Amics, enemics i companys de partit

La soledat del polític és incontestable. Com Ricard III, l’ànsia per aconseguir el poder pel poder sembla ser la finalitat vital de moltes persones encarregats de gestionar la “cosa” pública. De fet, si Shakespeare escrivís avui, situaria les seves tragèdies en consells d’administració, coalicions governamentals o passadissos parlamentaris.

Aquesta reflexió (segurament demagògica) m’ha vingut al cap després de llegir el darrer llibre de José Maria Maravall, “La confrontación política”. En el seu tercer capítol, l’exministre socialista analitza críticament la teoria dominant de la democràcia: aquella que entén que el poder del poble resideix en fer fora o reescollir als governants, votant en funció de la feina realitzada pels polítics (l’anomenada teoria minimalista de la democràcia). En tot cas, si l’atribució de responsabilitats no funciona bé, els incentius perquè els governants siguin representatius són baixos. És representatiu un govern que no rep un càstig dels electors sinó del seu propi partit? La representació (i legitimitat) implica poder fer qualsevol acció? En un altre punt de vista, quan s’incentiva la conspiració?

Maravall analitza 23 democràcies de l’OCDE durant el període 1943 i 2003 i troba un interessant mecanisme. El gràfic següent ho il·lustra:

En els governs de coalició, hi ha gairebé tants casos de substitució d’un primer ministre (PM) per conspiració com per derrota electoral!

No només això. Maravall troba que un factor exogen (l’economia) és fonamental:

Quan l’economia va malament, el risc de patir una conspiració política (ser substituït per algú del mateix partit) se situa al voltant del 5%. Per contra, quan l’economia creix, el risc de substitució interna augmenta i puja entre el 13,6% i el 17,%.

És a dir, el creixement econòmic estimula l’ànsia de poder: els aspirants a substituts calculen que tindran bones possibilitats de guanyar les eleccions següents.

Les dades, però, ho justifiquen a mitges: El 45,5% dels primers ministres que van substituir el seu “company” de partit (que van conspirar, en definitiva) van sobreviure a les següents eleccions. La resta van ser derrotats.

No sempre es poden anticipar les decisions dels electors...

Circumscripció electoral catalana a Europa?

Ara que s’apropen les eleccions europees i que s’està generant un intens debat al voltant dels candidats que presenta cadascun dels partits catalans, ens agradaria allunyar-nos una mica del debat estrictament ideològic i estratègic per abordar un tema més tècnic: la necessitat (o no) de disposar d’una circumscripció electoral catalana a les eleccions europees.

Vagi per endavant que el present article no té per objectiu el plantejar-se si, en termes ideològics i de país, convé tenir o no una circumscripció electoral pròpia; per contra, ens agradaria endinsar-nos en la mecànica del sistema electoral europeu a l’estat espanyol i dels resultats que genera el seu disseny.

Posem-nos en context primerament: l’estat espanyol escull per Parlament Europeu un total de 54 diputats en una circumscripció electoral única a tot el territori estatal. Val a dir que aquesta és una de les úniques eleccions on el vot d’una persona val per igual arreu, és a dir, té la mateixa incidència sobre el nombre de diputats a escollir, fet que no passa ni en les eleccions al Congrés (un diputat per Sòria costa 30.000 vots, per Barcelona 130.000), ni en les eleccions al Parlament català.

En el context actual de circumscripció única el llindar efectiu de representativitat (el percentatge de vots que de mitjana cal obtenir per aconseguir un escó) és de l’1,4%, fet que representa, per les eleccions del 2004 (que registraren tanmateix una molt baixa participació), 211.533 vots. En aquestes mateixes eleccions, si fem un càlcul de la disproporcionalitat dels resultats obtinguts (d’acord amb l’índex de Loosmore i Hanby), aquest valor és només del 5,5%.

I si Catalunya tingués una circumscripció electoral pròpia, què passaria? Tenint present que som el 15,36% de la població de l’estat, ens pertocarien 8,29 europarlamentaris per la nostra circumscripció, que arrodonits, esdevindrien 8. Quins efectes tindria això sobre els resultats? ens interessa tenir una circumscripció electoral pròpia?

