Gràcies a la filtració inesperada (!?) del baròmetre del CIS (gener 2009) al blog Wonkapistas ja tenim dades actualitzades de l'estimació de vot que fa per unes hipotètiques eleccions generals (vegin la taula). De manera immediata, sorgeixen dues reflexions polítiques poc madurades i de caire diferenciat. Dic polítiques perquè en podria fer una de metodològica (o també era política?) però ja la vam fer.
1) La crisi, no hi havia recessió des de fa 15 anys, seria lògic que passés factura al partit que governa, al PSOE. En certa mesura sembla que és així tot i que atribuir el 3.9% negatiu a la crisi és quelcom que s'hauria de demostrar. Ara bé, el que sembla clar és que el Partit Popular no està aprofitant la situació per guanyar terreny. Enfonsat en una crisi interna espectacular no només està lluny d'aprofitar la conjuntura per desgastar el govern en benefici propi sinó que a més a més perd un 0.6% de vot estimat. El corol·lari és que UpyD, el partit "nou", de Rosa Díez podria estar recollint aquesta pèrdua de votants del PSOE. Això ens porta a la segona reflexió;
2) tot i que UPyD encara sembla estar una mica lluny de ser la tercera força parlamentària a Madrid, s'està perfilant com un candidat a substituir la frontissa tradicional formada pels PANEs (partits d'àmbit no estatal) principals, a saber: CiU, ERC, PNV, BNG. Amb el permís de la capritxosa aritmètica parlamentària, es pot afirmar que una hipotètica crescuda de suport a UPyD deixaria orfes als PANEs esmentats de la seva capacitat negociadora a Madrid. En resum, de la tàctica pujolista del "peix al cove": consistent en donar suport a la investidura, en pressupostos, o en votacions concretes, a una formació en minoria al Congrés a canvi de millores en l'autogovern. Una tàctica força inútil, d'altra banda, en casos de majories absolutes, tal com va quedar clar durant la legislatura (2000-2004).
I d'aquí ve un element que uneix la reflexió 1) i la 2). Des de l'acceptació del caràcter constitutiu que els antangonismes centre/perifèria han jugat a la definició d'això que es diu Estat de les autonomies espanyol, ens trobaríem davant d'un canvi fonamental. Mentre PP i PSOE juguen a la crispació, la corrupció, i a la cacera política i judicial, real i figurada; no només s'ensorra el funcionament de les institucions democràtiques i de la separació de poders, demostrant la concepció cleptocràtica, casposa i gatopardiana de la funció pública que tenen alguns. També s'ensorra una idea d'Espanya que els hi ha funcionat més de 30 anys. I això Rosa Díez ho sap molt bé. O sigui que ja cal que els PANEs es calcin perquè això no és una broma; el "peix al cove", només cal mirar estadístiques de transferències competencials, ha estat l'única eina que de moment s'ha demostrat mínimament efectiva per augmentar el nivell d'autogovern. Sempre ens quedarà la Moreneta.
1) La crisi, no hi havia recessió des de fa 15 anys, seria lògic que passés factura al partit que governa, al PSOE. En certa mesura sembla que és així tot i que atribuir el 3.9% negatiu a la crisi és quelcom que s'hauria de demostrar. Ara bé, el que sembla clar és que el Partit Popular no està aprofitant la situació per guanyar terreny. Enfonsat en una crisi interna espectacular no només està lluny d'aprofitar la conjuntura per desgastar el govern en benefici propi sinó que a més a més perd un 0.6% de vot estimat. El corol·lari és que UpyD, el partit "nou", de Rosa Díez podria estar recollint aquesta pèrdua de votants del PSOE. Això ens porta a la segona reflexió;
2) tot i que UPyD encara sembla estar una mica lluny de ser la tercera força parlamentària a Madrid, s'està perfilant com un candidat a substituir la frontissa tradicional formada pels PANEs (partits d'àmbit no estatal) principals, a saber: CiU, ERC, PNV, BNG. Amb el permís de la capritxosa aritmètica parlamentària, es pot afirmar que una hipotètica crescuda de suport a UPyD deixaria orfes als PANEs esmentats de la seva capacitat negociadora a Madrid. En resum, de la tàctica pujolista del "peix al cove": consistent en donar suport a la investidura, en pressupostos, o en votacions concretes, a una formació en minoria al Congrés a canvi de millores en l'autogovern. Una tàctica força inútil, d'altra banda, en casos de majories absolutes, tal com va quedar clar durant la legislatura (2000-2004).
