Ara que s’apropen les eleccions europees i que s’està generant un intens debat al voltant dels candidats que presenta cadascun dels partits catalans, ens agradaria allunyar-nos una mica del debat estrictament ideològic i estratègic per abordar un tema més tècnic: la necessitat (o no) de disposar d’una circumscripció electoral catalana a les eleccions europees.
Vagi per endavant que el present article no té per objectiu el plantejar-se si, en termes ideològics i de país, convé tenir o no una circumscripció electoral pròpia; per contra, ens agradaria endinsar-nos en la mecànica del sistema electoral europeu a l’estat espanyol i dels resultats que genera el seu disseny.
Posem-nos en context primerament: l’estat espanyol escull per Parlament Europeu un total de 54 diputats en una circumscripció electoral única a tot el territori estatal. Val a dir que aquesta és una de les úniques eleccions on el vot d’una persona val per igual arreu, és a dir, té la mateixa incidència sobre el nombre de diputats a escollir, fet que no passa ni en les eleccions al Congrés (un diputat per Sòria costa 30.000 vots, per Barcelona 130.000), ni en les eleccions al Parlament català.
En el context actual de circumscripció única el llindar efectiu de representativitat (el percentatge de vots que de mitjana cal obtenir per aconseguir un escó) és de l’1,4%, fet que representa, per les eleccions del 2004 (que registraren tanmateix una molt baixa participació), 211.533 vots. En aquestes mateixes eleccions, si fem un càlcul de la disproporcionalitat dels resultats obtinguts (d’acord amb l’índex de Loosmore i Hanby), aquest valor és només del 5,5%.
I si Catalunya tingués una circumscripció electoral pròpia, què passaria? Tenint present que som el 15,36% de la població de l’estat, ens pertocarien 8,29 europarlamentaris per la nostra circumscripció, que arrodonits, esdevindrien 8. Quins efectes tindria això sobre els resultats? ens interessa tenir una circumscripció electoral pròpia?
Tenint present que la participació a Catalunya en totes les eleccions europees ha estat inferior a la del global de l’estat (en les darreres eleccions del 2004 per exemple, 45,1% al conjunt de l’estat, 39,8% a Catalunya) tenir una circumscripció pròpia permetria que l’elevada abstenció no tingués cap efecte sobre el nombre de diputats que s’escullen; ens expliquem: malgrat que el cens electoral de Catalunya representa el 15,36% de la població de l’estat, en les passades eleccions Catalunya tan sols va emetre el 13,54% dels sufragis. Fixar el nombre de diputats a 8 permetria que independentment de la participació, Catalunya sempre escollís el mateix nombre de representants; per contra amb el 13,54% dels vots virtualment només varem enviar a Brussel•les 7,3 europarlamentaris.
Reduir la magnitud dels districtes sempre té un efecte negatiu sobre la proporcionalitat del sistema; escollint 8 diputats el llindar efectiu de representativitat se situaria al 8,7% dels vots, cosa que hauria implicat per les eleccions del 2004 un mínim de 182.752 sufragis, i la disproporcionalitat del sistema hauria passat del 5,5% actual, al 14,6%.
I els resultats electorals, quins haurien estat?
Doncs atès que la participació va ser tan baixa per Catalunya i que virtualment només varem escollir 7,3 diputats, escollir-ne 8 portaria als següents resultats:
Vagi per endavant que el present article no té per objectiu el plantejar-se si, en termes ideològics i de país, convé tenir o no una circumscripció electoral pròpia; per contra, ens agradaria endinsar-nos en la mecànica del sistema electoral europeu a l’estat espanyol i dels resultats que genera el seu disseny.
Posem-nos en context primerament: l’estat espanyol escull per Parlament Europeu un total de 54 diputats en una circumscripció electoral única a tot el territori estatal. Val a dir que aquesta és una de les úniques eleccions on el vot d’una persona val per igual arreu, és a dir, té la mateixa incidència sobre el nombre de diputats a escollir, fet que no passa ni en les eleccions al Congrés (un diputat per Sòria costa 30.000 vots, per Barcelona 130.000), ni en les eleccions al Parlament català.
En el context actual de circumscripció única el llindar efectiu de representativitat (el percentatge de vots que de mitjana cal obtenir per aconseguir un escó) és de l’1,4%, fet que representa, per les eleccions del 2004 (que registraren tanmateix una molt baixa participació), 211.533 vots. En aquestes mateixes eleccions, si fem un càlcul de la disproporcionalitat dels resultats obtinguts (d’acord amb l’índex de Loosmore i Hanby), aquest valor és només del 5,5%.