Tenint present que la participació a Catalunya en totes les eleccions europees ha estat inferior a la del global de l’estat (en les darreres eleccions del 2004 per exemple, 45,1% al conjunt de l’estat, 39,8% a Catalunya) tenir una circumscripció pròpia permetria que l’elevada abstenció no tingués cap efecte sobre el nombre de diputats que s’escullen; ens expliquem: malgrat que el cens electoral de Catalunya representa el 15,36% de la població de l’estat, en les passades eleccions Catalunya tan sols va emetre el 13,54% dels sufragis. Fixar el nombre de diputats a 8 permetria que independentment de la participació, Catalunya sempre escollís el mateix nombre de representants; per contra amb el 13,54% dels vots virtualment només varem enviar a Brussel•les 7,3 europarlamentaris.

Reduir la magnitud dels districtes sempre té un efecte negatiu sobre la proporcionalitat del sistema; escollint 8 diputats el llindar efectiu de representativitat se situaria al 8,7% dels vots, cosa que hauria implicat per les eleccions del 2004 un mínim de 182.752 sufragis, i la disproporcionalitat del sistema hauria passat del 5,5% actual, al 14,6%.

I els resultats electorals, quins haurien estat?

Doncs atès que la participació va ser tan baixa per Catalunya i que virtualment només varem escollir 7,3 diputats, escollir-ne 8 portaria als següents resultats:

• El PSC hauria aconseguit 4 escons a Catalunya; en circumscripció única de tot l’estat en va aportar 3, i part d’un altre.
• El PP –recordem, el segon partit més votat– hauria aconseguit 2 escons a Catalunya; en circumscripció única en va aportar 1 i bona part d’un altre.
• CiU hauria aconseguit 1 diputats a Catalunya; en circumscripció única 1 a l’estat i una bona part d’un altre (que es va aconseguir amb els vots dels altres partits de la coalició Galeuscat).
• ERC hauria aconseguit 1 escó, els mateixos que va aconseguir en el conjunt de l’estat, formant la coalició de l’Europa dels Pobles; si no hagués fet la coalició el 2004 igualment hauria pogut aconseguir un escó, independentment de quina circumscripció que hi hagués.
  

Així doncs, i per concloure podem afirmar –recordem, apartant-nos del debat ideològic– que en cas que la participació a Catalunya sigui més baixa que a la resta de l’estat, fet que ha succeït en totes les eleccions europees (i segons sembla la distància en la participació cada cop augmenta més), a Catalunya li surt a compte tenir una circumscripció electoral pròpia.

Ara bé, en igualtat de participació sempre és millor el sistema que crea la major proporcionalitat, especialment pels partits que reben un percentatge de vots reduït, que són els que es veuen més perjudicats pels districtes electorals petits (com seria un districte de tan sols 8 diputats).

En aquest sentit, el que seria més beneficiós per aquests partits seria concórrer amb coalicions electorals prou àmplies que permetessin obtenir un número d’escons considerable en una circumscripció electoral de gran magnitud. De totes maneres és evident que pels partits nacionalistes perifèrics, que tenen el vot concentrat en unes zones determinades i que representen un percentatge reduït de la població total de l’estat, aquest tipus d’eleccions sempre resulten difícils de gestionar i costa obtenir-hi bona representació. Però això, amb circumscripció pròpia o sense.

Al cap i a la fi per tant veiem com el demanar una circumscripció electoral pròpia és molt més una qüestió de caràcter ideològic que no pas tècnic.

