisme de partit. Des del principi AP va intentar construir un “partit de clientela” (segons Gunther i Sani). “Les relacions personals van jugar un paper excepcional en el naixement de les seccions gallegues d’AP”, asseguren els autors. Tot i que no s’ha de menystenir el fenomen, el pas del temps, els canvis demogràfics i un cert canvi de mentalitat mitiguen l’efecte del clientelisme que, sigui dit de pas, resulta més mediàtic que real. No perquè no existeixi, sinó perquè aquest és sovint practicat per tots els partits.

4) La reivindicació per Galícia d’un espai de nacionalitat propi apel·lant a la seva condició de nacionalitat històrica. El BNG i el PSdeG comparteixen objectius. Les friccions d’ambdós partits es basen en qüestions fonamentals. El BNG aspira a convertir-se en el CiU o PNB gallec i el PSdeG a superar els populars. La qüestió és enrevessada ja que, tot i que difícil, no es descarta el pacte entre beneguistes i populars.

5) El paper del BNG és fonamental. Asseguren tenir les millors expectatives electorals i els seus conselleiros són dels més valorats. Esperen amb candaletes aprovar els 5.000 milions d’euros que generarà el nou concurs eòlic. Però, ai las! Els socialistes ja han dit que ho volen fer amb un bipartit renovat i amb una Conselleria d’Energies renovables a les seves mans!

El mosaic gallec, doncs, és apassionant. A llarg termini és particularment interessant el quart punt: la reivindicació d’un espai electoral propi. La premsa gallega es trobava aquests dies debatent la data de les eleccions. Sembla que Touriño no les va poder convocar a desig seu, sinó que des de Ferraz se li indicà la data. O almenys això diuen populars i BNG. Així que, ao final, gañou a... ministro!

Actualització!

Malgrat els rumors, Touriño ha descartat l'avanç electoral. Així que, al final, ha guanyat el president. José Blanco s'haurà d'esperar.

Toni Rodon

Internet i la participació política

Avui al Periódico de Catalunya es publicava la notícia titulada “Teranyines als blocs dels polítics”. En aquest article, el que es posa de manifest és que els polítics que tenen un bloc bitàcola 1) No el renoven gaire, 2) alguns els creen per actes puntuals ( ex. com per les campanyes electorals, o per resoldre els dubtes sobre la proposta d’Ibarretxe), 3) mentre que d’altres volen donar la imatge de blocs propers, quan són en realitat blocs institucionals. 4) A més, la meitat dels parlamentaris de Catalunya no tenen blocs.

D’una banda, sembla estrany que el polítics no utilitzin al màxim els instruments que tenen per apropar la política als ciutadans, o fer-la més personal i propera. Sobretot en aquest país, on hi ha diversos estudis que mostren que Espanya és un dels països amb nivells de participació política i social més baixos d’Europa. Autors com Torcal, Montero i Gunther han atribuït aquesta passivitat dels ciutadans a l’alt nivell d’escepticisme, desconfiança i desafecció envers a les institucions i els seus representants polítics. De l’altra banda, la noticia pot ser coherent amb la visió racional dels partits polítics, ja que aquests prioritzaran mobilitzar al seu electorat- per obtenir rèdits electorals-, que apropar-se a la població en general.

Tanmateix, considerem que sobretot el govern i els partits més igualitaristes haurien de fer un esforç per apropar encara més la política al conjunt de la població. Així, afavorir uns nivells de participació més alts, i això de retruc afectaria a la millora de la igualtat del sistema democràtic. Primer, perquè afectaria positivament l’establiment d’agendes socials -paral·leles a les agendes mediàtiques-, controlant millor al govern i ampliant el debat polític. Segon, la participació política a través d’Internet cada cop està creixent més, i aquest tipus de participació dins la participació no-electoral, (si excloem els ciutadans de la fractura digitals, és a dir si només tenim en compte aquells ciutadans que han nascut posteriorment del 1965) és de les més igualitàries. Només sembla afectar-li la variable del nivell d’educació. Així el gènere, els ingressos, la ètnia, el capital social no afecten tant com a d’altres tipus de participació. A diferència del que alguns pensaven, Internet sembla contribuir a unir als ciutadans o que aquests participin més activament a actes no virtuals.

