It’s the economy, stupid!

La butxaca dels americans s’ha convertit en la protagonista principal de la campanya electoral cap a la cursa a la Casa blanca. Una vegada més, la història s’entesta a destacar el vincle entre l’economia i el vot, segurament un dels lligams més estudiats en la literatura del comportament electoral. La majoria de politòlegs estan d’acord amb la importància d’aquesta relació però, com acostuma a passar, hi ha dubtes sobre la capacitat del “vot econòmic” per predir els guanyadors d’unes eleccions o el perquè sovint l’economia no té el pes que hauria de tenir si les condicions són semblants. És a dir, sabem que l’economia és important a l’hora de votar, però no sabem per què.

En tot cas, sembla obvi per molts analistes que el crash financer de les darreres setmanes afectarà d’una manera o altra les eleccions de novembre dels Estats Units. Però, de quina manera? A qui beneficia?

Lògic és pensar que les crisis econòmiques beneficien el partit de l’oposició. Segons un estudi realitzat per l’economista Mike Moffat, quan l’economia creix per sobre del 4% en els dos anys anteriors a les eleccions hi ha una alta probabilitat que guanyi el candidat del partit del govern. Per contra, si el PIB augmenta menys del 2% és gairebé segur que venç el partit de l’oposició. La història dels Estats Units no sempre ha sigut així: Eisenhower i Reagan, per exemple, van guanyar després d’uns trimestres en què el PIB va decréixer en termes relatius.

En l’actualitat sembla que l’empitjorament dels indicadors macroeconòmics està donant al senador d’Illinois, Barack Obama, un lleuger avantatge sobre el senador McCain. El següent gràfic, però, mostra que la tendència no és del tot clara.

El dubte, doncs, segueix present: tindran en compte l’economia els nord-americans a l’hora de votar? I, en cas de tenir-la en compte, a qui beneficiarà?

Votar “mirant” la butxaca significa fer-ho mirant principalment dos factors (tot sovint inconscients): en primer lloc, els electors valoren com ha gestionat l’economia el partit que des d’aleshores ha governat (vot retrospectiu). En base a aquesta valoració passada, li atorguen de nou la confiança o, al contrari, li treuen. En aquest aspecte, sembla que Obama pot tenir el camí assegurat.

No obstant això, el vot econòmic contempla un altre factor que és encara més important: el vot prospectiu. No és suficient que Bush hagi dirigit l’economia cap a una difícil situació (en opinió dels votants nord-americans), també cal que Obama es vegi com un futur bon gestor dels temes econòmics. Dit d’una altra manera. Bush pot haver-ho fet molt malament però si Obama no es presenta com a solució de la situació, McCain pot guanyar adeptes.

En aquest últim aspecte, però, no sembla que Obama tingui realment avantatge. La frase repetida aquesta setmana, que diu que Obama ja té un gran avantatge perquè la crisi econòmica l’afavoreix, és només certa en part. La insistència dels republicans per titllar-lo d’inexpert està deixant petja entre l’electorat. Obama segueix tenint a favor que els votants demòcrates veuen l’economia en recessió (encara que tècnicament no sigui així) mentre els republicans cada vegada la valoren de forma més negativa. Però li queda camí per presentar-se com a alternativa econòmica.

Clinton digué el 1992 “It’s the economy, stupid!” i guanyà les eleccions davant Bush pare. Si els electors aconsegueixen veure a Obama com un bon gestor en economia, tindrà moltes probabilitats d’ocupar la Casa Blanca. Però, com en l’economia, la política és un joc de miralls. El vot econòmic n’és un, però no l’únic.

Article publicat a Crònica (www.cronica.cat)