Crònica del 12-D

Avui publiquem una crònica de la Consulta a Sant Jaume de Frontanyà del dissabte, mentre anem preparant un anàlisi amb tot detall de les consultes celebrades ahir. L'article és de l'amiga i politòlogca Roser Rifà.


Amb en Marc i l’Eloi arribem a Sant Jaume de Frontanyà cap a quarts de deu del matí, després de fer uns 150 km en cotxe. Ens mou el rau-rau de la curiositat i de la il·lusió en aquest dia en què els frontanyencs diran la seva en la consulta popular per la independència de Catalunya. Sant Jaume es converteix en el segon poble que duu a la pràctica aquesta iniciativa popular, després que el 13-S ho fes Arenys de Munt i un dia abans que ho facin desenes de pobles catalans –més de 160–, d’un total de 231 que tenen previst fer-ho (http://www.referendumindependencia.cat/main.asp?opc=3).

Sant Jaume de Frontanyà –una plaça, una església romànica, dos carrers– ens rep i ens embolcalla amb el fred i la boira. Busquem ràpidament resguardar-nos d’aquest dia gris i entrem als baixos de l’ajuntament, on abans hi havia l’escola i on ara hi ha la biblioteca municipal, el lloc on es fa la consulta. Com a biblioteca i lloc de trobada dels frontanyencs, la cambra és modesta però l’espai és suficient. Avui, però, la sala queda petita: és plena de reporters i periodistes. I de gent curiosa com nosaltres.

Només entrar, en Joan, veí de Sant Jaume, ens mostra durant uns segons abans de posar-la al sobre, la papereta del “Sí”, i tot seguit diposita el seu vot dins de l’urna. Ell és el segon dels 21 censats amb dret a vot que a aquesta hora ja s’ha acostat fins aquí i la premsa li demana atenció. És contundent davant dels micròfons: “Aquest és un bon començament per tenir el país que volem, un país lliure i sobirà”.

Sortint de la biblioteca, només hem de travessar la plaça –decorada per l’ocasió amb estelades i cartells pel “Sí”– per anar fins a la fonda, on reservem una taula per dinar. És l’hora dels esmorzars i el menjador és ple a vessar de gent congregada per l’ocasió. Nosaltres marxem i anem a fer el volt per agafar gana. Ja somniem amb el civet de senglar que menjarem per dinar...!

Amb el cel encara gris, tornem a ser a Sant Jaume de Frontanyà cap a quarts de tres, i ens sorprèn trobar la biblioteca tancada. Més tard sabrem que, donat que al poble hi ha 21 persones que tenen dret a vot –ve a ser com una gran família–, han decidit tancar a migdia per anar a dinar, i també es permetran el luxe de tancar el col·legi a les 6 de la tarda.

Havent dinat –un civet per sucar-hi pa!–, tornem a la biblioteca i ens informem sobre com va el procés. Es respira alegria perquè a l’urna ja hi ha 18 dels 19 vots esperats sobre els 21 censats –una veïna ja va dir que no vindria per motius personals i un veí tampoc ho farà per motius laborals– i perquè s’espera una victòria aclaparadora dels partidaris de l’autodeterminació. Ens confessen que s’ensumen que hi haurà un vot contrari, pertinent a un veí de Barcelona empadronat al poble i simpatitzant del PP en anteriors comicis. I és que, a Sant Jaume de Frontanyà, no hi ha secrets –en conseqüència, el vot tampoc ho és–, i tampoc els fa falta disposar del cens per poder convocar un referèndum. Tots i cadascun dels veïns del poble tenen el cens electoral al seu cap, amb noms i cognoms inclosos. Així ho demostra la llista de les cases que ja han votat, escrita a mà pels responsables de la mesa.

A quarts de cinc, marxem cap a casa, ja de fosc, completament convençuts de la victòria del “Sí”. Diria que el camí se’m fa més curt que a l’anada. Potser perquè ja em conec el camí, potser perquè la il·lusió de l’experiència viscuda en el dia d’avui em fa somniar com feia temps que no gosava fer.