Sílvia.

PD: Cal remarcar que la participació és molt escassa i hem d’anar en compte amb fer segons quins tipus d’afirmació

Els gens de la Catalunya Vella

The New York Times publicava fa una setmana un article curiós sobre un paper de biologia: Correlation between Genetic and Geographic Structure in Europe. El propòsit de la investigació , realitzada per diversos professionals de la University Medical Center entre d'altres, era estudiar la variació genètica de subpoblacions europees. Tot plegat per saber més coses de l'origen de l'espècie humana i, sobretot, la seva expansió pel continent. (aquest és el resultat gràfic)

Diran, i què? Coses dels cíentifics... Doncs bé: ES2 (48 individus i 47 mostres) és una subsample (o submostra; ES1 es dibuixa a Madrid) de l'Estat espanyol. A les taules de dades hi apareix com a ES2 (Barcelona), és a dir podria ser una submostra aleatoria o provinent d'un laboratori barceloní (com ES1 és aleatoria per tot l'Estat). Però no! La veritable sorpresa arriba a l'apartat de metodologia, parin atenció:

(...)Finnish samples (FI) from the Helsinki area with parents and grandparents originating from various regions in Finland, Austrian samples (AT) from the Tyrol region with parents originating from Tyrol, French samples (FR) from blood donors of Lyon with parents originating from the Rhône Alpes area, Spanish samples (ES2) from Catalonia of blood donors from rural areas who speak Catalan as their mother tongue and who had regional Catalan ancestry for at least two generations [33], Italian samples (IT2) from blood donors of the upland of the Marches region [34], Greek samples (EL) from the north of the country [35], Polish samples (PO) from the Warsaw region of central Poland [36], (...)

Observin el detall: origen català de dues generacions enrere, d'arees rurals (hi ha gent que no és d'arees rurals però té besavis catalans...o no?) però, atenció, que parlen català com a llengua materna!!! Com a simples politòlegs ens preguntem:

1) Quina rellevància té la llengua, un tret cultural, en aquest cas?

2) Cal seleccionar els individus d'arees rurals?

Al Pati descobert hem volgut trobar respostes als enigmes d'aquesta elecció metodològica:

a) Parlar català no és un aprenentatge, "ve donat" genèticament; tanmateix és un factor necessari però no suficient per ser català (deixant de banda viure i treballar a Catalunya): cal dur "set vetes" i samarreta de pastoret, de llana si pot ser.

b) Tenir el nivell "C" no consisteix en aprovar un examen sinó en mutar genèticament. Cal que s'aprovi a la capital de comarca corresponent i no pas a Can Fanga (Barcelona).

c) L'individu (48-47=1) que finalment no va ser seleccionat no sabia dir correctament "setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat..." tot i que els seus besavis eren més catalans que les Homilies d'Organyà, el pà amb tomàquet i la ratafia.

d) Qui són els individus seleccionats: llenyataires dels Pallars?, membres d'Unió de Pagesos?, participants al concurs de menjadors de borregos de Cardedeu?, assistents autòctons a la Fira de l'avet d'Espinelves?, el veinat de Rupit?...