Valoracions polítiques

Recentment el CIS i GESOP han publicat les valoracions dels líders dels diferents grups polítics. Zapatero queda suspès amb un 4,55 i un 4,9 respectivament. Tampoc Rajoy aprova obtenint una puntuació de 3,51 i 4. Ja veiem al pati que el PP no ha pogut treure rèdits de la gestió de la crisi per part del govern. La crisi interna que afecta al partit de l'oposició -per la falta de lideratge i l’escàndol de corrupció- han fet que no es doni aquesta situació. A més, com apunta La Moqueta verde, la situació és molt més preocupant pel PP, ja que Rajoy ha mantingut la popularitat entre aquells que no el votarien, no obstant aquells votants del partit tenen puntuacions més dures. Així queda plasmat a l’estudi de GESOP, on entre els votants dels PSOE valoren a Zapatero amb un 6,9 i entre els votants del PP valoren al seu líder amb un 6,1. I de tot això qui surt guanyant? Tot sembla indicar que UPyD és el partit que concentra els vots d’aquest ciutadà pessimista. La intenció de vot d’UPyD es quadruplica -aquesta formació obtindria entre 3 i 5 diputats- i Rosa Díez és la única líder polític que aprova amb un 5 (segons GESOP). Però aquest ascens no ve de la banda del PSOE, sinó es nodreix de la caiguda del PP.

Es veu amb aquestes dades descriptives ( i a grans trets) que el vot a UPyD surt de les files més moderades del PP. Ja que veiem que es concentra al PP on un 4,3% del seu electorat votaria a UPyD enfront d'un 1% dels electors del PSOE. D'una altra banda, també s'observa que aquest vot vindria de sectors més propers al centre-dreta de l’escala ideològica, on es concentra el vot al PP. Per tant Potser no pesa tant el passat polític de Rosa Díez com el nacionalisme espanyol i la lluita contra el terrorisme banderes del seu partit. En un futur podria ser la divisió de la dreta a les eleccions generals?...

Nota: Cal apuntar que aquest “Altres” és un conglomerat de partits, que no podem identificar. Però no es veu evidència que el vot a UPyD vingui de l’abstenció o del vot en blanc.

Educació i immigració

Agafo el relleu de Kanciller i aquesta setmana he hagut de presentar el meu Stinchcombe particular. Per fer-ho ràpid, l’Stinchcombe test és un joc que et fa trobar cinc mecanismes causals (veure nota a peu de pàgina) sobre una correlació determinada. A un servidor se li demanava respondre la següent pregunta:

Per què els alumnes immigrants de Catalunya treuen pitjors notes a l’informe PISA que els de la resta de l’Estat?

Així doncs, havia de trobar cinc arguments per respondre el per què d’aquesta pregunta. És a dir, què diferencia Catalunya de la resta de l’Estat que porovoca que els “nous catalans” tinguin menys puntuació que els “nous espanyols”? Molt sintèticament, els arguments emprats van ser els següents:

1- Argument quantitatiu: Catalunya ha rebut un de cada quatre immigrants que ha arribat a la Península. Això ha saturat el sistema (les aules) i es tendeix a la segregació educativa. Per tant, els poders públics tenen més dificultats per igualar les capacitats de les persones immigrades.

2- Inversió pública: Catalunya es troba, en comparació amb la resta de CCAA, a la cua d’inversió en educació. Aquest fet, juntament amb l’anterior, és un llast per millorar les capacitats de les persones immigrades.

3- Xarxa pública/privada: Per diferents raons, la xarxa privada (concertada) és més important a Catalunya que a la resta de l’Estat. Es demostra que les persones immigrades van més a la pública que a la privada. El sistema, de moment, és incapaç de solventar aquesta segregació (que es palesa amb l’elevada diferència entre puntuacions a Catalunya, és a dir, la diferència entre els que treuen bones i males notes al nostre país és més alta que a la resta de l’Estat).

4- Desigualtats econòmiques: Diversos estudis mostren que les desigualtats econòmiques (índex Gini) frenen la igualtat del nivell educatiu entre els diferents estrats socials (s’entén que igualtat d’excel·lència, no de mediocritat). Les persones immigrades, generalment, engreixen la part baixa dels estrats socials. Així mateix, sabem que hi ha una certa “monogàmia educativa”. És a dir, que els nivells educatius de les parelles solen ser coincidents. Com és desigual la societat, més desigualtat en resultats.