I si Catalunya tingués una circumscripció electoral pròpia, què passaria? Tenint present que som el 15,36% de la població de l’estat, ens pertocarien 8,29 europarlamentaris per la nostra circumscripció, que arrodonits, esdevindrien 8. Quins efectes tindria això sobre els resultats? ens interessa tenir una circumscripció electoral pròpia?
Tenint present que la participació a Catalunya en totes les eleccions europees ha estat inferior a la del global de l’estat (en les darreres eleccions del 2004 per exemple, 45,1% al conjunt de l’estat, 39,8% a Catalunya) tenir una circumscripció pròpia permetria que l’elevada abstenció no tingués cap efecte sobre el nombre de diputats que s’escullen; ens expliquem: malgrat que el cens electoral de Catalunya representa el 15,36% de la població de l’estat, en les passades eleccions Catalunya tan sols va emetre el 13,54% dels sufragis. Fixar el nombre de diputats a 8 permetria que independentment de la participació, Catalunya sempre escollís el mateix nombre de representants; per contra amb el 13,54% dels vots virtualment només varem enviar a Brussel•les 7,3 europarlamentaris.
Reduir la magnitud dels districtes sempre té un efecte negatiu sobre la proporcionalitat del sistema; escollint 8 diputats el llindar efectiu de representativitat se situaria al 8,7% dels vots, cosa que hauria implicat per les eleccions del 2004 un mínim de 182.752 sufragis, i la disproporcionalitat del sistema hauria passat del 5,5% actual, al 14,6%.
I els resultats electorals, quins haurien estat?
Doncs atès que la participació va ser tan baixa per Catalunya i que virtualment només varem escollir 7,3 diputats, escollir-ne 8 portaria als següents resultats:
- El PSC hauria aconseguit 4 escons a Catalunya; en circumscripció única de tot l’estat en va aportar 3, i part d’un altre.
- El PP –recordem, el segon partit més votat– hauria aconseguit 2 escons a Catalunya; en circumscripció única en va aportar 1 i bona part d’un altre.
- CiU hauria aconseguit 1 diputats a Catalunya; en circumscripció única 1 a l’estat i una bona part d’un altre (que es va aconseguir amb els vots dels altres partits de la coalició Galeuscat).
- ERC hauria aconseguit 1 escó, els mateixos que va aconseguir en el conjunt de l’estat, formant la coalició de l’Europa dels Pobles; si no hagués fet la coalició el 2004 igualment hauria pogut aconseguir un escó, independentment de quina circumscripció que hi hagués.
Així doncs, i per concloure podem afirmar –recordem, apartant-nos del debat ideològic– que en cas que la participació a Catalunya sigui més baixa que a la resta de l’estat, fet que ha succeït en totes les eleccions europees (i segons sembla la distància en la participació cada cop augmenta més), a Catalunya li surt a compte tenir una circumscripció electoral pròpia.
Ara bé, en igualtat de participació sempre és millor el sistema que crea la major proporcionalitat, especialment pels partits que reben un percentatge de vots reduït, que són els que es veuen més perjudicats pels districtes electorals petits (com seria un districte de tan sols 8 diputats).
En aquest sentit, el que seria més beneficiós per aquests partits seria concórrer amb coalicions electorals prou àmplies que permetessin obtenir un número d’escons considerable en una circumscripció electoral de gran magnitud. De totes maneres és evident que pels partits nacionalistes perifèrics, que tenen el vot concentrat en unes zones determinades i que representen un percentatge reduït de la població total de l’estat, aquest tipus d’eleccions sempre resulten difícils de gestionar i costa obtenir-hi bona representació. Però això, amb circumscripció pròpia o sense.
Al cap i a la fi per tant veiem com el demanar una circumscripció electoral pròpia és molt més una qüestió de caràcter ideològic que no pas tècnic.
Ara bé, en igualtat de participació sempre és millor el sistema que crea la major proporcionalitat, especialment pels partits que reben un percentatge de vots reduït, que són els que es veuen més perjudicats pels districtes electorals petits (com seria un districte de tan sols 8 diputats).