S'admeten suggerències.
(Un habitant del Pati, coautor de la investigació, ens podria donar moltes respostes)

Marc Sanjaume

Destins

Ja estem al bell mig del període estival però aquest any anar de vacances resultarà o ha resultat ser una mica més complicat; ja que els ciutadans estan patint als seus comptes corrents les conseqüències d’una diguem-ne “desacceleració econòmica”. Tot i això, més d’un 50% ha pronosticat viatjar a algun lloc aquestes vacances. Però quina és la destinació vacacional preferida pels ciutadans de l’estat? Alguns estudis (com turespaña) posen de relleu que hi ha una diferenciació, un 46% dels ciutadans de la comunitat de Madrid marxaran a una ciutat costera espanyola, mentre que un 40% dels catalans anirà al estranger. Davant d’aquesta situació ens preguntem quins són els mecanismes causals que expliquin aquesta diferència. Algunes idees: Alguns estudis com el de Francesc Iglesies han posat de manifest que la identitat és un factor estratègic pel desenvolupament turístic. Diuen que la identitat és la base de creació i diferenciació. D’aquesta manera, Catalunya està reconvertint la seva oferta turística cap a la diferenciació del producte amb turisme cultural, ecoturisme, agroturisme, gastronomia...Aleshores els ciutadans catalans o -que consideren que tenen una identitat- anàlogament també busquen un element de consum turístic que tingui un valor afegit, ja sigui perquè esdevé l’element de consum o bé perquè dóna valor afegit a l’activitat turística.

Encara que si mirem les dades, el 77% dels ciutadans de tot l’estat voldrien passar les vacances a l’estranger. Aquesta diferència serà una qüestió identitaria? Serà una qüestió econòmica? Serà una qüestió de coolisme? Estranger no és sinònim de qualitat? Són enquestes mal fetes? S’admeten apostes. Però suposo que estareu a l’estranger...

Sílvia.

El doble raser

La tradicional diada de pau mundial que solen implicar les inauguracions olímpiques va ser sobresaltada aquest any des del peu de la serralada caucàsica: el govern georgià havia iniciat una ofensiva militar per recuperar la part d'Ossètia del Sud independent de facto i, de fet, sota control rus. Tal com ens explica Rafael Poch des de Pekín, l'efecte sorpresa desitjat pels estrategues georgians, amb el persident rus Medvedev de creuer pel Volga i Vladimir Putin inaugurant els JJOO, no va acabar de funcionar. El pla era recuperar Ossètia del Sud en vint-i-quatre hores aprofitant l'avinentesa del buit de poder a Moscou. Però, les tropes russes han reaccionat els següents tres dies amb bombardejos sobre objectius militars i civils que han provocat un alto al foc unilateral per part de Saakashvili, el president georgià. L'error estratègic de l'atac, que segons fonts russes comptava amb el suport explícit americà, ha estat majúscul. Geòrgia hi ha perdut molt efectius militars que li havien proporcionat les potències occidentals i ha acabat internacionalitzant el conflicte de la pitjor manera possible pels seus interessos, aixecant la llebre del TPI i Abzkhazia entre d'altres.

Més enllà d'observacions militars i històriques, convé reflexionar:

1) El paper dels mitjans occidentals: si repassen el link de R.Poch veuran que la versió de la història no acaba de concordar amb tot allò que hem vist per televisió els darrers dies. Reuters, BBC, TVE o TV3 han venut la "guerra" com una agressió russa a Geòrgia corroborada per les (realment terribles) imatges de les ciutats bombardejades pels russos però, de moment, sense imatges de les ciutats ossetes atacades per l'americanitzat exèrcit georgià.

2) El doble raser: magnífic article de C.Taibo. El dret internacional, la comunitat internacional (d'Estats) i les grans potències mundials es caracteritzen per aplicar el dret a l'autodeterminació segons cap on bufi el vent o llisqui la viscosa textura del petroli. Tal com diu Taibo si a Kosovo els EUA defensaven l'autodeterminació i Rússia el principi de sobirania estatal ara han canviat els papers. Rússia sembla obviar els referèndums que s'han dut a terme a Ossètia del Sud i que demostrat majories del 99% favorables a la independència.

3) Des de l'estat de les autonomies: si Kosovo va ser una veritable mina pel que fa reaccions de tota mena des de l'Estat espanyol (que encara no ha reconegut la seva independència ni ha entrat a la missió EULEX) condensades en aquest altre article de Taibo; el cas d'Ossètia del Sud comença a fer córrer les afinades plomes del centralisme més ranci. Tertsch ha encetat la polèmica.


