dimarts, 3 de febrer de 2009

Deu mil catalans a Brussel·les?

Parlava avui amb un amic sobre la possibilitat que deu mil catalans viatgin a Brussel·les el proper 7 de març. Més enllà de les nostres (poc interessants) apreciacions subjectives, el fet m’ha recordat a un dels clàssics dilemes d’acció col·lectiva que estudiàvem a la interessant assignatura de TAC.

La qüestió és: aniran 10 mil catalans a la capital belga? Hi haurà acció col·lectiva suficient per arribar a aquesta “màgica” xifra?

En primer lloc, hem d’analitzar al tipus de bé. L’objectiu de la iniciativa, “de caràcter transversal i nascuda de la societat civil”, plasma els reptes a assolir: “Volem aconseguir que l’autodeterminació de Catalunya figuri en l’agenda internacional i que els partits polítics nacionals, arrossegats per la nostra força, es declarin oficialment a favor de la independència i la incloguin en el seu programa. Més encara, que es comprometin a treballar per aconseguir-ho”.

En certa manera (fet que algú em podria discutir i potser amb raó) estem parlant d’un bé públic, és a dir, compleix dos requisits: no es pot impedir a ningú de gaudir del què es reclama (no-exclusiu) i el consum d’un no afecta el consum dels altres (no-rival. Aquesta característica és més difícil de precisar, però no entrarem al detall per no allargar massa el post). Vegi’s que la literatura ha fet una acceptació acrítica del terme bé públic, del qual molt sovint se’n desprèn una definició poc satisfactòria per a l’anàlisi de moltes de les qüestions polítiques.

Quines són les claus perquè l’acció col·lectiva funcioni?

L’existència de conflictes de caràcter territorial, com el que ens ocupa, sembla explicar-se per la divergència d’interessos entre l’escala local (la ciutadania, la societat civil) i l’escala general (els partits polítics, l’Estat). Aquest escenari fa complex el procés: multiplica els actors i augmenta el llindar de participació. Però també pot tenir beneficis perquè la percepció d'utilitat (acció local amb caràcter global) augmenta.

La qüestió és: cooperar o no? Anar o no a Brussel·les?

La clau de volta és el llindar de participació. El llindar és un paràmetre subjectiu, altament personalitzat, que, partint d’una massa crítica concreta, permet que l’acció col·lectiva comenci a rodar.

En el gràfic següent es veu la lògica explicada. A la lletra A hi trobaríem aquelles persones amb un llindar de participació baix, amb incentius forts per participar. Serien els del Blocgran (impulsors de la iniciativa), militants de partits i persones amb costos de participació baixos. En canvi, els de la lletra B serien aquells amb un llindar més elevat. Amb més dificultats de participar, en definitiva.

L’efecte clau és el que descrivim gràficament: intentar que la freqüència real d’assistents sigui superior a l’esperada. És a dir, la gent veu reduït el risc de participar (poden ser fets múltiples: percepció d’un preu de viatge baix, relacions socials participatives, sensació que la participació redundarà en alguna cosa, entre d’altres). Aquest efecte bandwagon també pot produir-se per l’augment de percentatge d’opositors però, de moment, excepte la delegada del govern català (socialista) a la Unió Europea no sembla haver-hi molt més gent que hagi alçat la veu en contra.


Per fer-ho ras i curt: primer, els membres del grup que persegueixen el bé públic (viatjants a Brussel·les) han de fonamentar la percepció a aquells amb costos de participació més elevats que també seran beneficiaris del bé públic. La col·laboració d’entitats, associacions, l’extensió de la causa més enllà de la xarxa del grup mateix, ajudarà a superar aquest llindar. Segon, introducció d’incentius selectius. Participar com a subproducte d’un objectiu diferent. Per exemple, viatjar a Brussel·les, no tant per l’objectiu que es reclama, sinó per assolir una altra meta (subproducte gratificant). Òbviament la gratificació és un objectiu transversal, però està present en diferents graus en cada individu. Tercer, creació d’un “pensament màgic”. És a dir, crear una situació en la qual una persona creu que la seva cooperació pot fer que els altres cooperin. En certa manera seria cercar un kantisme quotidià, en què hom ha de cooperar si la cooperació universal és millor que la no cooperació.

