L'últim almogàver

Metaliteratura, però amb un debat social que mai desapareix. Les obsessions d’un escriptor amb la sociologia d’una forma de fer. Carles Casajuana (Premi Ramon Llull) diu centrar-se únicament en el primer aspecte, però el segon resulta el més colpidor. L’últim home que parlava català és un llibre peculiar. I, com que a diferència del que he parlat, el llibre m’ha sorprès, i agradablement, us escric uns fragments suggeridors:

“L’escriptor català no només ha de competir amb la pantalla, sinó que ha de competir amb la ficció en castellà i en altres llengües. El territori que li queda és molt petit, gairebé marginal. Li queda el simbolisme, els poemes en prosa, les ficcions abstractes, la paròdia, la ironia. I, sobretot, li queda l’omfalisme victimista, és clar, el vell recurs de llepar-se les ferides i de mirar-se el melic. Aquesta és l’aposta de Rovira, oi? Cal reconèixer que és una aposta hàbil. Si hi ha un llibre que el lector català llegirà sens dubte en català és una novel·la sobre la desaparició del català. És la mena de llibre ideal perquè el lector català es posi les mans al cap i, després, calmada la mala consciència i satisfeta la set de literatura autòctona, continuï llegint en castellà. La pàtria no vol ciutadans sinó màrtirs”.

“Però el llibre no pot ser una simple biografia del personatge, per reveladora que resulti. El protagonista no és el senyor Bernat sinó la llengua que morirà amb ell. El senyor Bernat només és el testimoni principal de la investigació del professor Rosenfeld, i la seva funció serà obrir-li camins, subministrar-li pistes, ser l’artèria principal de la narració. Lògicament, el senyor Bernat estarà orgullós de parlar català, i sempre ho haurà estat. L’últim almogàver no pot avergonyir-se de la llengua dels seus avis. Però, al costat, de jove, convé que hi pul·lulin tota mena de personatges que se n’empegueeixin, que parlin català com una llengua de segona classe, d’estar per casa. Un directiu d’un banc, per exemple, que fiqui els fills en un col·legi privat en què ensenyin en castellà, amb l’argument que, tot plegat, el català l’aprendran igual [...] Han de ser personatges i situacions trets de la vida diària, que resultin familiars al lector. No és pas difícil. Només es tracta de fer visible el vernís de vergonya omnipresent, el complex d’inferioritat que, de tan habitual, ja no sorprèn a ningú”.