divendres, 20 de març de 2009

La confiança en el futur del Govern

“Si guanya Zapatero, guanya Catalunya”. Aquest era un dels molts eslògans que des del PSC es va utilitzar per captar el vot a les passades eleccions generals. Vist el resultat, 25 diputats, l’estratègia va funcionar, tant des del punt de vista de la mobilització electoral, com des de la capacitat per atraure el vot útil (en parlàvem aquí, per exemple).

Des del punt de vista del vot econòmic, aquest resultat era poc comprensible. Key ens diu el següent: “el votant és simplement un avaluador d’esdeveniments, resultats i accions del passat. Jutja retrospectivament; anticipa el futur només en la mesura en què fent expressa la seva aprovació o desaprovació del què ha succeït abans. Els votants poden rebutjar o aprovar el què han conegut. Però no és probable que se sentin molt atrets per promeses sobre quelcom nou i desconegut”.

Cert és que els resultats econòmics de l’executiu durant la primera legislatura van ser positius, però les dades del moment indicaven que la valoració dels ciutadans sobre l’economia es balancejava a l'entorn de l’aprovat. Tampoc els esdeveniments recents (crisi de les infraestructures, crisi política...) donaven molts factors positius als socialistes per rebre aquest suport massiu.

Per tant, contradient a Key, sembla dubtós que la valoració del passat fos l’única que empenyés els socialistes fins a quotes gairebé històriques.

Com s'ho van fer?

L’estratègia socialista es va basar en tres grans puntals:

a) La promesa de la llum al final del túnel. D’acord amb aquest argument, les condicions econòmiques (o les condicions de Catalunya) millorarien com a conseqüència de les polítiques, però només després de creuar un “riu de llàgrimes”. És un argument intertemporal. Com diu Maravall, “en vez de pan para hoy y hambre para manyana, la promesa consiste en hambre para hoy, pan para mañana”.

b) El caràcter inevitable de les polítiques: De fet, l’argument utilitzat habitualment per la ministra va en aquesta línea: “Són necessaris els problemes a rodalies perquè la xarxa de trens es modernitzi”. L’argument és simple: no hi ha alternativa si es vol avançar.

c) Una oposició de la qual es desconfia: Potser el més important. Quan la por a l’oposició és alta (i la credibilitat de l’oposició escassa), augmenta l’autonomia dels governs. És a dir, disminueix el control sobre el seu caràcter representatiu. S’utilitza la imatge del “bon” partit com un poderós instrument simbòlic amb la finalitat de mobilitzar als votants que recelen de l’oposició.

Per què recupero aquest anàlisi?

Fixin-se que de tots tres punts (sobretot del primer i l’últim), se’n dedueix una certa “confiança prospectiva”. És a dir, demanar el vot pel que queda per construir i no tant en base a la valoració del què s’ha fet durant el passat.

I quan es demana la confiança en el futur i els “temes” no avancen, és més fàcil que la gent quedi desenganyada. La intenció electoral que els diaris van mostrant es manté, però la volatilitat creix (dades del CEO). I, com no, el partit que governa n’és el principal perjudicat. Dit d'una altra manera, les orelles del llop s'estan començant a veure. I, si no, mirin el següent gràfic.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

En mi opinión, no es el voto económico el que inclina una votación. Es el voto identitario. Así han trabajado de forma empírica los publicitarios durante décadas y así lo demuestran hoy científicamente los neurolingüístas, entre ellos Lakoffl al que muchos están descubriendo, pero no los profesionales de la comunicación. Una prueba clara la tenemos en el País Vasco. No se vota por cuestiones económicas sino por identidad vasca o española.
Cuando algún Think Thank catalán lo tengan claro y entienda lo que significa comunicación, Catalunya, sin lugar a dudas, ganará su soberanía.

Toni Rodon ha dit...

Anònim, jo diria que tot depèn. No només depèn de la conjuntura, sinó de la importància. En tot cas, crec que les dues coses pertanyen a debats diferents. Molts cops en aquest país es barregen debats de forma interessada per desactivar-los. Una cosa és la conjuntura (economia) i l'altra el model d'Estat que es vol. Van lligats, però el fons de la qüestió és ben diferent.