En certs cercles intel·lectuals, acadèmics i polítics d’arreu d’Espanya, es comença a estendre la idea que el procés autonòmic ha anat massa enllà. Els arguments són amplis, heterodoxos i, en alguns casos, provocadors: les comunitats generen ineficiència, empitjoren la crisi, regne de taifes, creen un pork barrel a l’espanyola, debiliten la identitat nacional...
En certa manera, no els falta la raó en alguns aspectes. El model territorial espanyol s’ha anat construint a mesura que passaven els anys, sense un model al cap predefinit, i a ressò de la voluntat dels governs i, sobretot, de la manca de majories parlamentàries sobre les quals assentar-se. És, en certa manera, un OPNI (Objecte Polític No Identificat) territorial. Després d’anys d’anàlisis i discussions diverses, sobre el possible caràcter “regional” o “federal” de l’Estat, sembla que s’hagi arribat a un cert consens respecte el caràcter “regional” de l’Estat, amb tints “federals” que només conformarien l’“esperit” del model que es va creant a mesura que passen els anys.
En general, se sosté que qualsevol estat vol descentralitzar-se per dos motius: primer, per donar resposta a sensibilitats culturals. Seria el cas de Catalunya, el País Basc o, en d’altres latituds, el Québec. Segon, per motius d’eficàcia. Seguint l’argument “el govern, com més a prop de la gent, millor”, els estats decideixen crear unitats governamentals més properes a un territori concret. Sota aquest concepte se situaria el famós principi de subsidiarietat de la Unió Europea.
Com no, l’Estat espanyol ha sigut un cas sui generis, aplicant el primer dels criteris i un criteri ad hoc (calmar barons regionals? Motins? Qüestió d’oportunitat?) que ha acabat donant forma al que avui en dia coneixem com Estat de les Autonomies.
Es pot ara desmantellar part del poder de les CCAA i tornar enrere de forma fàcil?
Aquesta pregunta acostuma a camuflar dos debats:
1. Es presenta, sovint, el poder de les CCAA com un joc de tensions entre les elits polítiques. A banda de les nacions històriques, s’acostuma a dir que les CCAA tenen més o menys autonomia en la mesura que són capaços d’influenciar el govern central. Sigui a través del partit (amb els famosos barons regionals) o formant partits regionals que puguin aconseguir recursos per la comunitat. Però el que s’oblida sovint és que els ciutadans també s’acostumen al poder de la comunitat autònoma. El següent gràfic (Cis, 2005) indica el percentatge de persones que ha respost “molt d’acord” o “d’acord” a la pregunta de “totes les decisions importants s’haurien de prendre a la comunitat autònoma”. Com es pot veure, el percentatge no és menyspreable.
La gent s’acostuma a conviure amb el poder del seu govern regional, els polítics envien missatges adreçats només al seu territori i les institucions ajuden a crear un marc polític propici perquè la comunitat sigui molt sovint la referència, en detriment del Govern central.
En resum, voler recentralitzar topa amb un element que sovint s’oblida: l’autonomia crea voluntat autonomista, fins i tot en aquells territoris on no existia voluntat de ser comunitat.
2. Tot Estat descentralitzat s’ha d’analitzar a partir de quatre eixos analítics. L’eix uninacional-plurinacional, l’unitarisme-federalisme, la centralització-descentralització i la simetria-asimetria.
Tot sovint, però, no queda massa clar si els que volen buidar les comunitats autònomes ho volen fer per qüestions de descentralització (tercer debat) o per qüestions nacionals (primer debat).
De fet, no deixen de ser les mateixes discussions que podem anar llegint als manuals d’història (antiga, moderna i contemporània) des que l’Estat espanyol es reconeix com a tal. I ja en van uns quants segles...
Article publicat a Crònica.
4 comentaris:
Visca el pork barrel! Jejeje. Jo aniria més cap al debat de la simetrització/asimetrització; es pot fer una resimetrització i plantejar un model federal a l'alemanya on s'hagi d'anar al Senat amb les altres 19 CCAA.Sobre això (resimetrització) tenen coses Requejo, Orte...
Apa, saludus.
Exacte Marc. Però no ho sé si a mig termini s'acabarà plantejant un retorn de les competències al Govern central. També es pot fer via indirecte: fent lleis de bases de forma "creativa". Qui sap...
Pd/ Ja saps què passa... el porkk barrel sempre s'acaba... ;)
Plantegem accions serioses i mediàtiques com les consultes populars municipals sobre l'estat d'opinió en aquestes qüestions
El procés autonòmic espanyol era una barreja entre un procés de descentralització (similar als empresos pel Regne Unit o França a la mateixa època) i la necessitat de fer un procés de devolution a Catalunya, Biscaia i Guipúscoa. El sistema va ser prou eficaç perquè tothom se sentís a gust i que no s'aixequessin més suspicàcies del compte. A més moltes comunitats tradicionalment "de segona" veien com amb el sistema autonòmic tenien hospitals de primera o universitats, quan abans havien d'anar a estudiar o a operar-se a Madrid o Barcelona.
Ara, trenta anys després, el tema ha canviat i el que comença a imperar és la sensació de què està bé descentralitzar, però no crear "regnes de Taifes". Molt probablement una de les conseqüències que s'acabin produint sigui la fi del "cafè per a tothom", bé acceptant-se que hi hagi algunes comunitats autònomes "especials" (de facto ja n'hi ha actualment), bé propiciant un procés de secessió pactat i cordial dels territoris més reticents a un procés de recentralització (hipòtesi no descartable).
Publica un comentari a l'entrada