I d'aquí ve un element que uneix la reflexió 1) i la 2). Des de l'acceptació del caràcter constitutiu que els antangonismes centre/perifèria han jugat a la definició d'això que es diu Estat de les autonomies espanyol, ens trobaríem davant d'un canvi fonamental. Mentre PP i PSOE juguen a la crispació, la corrupció, i a la cacera política i judicial, real i figurada; no només s'ensorra el funcionament de les institucions democràtiques i de la separació de poders, demostrant la concepció cleptocràtica, casposa i gatopardiana de la funció pública que tenen alguns. També s'ensorra una idea d'Espanya que els hi ha funcionat més de 30 anys. I això Rosa Díez ho sap molt bé. O sigui que ja cal que els PANEs es calcin perquè això no és una broma; el "peix al cove", només cal mirar estadístiques de transferències competencials, ha estat l'única eina que de moment s'ha demostrat mínimament efectiva per augmentar el nivell d'autogovern. Sempre ens quedarà la Moreneta.
5 comentaris:
La gran noticia d'aquest baròmetre és per a mi la filtració, el fet que un blogaire hagi estat capaç de trobar les dades del CIS i penjar-les pel seu compte un dia abans de que decidissin fer-les oficials, amb tot el que això vol dir de poca protecció de la web del CIS. Tota una lliçó!
És curiós. Fa uns anys Miquel Roca intentà crear aquesta frontissa i fracassà estrepitosament. Ara un partit bastant allunyat del centre (almenys en termes nacionals espanyols, en l'altre no sabem què pensen) pot erigir-se com a tal. En tot cas, tenim un problema. El peix al cove era molt "bonic" quan tot començava a rodar, però a llarg termini no aporta cap mena de benefici.
PD/ Per cert, Belén Barreiro ha anunciat que mirarà què ha passat. Ara bé, prefereixo que filtrin els resultats que tenir una caixa hermètica com és el CEO...
Les filtracions mai són accidentals. Segurament ara interessa que es parli d'aquest empat. És un moment per a que la gent pensi en la rivalitat PP-PSOE i no en la crisi econòmica, això deuen pensar al govern.
Quant el CEO... mejor no desir nada más, com deia aquell.
Jo d'aquesta enquesta em quedo bàsicament amb la següent dada: els vots que perd el PSOE els guanya UPyD cosa que significa que prou votant del PSOE és primer espanyol i llavors d'esquerres.
Anem-ne aprenent car ben aviat caldrà saber què som nosaltres primer: d'esquerres o catalans. I si tenim clar que som catalans i votem esquerra haurem de fer-los arribar que toca pacte nacional.
ERC i CIU, s'atansa inexorable el moment de posar a Catalunya al capdavant, esperem que estigueu a l'alçada del vostre poble.
No tinc gaire clar que UPyD pugui fer de frontissa, ja que el que obtingui ho traurà del conjunt de vots del PPSOE (una mica d'un, una massa de l'altre)
És a dir, si a Madrid, p. ex, treu tres escons, aquets seran del PP o del PSOE.
Per tant encara que li tregui i hagi de pactar n'hi faltaran. El que pot passar és al revés. Si ara amb el PNV (7), UPN (1) i BNG (2) va trampejant. Llavors li caldrà obligatoriament a ZP, pactar amb GALEUSCA-UPN.
No ho veig tant clar. Potser, un augment d'UPyD pot forçar als partits estatals a postures més estatalistes, com Le Pen ho feu amb l'UMP de Sarko.
No sé. No ho veig tan clar. D'altra banda cal que penseu també en el partit magenta, com una redistribució del espai de dretes. farts del PP-COPE potser hi ha votants que volen una dreta més lliberal (en l'àmbit ideològic religiós) i més activa en el clivatge estatl/perifèric.
Si voleu podeu mirar aci, desde la modestia del politòle de sabatilles i pijama
http://pratxanda.wordpress.com/2008/11/21/porque-upyd-no-es-un-partido-de-extrema-derecha/
Publica un comentari a l'entrada