El centenari del naixement de l’influent professor d’Oxford Isaiah Berlin, ha empès articulistes de sensibilitats diverses a reflexionar sobre la llibertat, que, juntament amb el pluralisme, són els conceptes sobre els quals pivota el llegat que ens ha deixat aquest filòsof. La definició berliniana del pluralisme va fer fortuna per ser, probablement, la que s’ajusta millor a la realitat; una realitat marcada pel pluralisme irreductible de valors, sovint incompatibles entre ells, un pluralisme agonístic. Aquest pluralisme es podria governar únicament a través d’una democràcia liberal, en què les minories sempre han de poder expressar el seu desacord amb les eventuals majories i no poden ser trepitjades per aquestes; aquest pluralisme seria, a més a més, la font de legitimació democràtica. Aquests principis teòrics, evidentment, mai no han tingut una concreció tan clara i, a més, poden ser adoptats per actors polítics inesperats. Per exemple, les paraules del diputat al Congrés i secretari d’estudis del Partit Popular José María Lassalle, que fa uns dies feia seu el liberalisme berlinià, sonen una mica estranyes. Deia així: “La importancia del pensamiento berliniano radica en haber alcanzado una síntesis que se basa en la necesidad epistemológica de explorar adecuadamente la complejidad de los valores en pugna dentro de un entorno pluralista. De este modo, la propensión al conflicto no sería nunca una disfunción, sino la característica intrínseca a la estructura de una democracia liberal que obliga a elegir entre fines que son cambiantes según las circunstancias, pues, en determinados momentos hay que elegir entre la igualdad y la libertad, y otras veces entre la justicia y la compasión. El desenlace, en cualquier caso, siempre es el mismo: forzar acuerdos que eviten lo peor y hacerlo, además, sin dañar las bases morales que institucionalmente salvaguardan la decencia que posibilita la tolerancia y la paz cívica.” (El País, 26/01/2009).La raó d’aquesta estranyesa, justificada per la coneguda sensibilitat del Partit Popular pels pluralismes, especialment els nacionals, ens la pot donar un altre professor, Ferran Requejo. Fa uns dies escrivia també sobre el pluralisme al diari La Vanguardia (28/01/2009). El liberalisme a les democràcies hauria funcionat més o menys correctament per protegir les minories canviants, que un dia es poden convertir en majoria en un sistema democràtic: els partits a l’oposició (mitjançant drets, separació de poders, eleccions...). No obstant això, les minories permanents (per exemple les minories nacionals) han quedat excloses d’aquesta protecció fins fa molt poc temps (només cal recordar la indefinició constitucional del model territorial espanyol). La raó, en un nivell teòric, és que el liberalisme del s. xx no havia estat pensat per a protegir-les. Ara bé, és factible fer una defensa de les minories nacionals exclusivament des del liberalisme? En altres paraules, és defensable el dret de decidir des de les premisses del liberalisme polític, el mateix que defensa, per exemple, Lassalle? La resposta és que sí.
A mitjan dècada de 1980, Harry Beran va publicar un article a la revista Political Studies titulat “A liberal theory of secession” (Una teoria liberal de la secessió), que s’ha convertit en una referència en la literatura acadèmica sobre la qüestió. Anticipant-se a la implosió soviètica i a les secessions posteriors, Beran considerà la secessió com un dels temes clau del món contemporani. Per l’autor la secessió és possible moralment i a la pràctica des de premisses liberals seguint tres conceptes clau: 1) llibertat, 2) sobirania i 3) norma de la majoria.
1. Llibertat. El liberalisme assumeix que les persones adultes s’autogovernen i trien racionalment les seves opcions personals. Així, aquesta voluntarietat de les vides de les persones adultes ha estat aplicada en molt àmbits menys en el més essencial, el de la unitat de l’estat.
2. Sobirania. La base de qualsevol estat democràtic i liberal és que la legitimitat per governar els individus que hi viuen (el liberalisme és una teoria fonamentalment individualista) prové del seu consentiment per ser governats.
Article publicat a Tribuna.cat
1. Llibertat. El liberalisme assumeix que les persones adultes s’autogovernen i trien racionalment les seves opcions personals. Així, aquesta voluntarietat de les vides de les persones adultes ha estat aplicada en molt àmbits menys en el més essencial, el de la unitat de l’estat.
2. Sobirania. La base de qualsevol estat democràtic i liberal és que la legitimitat per governar els individus que hi viuen (el liberalisme és una teoria fonamentalment individualista) prové del seu consentiment per ser governats.
3. Norma de la majoria. Seguint la necessitat de respecte per les minories que invoca el liberalisme, una minoria que disposi d’un territori concret on viure pot optar per la secessió com una darrera resposta a la tirania de la majoria.
Que el liberalisme polític del s. xx hagi permès legitimar sistemes democràtics en què l’alternança al govern i el respecte als drets fonamentals siguin la base del seu funcionament no és un objectiu que s’hagi assolit gratuïtament. Tal com saben les generacions que van viure la Dictadura , són llibertats que ha costat d’aconseguir. Que el s. xxi permeti també a les minories permanents exercir aquestes llibertats col·lectivament és una fita que encara hem de veure i, probablement, no serà fàcil d’arribar-hi.
Article publicat a Tribuna.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada