Quin és el sostre electoral del PSC?

L’altre dia, al sentir un comentari que faltava un any i pocs dies per les eleccions, discutíem sobre la capacitat (possibilitat i realitat) del PSC de guanyar les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Tot plegat venia arrel d’unes declaracions de Miquel Iceta, en les quals afirmava que el partit havia guanyat set eleccions seguides a Catalunya. I no li falta part de raó. Mai cap partit català havia tingut tant poder, amb presència absoluta en totes les administracions. Tot i això, no sembla que a un any de les eleccions els resultats siguin radicalment favorables als socialistes catalans. La pregunta que ens fèiem era senzilla de plantejar, però no vam estar d’acord amb la resposta. Dèiem: quin és el sostre electoral del PSC?

Un company d’El Pati deia que el sostre l’havíem de trobar en els millors resultats trets a qualsevol tipus d’elecció. D’altres dèiem que no, que el referent es trobava a les eleccions catalanes. Referents d'un o altre tipus, sembla clar que el partit actua com Janus en diferents terrenys electorals.

Com es veu en el següent gràfic, la mitjana de vots d’unes i altres eleccions és diferent. El millor resultat a unes eleccions al Congrés és l’any 1982 (45,84% dels vots) i l’any 2003 al Parlament (31,16%). De fet, en totes les eleccions al Congrés a excepció del 77 i el 79 han tret sempre millor resultat que en qualsevol elecció al Parlament català.

Per què el PSC no és capaç de mantenir l’electorat en les eleccions catalanes?

S'acostumen a esmentar dos fenòmens:

Vot dual: Persones que acostumen a votar a un partit a unes eleccions (el PSC-PSOE) i un altre a les catalanes (CiU i, en menor mesura, ICV).

Abstenció diferencial: Persones que voten a uns comicis (generals) però s’abstenen en les catalanes.

Fa un temps s’argüia una tercera hipòtesi: gent que no sentia atracció cap a les institucions catalanes i decidia quedar-se a casa. És una hipòtesi que, al meu parer, no és del tot exacte. Primer perquè les eleccions de segon ordre (com les catalanes), com bé deien els politòlegs Reif i Schmitt, acostumen a tenir sempre una abstenció més elevada. Després, perquè nombrosos estudis han mostrat com part de l’abstenció a Catalunya és estructural (gent que no vota mai, xifrada en un 20%) i una part d’abstenció és conjuntural i depèn de cada moment. La prova més fefaent és que en les darreres eleccions municipals l'abstenció també va ser molt elevada. I d'eleccions municipals se'n celebren a tots els països democràtics.

El PSC fa molts anys que es troba en el poder i té molts recursos per a la mobilització ciutadana. No obstant això, sembla que les eleccions catalanes se li resisteixin. En aquestes eleccions, però, la novetat radica en el fet que es troba en el poder. En un pla teòric, el govern surt sempre en una posició de força; és la referència, positiva o negativa, impulsada de forma important pels mitjans de comunicació. Serà aquest cop així?

Quin serà, doncs, el seu sostre electoral? Al meu parer dependrà de la seva capacitat de quedar-se amb els votants que marxen cap a d’altres partits, sobretot CiU, quan s’ha d’escollir el Parlament. En una situació de desgast i d’insatisfacció (que no de desafecció), sembla difícil atraure a votants que basculen més cap a l’abstenció que cap a l’urna.

Amb tot, millorar els (pèssims) resultats electorals de les anteriors eleccions no sembla molt difícil. Formar govern (i amb qui) ja és una altra qüestió, sobretot si, com es preveu, els socis de govern acaben perdent força.

Però de com el peix gran es menja el petit ja en parlarem un altre dia...