Marc Sanjaume

Vacances i productivitat

Sempre que marxo de vacances penso quin impacte pot tenir això en la meva productivitat. La millora o l'empitjora (si és que pot empitjorar més...)?

He fet una petita prova i he agafat els dies de vacances d'una mostra reduïda de països i el diferencial del PIB que hi ha entre el període vacacional i el postperíode vacacional.

Per sort meva la relació és significativa. És a dir, a més dies de vacances, més PIB es crea quan tornes...

Toni Rodon

PD/ Bàsicament aquest post era una excusa per dir que estaré fora uns dies, fins el principi de setembre. Si el temps i el cos em permet arribar a la meta, ens tornem a escriure la primera setmana. Bon agost membres del Pati i lectors del bloc!

Les segones eleccions més importants de la història?

Israel es prepara de nou per una intensa i esgotadora campanya electoral. Ehud Olmert, fins ara president del país, va guanyar fa pocs anys les eleccions del país, “les més importants de la història”, segons va vaticinar la premsa nacional i internacional. La fi de l’era Shaaron i els moviments que aleshores s’experimentaven en temes territorials (retirada de la franja de Gaza, construcció del mur de Cisjordània i un etern llarg etcètera) reblaven el caràcter decisiu d’aquells comicis. Kadima, el partit d’Olmert, aconseguí 29 dels 120 escons del Knesset (Parlament), un ínfim 24,16%. Ínfim des de la nostra òptica, perquè al petit però influent país de l’orient mitjà no es concep arribar al Govern sense formar part d’una coalició més àmplia.

El sistema polític d’Israel és particular i, en certa manera, un rara avis en la política comparada. Basat en el model anglès, Israel compta amb un cos unicameral conformat per 120 membres. El 1992 una reforma electoral canvià el sistema (amb l’oposició, per cert, dels politòlegs del país). A partir d’aleshores els ciutadans atorguen dos vots: un per a la llista dels partits amb el seu candidat al Parlament i un altre per escollir el primer ministre. El sistema electoral és proporcional pur, amb una barrera electoral mínima del 2%.

Això ha portat a criticar el sistema per excessivament fragmentat. Com es pot comprovar a la següent taula, el nombre efectiu de partits que accedeixen al Parlament presenta una xifra elevada. Però és aquesta una condició intrínseca per parlar de polarització?

Joan B. Culla, en el seu (espectacular) llibre “Israel, el somni de la tragèdia”, ens diu: "Hereva de les pràctiques i de les intitucions representatives dels yishuv preestatal, la democràcia israeliana és exòtica en un doble sentit: en el geogràfic, perquè constitueix l'únic sistema polític pluralista, competitiu, amb separació de poders, respectuós amb els drets individuals i susceptible d'alternança en tot el Pròxim Orient de la segona meitat del Segle XX. Però l'exotisme també deriva del fet que, a pesar del seu motlle occidental, les singularitats identitàries, socials i culturals de l'Estat hebreu, el conflicte crònic amb els veïns, fan que en la seva política no hi jugui només el clivatge dretes-esquerres, sinó també -i molt- les bipolaritats entre religiosos i laics, o entre "coloms" i "falcons", o entre asquenasites i orientals, o entre "marroquins" i "russos"... Les conseqüències són una complexitat en el mapa partidari, una virulència en els debats, una complicació en les crisis que, a l'observador extern, li resulten sovint inintel·ligibles".

Israel, doncs, camina de nou cap a les urnes. En les passades, una de les sorpreses fou el Partit dels Pensionistes, liderat per Rafi Eitan, que encapçalà un cert esgotament per la situació de violència crònica que es viu a la zona i aconseguí captar un vot que cada vegada és més majoritari: el de la classe mitja israeliana, cansada dels temes “històrics” i necessitada de temes “qüotidians”. Després de la desaparició de Shaaron, les (primeres) eleccions més importants de la història han acabat donant uns resultats curts en el temps. Ara, l’estrès de la campanya electoral torna en escena i les (segones) eleccions més importants de la història dictaran sentència.

