Les eleccions acostumen a ser èpoques de forta tensió ideològica. És normal i, fins a un punt, desitjable. Els candidats s’han de diferenciar entre ells i marcar la diferència amb la resta. No deixa de ser com un mercat: dos venedors busquen un mateix comprador (el vot). Cada un d’ells defensarà de la millor manera que el producte que té a les mans és el millor.
Tot i aquestes diferències, generalment, quan hi ha un guanyador, les aigües tornen al seu curs. Els ciutadans tenen la sensació que han de donar confiança al vencedor, encara que no hagi estat la seva primera opció. Aquest és un efecte que, simbòlicament, es coneix com a “període lluna de mel” (honeymoon period). La popularitat del nou president es manté elevada en els primers mesos després de les eleccions. Passat un temps, ja es considera responsabilitat del nou president si la popularitat baixa, es manté o puja.
Què ha passat amb el president dels Estats Units, Barack Obama? El gràfic següent és prou il·lustratiu:
Les altes expectatives que moltes persones hi havien dipositat semblen haver generat un cert efecte frustració. La llista és llarga: Guantánamo, reforma sanitària o crisi econòmica, entre d’altres. Sigui o no responsabilitat seva, esclar.
Amb tot, veient les dades, Obama haurà de tenir en compte que la seva lluna de mel ja s’ha acabat. Només el futur ens dirà si la relació entre el president i la ciutadania és com aquelles relacions en les quals, al principi, només hi trobes pals a les rodes, però el temps ho acaba d’arreglar tot. Si no, només queda el divorci, opció que acostuma a ser més frustrant i, sobretot, bastant més cara.
2 comentaris:
Aquest tema està molt estudiat pel cas dels EUA. Després de la hooneymoon la literatura diu que ve el mid-term period, en el qual el president perd gran part de la confiança que havia guannuyat. El punt però més negatiu és justament als dos anys de la seva elecció, període anomenat counter-honeymoon. Sembla que Obama està ara mateix immers en un període de descrèdit de la seva tasca.
Ara bé, cap al final de la legislatura la literatura prediu un nou auge de la valoració del president, fet que explica en gran part perquè pràcticament la totalitat dels presidents dels EUA són reescollits en la segona legislatura. Probablement això és el que li passarà a Obama.
Ara bé, que no s'adormi massa: la generació d'unes expectatives tan elevades com les que va generar fa també que la magnitud de la tragèdia pugui ser de dimensions estratosfèriques!
Ja m'ho veia venir des d'abans de les eleccions. Quan les expectatives estan pels núvols, la caiguda és abismal.
Publica un comentari a l'entrada