5- Origen de les persones immigrades: Almenys entre finals dels noranta i principis de l’any 2000 Catalunya ha rebut sobretot immigració africana. Diversos estudis mostren que el nivell educatiu de la població africana és generalment més baix que el de la resta d’immigrants.

Cinc arguments, doncs, que poden explicar per què els immigrants de Catalunya tenen pitjor puntuació que els de la resta de l’Estat. Queden molts arguments possibles en el tinter. De fet, al Pati Descobert (i la Sílvia en particular) ja hem parlat vàries vegades de temes educatius.

Desigualtats a l’educació (vincle)

Algunes coses més sobre educació (vincle)

Monomarementalitats (vincle)

En tot cas, sigueu lliures a comentar possibles nous arguments. No és el meu tema i potser me'n deixo algun de crucial. Mentrestant us deixo les puntuacions en ciències de l’informe PISA 2006 (en matemàtiques i comprensió lectora els resultats són semblants)

Nota metològica: Una correlació és l'associació que s'estableix entre dues variables determinades. És a dir, si tenim dues variables, X i Y, hi ha correlació quan l'increment d'una d'elles fa augmentar o disminuir l'altra. Això no vol dir que una correlació impliqui causalitat. Per exemple, "si baixem la temperatura de l'aire per sota dels zero graus, l'aigua es congela". Aquesta correlació es compleix. En canvi, hi ha clàssics exemples de correlacions falses (espúries): "l'augment del nombre de fills francesos ve relacionat amb l'augment del nombre de cigonyes". La correlació existeix, però és evident que una cosa no depèn de l'altra. Un altre exemple: "tot el que és bo per Espanya és bo per Catalunya". Correlació certa o espúria?

Significats d'una distinció política

"L'observador neutral, per exemple un historiador o un sociòleg, considera que el seu deure específic és il·lustrar el significat descriptiu i, en conseqüència, posarà en relleu quins grups creu que són, o ho són en una situació concreta, de dreta o d'esquerra. Els militants, en canvi, tendeixen a atribuir al seu programa un valor positiu, mentre que atorguen un valor negatiu al programa dels seus adversaris. La diferència entre l'observador neutral i el militant és la raó per la qual les enquestes que es fan sobre què entenen els entrevistats per dreta i esquerra no sempre siguin fidedignes i que, per tant, l'ús que se'n pugui fer sigui dubtós. Precisament perquè la díada té una connotació axiològica molt forta, qui pertanyi a una de les dues opcions tendirà a definir la seva amb paraules axiològicament positiva i l'altra, per contra, amb paraules axiològicament negatives. Per posar un exemple clar i que s'entén ràpidament, per un militant de la dreta la igualtat com a element tradicional de la ideologia d'esquerres esdevé anivellament, mentre que per un militant de l'esquerra, la desigualtat, que en la definició de la dreta és un fet que té connotacions ideològiques, es converteix en ordre jeràrquic".

** Bobbio, Noberto (1995): "Dreta i esquerra. Raons i significats d'una distinció política". Ed. Afers. Sueca.

El CIS del peix al cove

Gràcies a la filtració inesperada (!?) del baròmetre del CIS (gener 2009) al blog Wonkapistas ja tenim dades actualitzades de l'estimació de vot que fa per unes hipotètiques eleccions generals (vegin la taula). De manera immediata, sorgeixen dues reflexions polítiques poc madurades i de caire diferenciat. Dic polítiques perquè en podria fer una de metodològica (o també era política?) però ja la vam fer.