En aquest sentit, el que seria més beneficiós per aquests partits seria concórrer amb coalicions electorals prou àmplies que permetessin obtenir un número d’escons considerable en una circumscripció electoral de gran magnitud. De totes maneres és evident que pels partits nacionalistes perifèrics, que tenen el vot concentrat en unes zones determinades i que representen un percentatge reduït de la població total de l’estat, aquest tipus d’eleccions sempre resulten difícils de gestionar i costa obtenir-hi bona representació. Però això, amb circumscripció pròpia o sense.
Al cap i a la fi per tant veiem com el demanar una circumscripció electoral pròpia és molt més una qüestió de caràcter ideològic que no pas tècnic.
8 comentaris:
D'acord al canvi de circumscripcions, però sense un canvi en el sistema de partits europeu, de poc serviria. Mentre els partits s'agrupin en famílies, la ideologia prima.
Mmmm no sé si acabo d'estar d'acord Andreu. Creus que els votants saben que s'agrupen en famílies?
Jo no ho miro des del punt de vista del votant ni del comportament polític. Ho miro a efectes de "public policy". I per desgràcia les famílies controlen no només l'agenda dels temes rellevants (temes catalans només entren bàsicament per qüestions adreçades des del grup popular i no precisament per reconèixe'ls). Vull dir, que estaria molt bé fer-ho,per molts motius, però pensem en els seus possibles efectes si el sistema de partits no canvia.
Hola,
Tots aquests dubtes i discussions s'acabarien en el precís moment que Catalunya pogués passar comptes directament amb Brussel•les, prescindint dels actuals peatges fiscals i polítics espanyols. Suposo que amb això hi estareu tots d'acord. Però potser no tots estaríeu d’acord amb aquesta eliminació dels actuals peatges que ens causen tants problemes...
Donant per fet que el comentari del Miquel va per mí, comentar que jo estic a favor que la ciutadania triï si eliminem els peatges o no. El meu dubte és doble: la informació sobre la qual la gent opinaria.Vist el que comentaves en un post recent la ciutadania és evident que no coneix, com a norma general, tot el que hauria de conèixer per valorar l'actualitat política. I el segon dubte és sobre la suposada bondat de la UE. Jo entenc el teu posicionament com a empresari,que comportaeixo. Però una cosa és la UE de lliure mercat i una altra la UE política, la de les quotes de poder en funció de la població, la UE on R.U. Alemanya, Polònia i França remenen les cireres i els estats petits "ni pinchan ni cortan". On els partits s'uneixen en famílies ideòlogiques clàssiques i no en funció d'interessos estratègics. I com pots veure, contesto el teu comentari sense allunyar-me gens del tema del post.
Gràcies Andreu, pensava en molta gent, no específicament amb tu. Però ja que planteges aquests dos dubtes et diré que sobre el primer coincidim plenament. Però al final potser tots dos podríem arribar a la conclusió que pels mateixos motius aquesta bona part de la ciutadania desinformada tampoc hauria d'anar a votar mai, en cap elecció ni referèndum, i potser algú ens diria que aquesta conclusió no és massa políticament correcte. Però no em semblaria pas malament que així com per conduir un ha de passar un examen, per votar s'hagués d'acreditar un mínim de coneixements bàsics. Deixo la proposta per si algú dels experts la vol desenvolupar. Sobre el teu segon dubte, jo parlo com a ciutadà de l'UE que ja tenim i paguem, amb totes les seves virtuts i defectes. Les cireres que dius que ens remenen uns quants ja ens les remenen ara, només que ara hi ha una remenada prèvia a 600 quilòmetres d’aquí en direcció oest. I tu i jo que no som experts en cireres però de remenar potser en sabem alguna cosa, no ignorem que en cada remenada hi ha mermes. El que jo proposo és intentar evitar les mermes innecessàries.
En línia amb el què comenta en Miquel, crec que el principal problema de la UE és la manca de definició. Què és realment? Un proto estat confederal? Una associació d'estats amb un semigovern supraestatal? Un 'scapegoat' per quan els governs estatals tenen problemes i no saben a qui donar-ne la culpa? Un banc perquè pagui el TGV i després no surti als anuncis? Manca saber de què estem parlant, quines quatre direccions pot prendre la UE. Els objectius inicials els ha complert, i amb nota. Però tot evoluciona. Per mi una organització així encara té tot el sentit. Però abans d'actuar cal conèixer-se a un mateix i al lloc on es vol arribar.
plenament d'acord amb tu, Toni.
Publica un comentari a l'entrada