De la promoció de politòlegs que fa uns anys vam sortir de la UPF i vam seguir vida acadèmica a la universitat (no en som gaires o, més ben dit, som quatre gats), en Pablo ja ha fet la seva primera aparició pública. Concretament, en un article publicat a la Revista de Estudios Políticos (web), intitulat “La desigualdad y el valor de un voto: el malapportionment de las cámaras bajas en perspectivas comparadas”. És un article difícil per gent no avesada a la ciència política quantitativa (modèstia a part), però intentaré fer-ne un resum amb les paraules que el mateix Pablo utilitza.
Molts sistemes electorals, com el català, tenen un problema de malapportionment. Què és això? Aquest és un fenomen que es produeix quan hi ha una desviació entre el percentatge d’escons que es trien en un districte i el percentatge de població amb dret a sufragi passiu. Perquè m’entenguin, farem servir un exemple del cas català: quan hi ha eleccions, es posa de relleu que Lleida escull un diputat amb menys vots que Barcelona. Per tant, en el sistema català, hi ha malapportionment. Com bé diu en Pablo, aquest efecte té conseqüències normatives: trenca el principi democràtic d’“un home, un vot”. És a dir, que Lleida tria un diputat amb menys vots que la resta.
L’article busca respondre a la següent pregunta: per què tenen més aquest biaix alguns països que altres?
En el text es mostra que la desigualtat d’un país explica l’existència de malapportionment.
Entre moltes idees, la conclusió principal a la qual s’arriba és la següent: “El principal mecanisme causal que argumento és que les elits van dissenyar un sistema electoral esbiaixat amb la intensió d’obtenir avantatge en la competició electoral o, com a mínim, assegurar-se una quota de representació. Per això, van aprofitar la desigualtat existent en el país i van sobrerrepresentar les àrees més despoblades, que són al mateix temps les més rurals i conservadores, confiant en obtenir així més avantatge” [la traducció és meva].
La lògica és clara. Els països del sud d’Europa, Amèrica Llatina i Àfrica són els que tenen més aquest biaix. Així, els notables i cacics rurals van aprofitar els desequilibris territorials per donar més pes als districtes en què la base electoral era més forta. D’aquesta manera, la victòria era més fàcil.
Pels curiosos, us deixo la llista dels països amb més malapportionment:
Nota: Dels que vam fer l'assignatura de Sistemes Electorals del Màster en Ciències Polítiques i Socials de la UPF en som tres els que hem tingut l'oportunitat que algú d'allà fora ens accepti un article a una revista. Al Pati us anirem explicant les diferents investigacions! Per cert, espero que el Kanciller no em mati per haver-me deixat alguna cosa important... :p
3 comentaris:
Gracias por la publicidad gratuita, chicos! De todas maneras, como no sois críticos vosotros, lo seré yo. Del artículo hay una cosa que no me convence del todo.
Según el mecanismo causal que argumento, la desigualdad dentro de un país es el principal predictor del malapportionment. La idea la resumis muy bien en el post, así que no me repetiré.
Sin embargo, hay una hipótesis que intento contrastar pero que me desconcierta. Esta es que cuanto más controlada fuera la transición a la democracia en estos países por la élites salientes, más sesgo debería haber. Por lo tanto, una transición pactada a la española, por ejemplo, debería tener más que una de ruptura. Siguiendo la tipología de Huntington y efectos de interacción varios, lo cierto es que no sale.
Es decir, que el tipo de transición no importa para explicar este sesgo. ¿Es del todo creible, si explicamos que el diseño del sistema es endógeno a las decisiones de la elites?
Creo que si no sale es porque no soy refinado en la tipología de los apportionment. Hay algunos que son perfectos (Distrito único a la holandesa), otros que se reapportionan parcialmente con la población(España) y otros que no cambian nunca (Perú).¿Y si el tipo de apportionment implantado dependiera del tipo de transición?
Es de esperar que con el paso del tiempo el malapportionment aumente (la gente emigra del campo a la ciudad) pero que si hay reapprotionment ocasional, el nivel de sesgo se mantenga estable Aún no lo ha contrastado nadie.
Hay mucho hueco por llenar y muchas cosas por mejorar del estudio que presento. Espero que al menos sirva como punto de partida...
un abrazo
PD: Perdón por el macro-comentario.
PDD: Este artículo no hubiera sido posible sin la ayuda de Nacho. Gracias para él y para todos los buenos comentarios y felicitaciones de los compañeros.
Apunt ràpid: aquest biaix no pot haver estat dissenyat per garantir que es compleixen les demandes de zones més despoblades? És a dir, establir aquesta discriminació positiva en favor de districtes que de no ser així els partits polítics podrien tendir a deixar de banda ja que el rèdit electoral que en poden treure seria més aviat baix... el que faria que es centressin en polítiques per a les zones més poblades.
Això es posa interessant...
He vist que al paper fas referència a les línies futures d'investigació. A mi també m'ha sorprès que els països amb transició controlada no tinguin més nivell de malapportionment. En tot cas, potser (dic, potser) les elits que han pactat representen el camp-ciutat i el biaix que intenten introduir s'equilibra. És a dir, que s'elimina. Potser agrupant els països per zona geogràfica o fent una tipologia d'elits sortiria...
Quant a la hipòtesis del pas del temps, em sorgeix un dubte. Realment s'ha produït aquest transvasament de població camp-ciutat? Cert que el camp ha perdut població, però a nivells tant alts com per augmentar un biaix? Interessant...:P
Pd/ A veure si en Nacho ens haurà de pagar un cafè.. amb els comentaris que li fem! :P
Publica un comentari a l'entrada