Al darrer número de la Revista de Debat Polític, editada per la Fundació Campalans, hi ha un seguit d'articles interessants sobre la desafecció, l'abstenció, la insatisfacció i la interacció entre tots tres.
Molt interessants són les reflexions del Catedràtic de Ciència Política, Fernando Vallespín (entrevista):
"Creo que el problema más grave es que la política interesa poco. Sí que hay desafección, pero no creo que sea tan dependiente de algo coyuntural sino que es algo más profundo, que está más vinculado a un cambio casi cultural".
"Hay una cierta crisis de la dimensión ciudadana. Y esa crisis en el interior de cada uno de nosotros tiene como consecuencia la apatía, la desafección, el desapego. Nos consideramos casi autosuficientes, y no nos sentimos dependientes de un cuerpo más alto, salvo en momentos críticos."
"Existeix aquesta desafecció política? Les dades de que disposem semblen indicar que sí. Des de fa uns anys, tant el CIS com el CEO construeixen indicadors de confiança o satisfacció política. Tant en un cas com en l’altre, s’observa una caiguda."
De què parlem, doncs? D'insatisfacció o de desafecció?
El Pati Descobert en parlava fa uns mesos.
3 comentaris:
Al mur del facebook hi ha hagut uan interessant discussió sobre el tema. Adjunto aquí el debat:
Desafecció o deserció? Cicles de protesta o cicles de lluite? etc, etc... Tot bon politòleg hauria de saber veure i criticar el caràcter prescriptiu de certs conceptes. Les connotacions ideològiques de "desafecció" són evidents i, a pesar d'això, seguim emprant el concepte.
Un exemple: la ciutadania es mobilitza de manera extraordinària sota el lema "som una nació i tenim dret a decidir", uns mesos més tard l'Estatut de Catalunya obté uns resultats a tots els nivells pitjors que els de l'Estatut precedent. Les lectures politològiques s'afanyen ràpidament a parlar de desafecció: i no serà que el canvi que diu Vallespín, en comptes de cultural és procedimental i afecta als fonaments normatius del règim actual? No serà que cert model de democràcia (el representatiu liberal) està en crisi i els seus principals actors (els partits polítics) en contra de la ciutadania?
Altre exemple: unanimitat a favor del Pla Bolonya al Parlament, oposició massiva a les consultes democràtic-participatives del moviment a les universitats (amb més i millor participació i garanties democràtiques q el model electoral presidencial-populista de Pilar del Castell, per cert).
Si la gent crida cada vegada més "li diuen democràcia i no ho és": parlem de desafecció o que la gent simplement és conscient i crítica amb el que hi ha? Pq hauríem de ser "afectes" a aquest règim?
Això dels afectes i desafectes em recorda massa a la frase que va pronunciar el cap de la Stasi, Erich Mielke, quan ho van detenir pels seus crims stalinistes: "Ich liebe Euch doch alle! ("però si us estimo a tots!").
Ja n'hi ha prou de tant de narcissisme de la classe política i de tanta politología kantiana (dels politòlegs que recercan al seu servei). Ja n'hi ha prou de tant moralisme liberal! Que la major part de la ciutadania ho està passant realment mal!
Raimundo Viejo
m'afegeixo a lo de politologia kantiana, si aixo significa que acabem discutint sobre el "sexe dels angels", pero no estic d'acord amb aixo de q fan recerca al servei de la classe politica. En qualsevol cas, menys moralisme, liberal i antiliberal. I com deia aquell, "menos samba e mas trabalar"
Jordi Martín.
El Raimundo Viejo Viñas ha fet un comentari sobre la teva nota "Un nom per a cada cosa":
Jordi, m'encantaria que poguessis veure fins que punt els acadèmics es pleguen a les exigències dels polítics a l'hora de realitzar les seves investigacions. O dita d'una altra manera: et sembla "científic" que els projectes finançats per la Generalitat es centrin majoritariament en els dissenys institucionals (federalisme, descentralització, etc.) mentre que els projectes finançats pel ministeri es centren (tb majoritariament) en la conflictivitat de l'Estat de les autonomies (producció de nacionalismes, terrorisme, etc.)? Em temo q malauradament, la competència per recursos molt escasos es tradueix en una dependència clientelar dels acadèmics més que notable...
Pel que fa a la politologia kantiana, en efecte, em referia a la moralització de l'anàlisi del polític que fan els politòlegs liberals (clar que aqui, s'ha de reconéixer, que pitjor encara que els liberals encara són els republicans civics o liberals republicans o com es vulgui dir a en Pettit i cia) :)
Raimundo
Publica un comentari a l'entrada