Segons Schoefield (a qui alguns membres del Pati vam tenir com a professor), una condició necessària per no crear un buit en el centre dels dos espais polítics és la necessitat que el partit dominant tingui un avantatge considerable en tamany i ocupi una situació determinant al Parlament. Poc probable que passi. Almenys a curt termini. Al contrari, es preveu de nou un escenari de confrontació aguda.

De moment el favorit sembla ser Benjamin Netanyahu, que governà el país del 1996 al 1999, de perfil dur i partidari del continuisme. Però la història serà encara més dura: les tensions internes dins del partit majoritari ja comencen a aflorar (vegeu el Haaretz d'avui)

i les perspectives de pau, de nou, s’ofeguen (The economist). De lluny esperem que no quedin les velles paraules del cant per la pau: “Mireu cap endavant amb esperança i no a través de la mira d’un fusell”.

Toni Rodon

El catalanisme és poruc?

Enmig d'aquesta setmana horriblis que comentàvem al darrer post diversos pensadors i intel·lectuals han dit la seva valorant la conjuntura i el fons, i la forma, del mal que ens ha tocat patir. No en farem ara un repàs perquè ens duria molta feina i unes quantes pàgines avorrides per un efímer lector de blogs. En tot cas, a tall d'exemple de que alguna cosa remena cua en aquest oasi, podem destacar el debat que ha generat l'article de Ferran Sáez a l'Avui. Sáez hi argumenta que atesa la centralitat a l'agenda política del nacionalisme espanyol imposada per Rajoy des de 2004, un nacionalisme que no ha aconseguit reformular-se simplement per una qüestió d'herència seglar, Catalunya es troba en una bifurcació definitiva: la secessió o la centralització final. La qüestió de la genètica nacional espanyola que s'hi esgrimeix és cabdal per l'autor, considera que Espanya mai ha volgut acomodar els nacionalismes perifèrics i que els ha negat de manera sistemàtica fins a no trobar-se ni a ell mateix. Rebla el clau amb una cita sobre Cuba i el tinent Weyler prou interessant: Quien no está por la españolidad de Cuba incondicionalmente está contra España y contra mi.

El que no queda gaire clar a l'article de Sáez és que si el nacionalisme espanyol era genèticament genocida de bon començament per què ens n'adonem ara? Perquè és ara la bifurcació entre la secessió i el centralisme i no el 2004, o el 1996, o el 1981? Enric Vila recollia el guant ahir mateix i aplicava les tesis de Sáez de manera força més concisa. Segons Vila el catalanisme pujolista fou una reacció de coratge a la força (armada) de l'Estat espanyol. Però aquesta reacció ja no té sentit avui en dia i se'ns presenta com una posició plena de complexos que ens acosta més a l'escenari centralitzador que no pas a la secessió. I, doncs, la secessió és la nova pedagogia que cal que emprengui CiU i el catalanisme en general perquè és l'única que ens podrà salvar del nacionalisme uniformitzador de l'Estat. Tot plegat sense pors, ja que l'amenaça armada de l'Exèrcit espanyol ja no és real avui en dia.

Seguint el maximalisme dels autors a l'hora de plantejar els escenaris (ja vam citar els que preveia Requejo i demostra que en poden ser uns quants més) una anècdota sobre el tema és l'enquesta de El Mundo (realitzada per Sigma-Dos) a la secció de "Qué hemos hecho bien/Qué hemos hecho mal 1978-2008". Parin atenció a aquesta pregunta:

No comment...

-------------------------------------------

Mentrestant, pinten bastos pel Govern: CEO ISPC Juliol 2008. Crisi?

Marc Sanjaume