Amb tot, les coses a comentar són nombroses. N’he obviat (potser massa) i segurament n’he malinterpretat. En tot cas, si se’m permet la llicència, veig més que la campanya 10mil respon a la lògica explicativa d’un tipus de reivindicacions socials tan ben descrita per Oriol Nel·lo: el punt de partida (actual) del cas de l’acomodació de Catalunya a Espanya no es troba tant en la discussió d’una infraestructura o d’un model qualificat com a beneficiós pels interessos generals. Aquest escenari es veu superat cronològica i pràcticament. És a dir, la pregunta seria: “Fins quan així?”.

7 comentaris:

aubachs ha dit...

Hi ha un economista català treballant el tema de la sobirania entesa com un bé públic (+o-) és una aproximació interessant...

el que apuntes al final de l'entrada penso que mereixeria una altra entrada.

A.Orte ha dit...

No demanem a Europa el que no arreglem a casa nostra (el mateix que es diu amb el català al parlament). Em sembla que la manifestació, amb tot el que està caient a nivell laboral i microeconòmic, pot ser interpretat de manera frívola allà on es vol donar l'impacte. què es busca? A qui es vol influenciar? Parlant d'acció col·lectiva, pot tenir un efecte negatiu en l'opinió pública, veure que una societat que va imparablement cap a una taxa del 20% d'atur es preocupi de qüestions que, estarem d'acord, passen a un tercer grau d'importància en l'agenda pública. Sense que serveixi de precedent esmento el que deia ahir en Mas: "en els propers mesos només vull parlar d'economia".

Anònim ha dit...

Caram, Toni! M'has espatllat el treball d'un grup de TAC que precisament volien fer aquest cas com a exemple d'acció col·lectiva a la xarxa.

No, no. Ara seriosament. Espero que això els esperoni...

Toni Rodon ha dit...

Anònim, si ets qui em penso que ets, els membres en qüestió ja m'ho han comentat:P

En tot cas això pot ser una idea. El nostre treball de TAC (el que vaig fer amb en Martí Comas -la gràfica és seva per cert-) tenia una seixantena de pàgines diria... així que de feina en tenen... :P

Marc Sanjaume ha dit...

Andreu, penso que és lògic el que comentes; no obstant, em sembla que en un context de bonança econòmica també seria criticada la mobilització.
D'altra banda, a mi em sembla que aquesta mobilització pot ajudar a veure la secessió dins la Unió Europea com un cas de secessió interna (dins la UE)més que com un cas de secessió per marxar d'un Estat. Aquesta és la tesi d'un doctorand de la UPF (A.G).

Toni Rodon ha dit...

Andreu, no estic d'acord. D'excuses per no parlar de certes coses sempre en podem trobar. Que sí crisi econòmica o guerres vàries. Evidentment tot cal parlar-ho en la mesura necessària i cadascú li posarà el grau d'importància que cregui. La societat, crec (segurament ingènuament), és prou madura per saber que certa demagògia és interessada.

A.Orte ha dit...

No parlo de l'opinió pública catalana,que també, parlo del missatge a Brusel·les. Em comenta gent que treballa a BRusel·les que el missatge de l'estil"mira, venen 10.000 que es poden permetre un bitllet d'avió" funciona.Això és una constatació. Per a que una manifestació funcioni, ha d'haver una porta oberta. Vosaltres introduiu l'element "acció col·lectiva" i jo comento que aquella institució a qui es refereix la manifestació té arguments per interpretar amb fredor el tema perquè entre altres coses ningú allà està movent-se per a que el moviment tingui un espai lògic. Dit això, sabria greu que alguna gent que li costarà caret el viatge no tingui decepció. Però quedi clar que només estic traslladant una sensació que, si us hi fixeu, també atemoreix alguns partits. Jo, amb el temps i diners de la gent no m'hi fico, faltaria més. Seria com criticar els que es compren cotxes o van a restaurants cars.
Peròt ambé estic segur que alguns partits de casa nostra, emissores de ràdio i mitjans parlarien constantment de la manifestació si la situació econòmica fos diferent. Això és només una percepció del xup-xup que es comenta.