1) La crisi, no hi havia recessió des de fa 15 anys, seria lògic que passés factura al partit que governa, al PSOE. En certa mesura sembla que és així tot i que atribuir el 3.9% negatiu a la crisi és quelcom que s'hauria de demostrar. Ara bé, el que sembla clar és que el Partit Popular no està aprofitant la situació per guanyar terreny. Enfonsat en una crisi interna espectacular no només està lluny d'aprofitar la conjuntura per desgastar el govern en benefici propi sinó que a més a més perd un 0.6% de vot estimat. El corol·lari és que UpyD, el partit "nou", de Rosa Díez podria estar recollint aquesta pèrdua de votants del PSOE. Això ens porta a la segona reflexió;
2) tot i que UPyD encara sembla estar una mica lluny de ser la tercera força parlamentària a Madrid, s'està perfilant com un candidat a substituir la frontissa tradicional formada pels PANEs (partits d'àmbit no estatal) principals, a saber: CiU, ERC, PNV, BNG. Amb el permís de la capritxosa aritmètica parlamentària, es pot afirmar que una hipotètica crescuda de suport a UPyD deixaria orfes als PANEs esmentats de la seva capacitat negociadora a Madrid. En resum, de la tàctica pujolista del "peix al cove": consistent en donar suport a la investidura, en pressupostos, o en votacions concretes, a una formació en minoria al Congrés a canvi de millores en l'autogovern. Una tàctica força inútil, d'altra banda, en casos de majories absolutes, tal com va quedar clar durant la legislatura (2000-2004).

I d'aquí ve un element que uneix la reflexió 1) i la 2). Des de l'acceptació del caràcter constitutiu que els antangonismes centre/perifèria han jugat a la definició d'això que es diu Estat de les autonomies espanyol, ens trobaríem davant d'un canvi fonamental. Mentre PP i PSOE juguen a la crispació, la corrupció, i a la cacera política i judicial, real i figurada; no només s'ensorra el funcionament de les institucions democràtiques i de la separació de poders, demostrant la concepció cleptocràtica, casposa i gatopardiana de la funció pública que tenen alguns. També s'ensorra una idea d'Espanya que els hi ha funcionat més de 30 anys. I això Rosa Díez ho sap molt bé. O sigui que ja cal que els PANEs es calcin perquè això no és una broma; el "peix al cove", només cal mirar estadístiques de transferències competencials, ha estat l'única eina que de moment s'ha demostrat mínimament efectiva per augmentar el nivell d'autogovern. Sempre ens quedarà la Moreneta.

Teoria de l'evolució?

El 51% dels britànics creu que "l'evolució només no és suficient per explicar les estructures complexes d'algunes estructures vivents, per tant la intervenció d'un "creador" és clau per explicar la 'creació'" (Daily Telegraph).

A 150 anys de la publicació de la teoria de l'evolució, no tots els ciutadans de tots els països creuen en la teoria. Intervenció divina? Altres teories 'naturals'? L'economist ho il·lustra.

El liberalisme polític i la secessió

El centenari del naixement de l’influent professor d’Oxford Isaiah Berlin, ha empès articulistes de sensibilitats diverses a reflexionar sobre la llibertat, que, juntament amb el pluralisme, són els conceptes sobre els quals pivota el llegat que ens ha deixat aquest filòsof. La definició berliniana del pluralisme va fer fortuna per ser, probablement, la que s’ajusta millor a la realitat; una realitat marcada pel pluralisme irreductible de valors, sovint incompatibles entre ells, un pluralisme agonístic. Aquest pluralisme es podria governar únicament a través d’una democràcia liberal, en què les minories sempre han de poder expressar el seu desacord amb les eventuals majories i no poden ser trepitjades per aquestes; aquest pluralisme seria, a més a més, la font de legitimació democràtica. Aquests principis teòrics, evidentment, mai no han tingut una concreció tan clara i, a més, poden ser adoptats per actors polítics inesperats. Per exemple, les paraules del diputat al Congrés i secretari d’estudis del Partit Popular José María Lassalle, que fa uns dies feia seu el liberalisme berlinià, sonen una mica estranyes. Deia així: “La importancia del pensamiento berliniano radica en haber alcanzado una síntesis que se basa en la necesidad epistemológica de explorar adecuadamente la complejidad de los valores en pugna dentro de un entorno pluralista. De este modo, la propensión al conflicto no sería nunca una disfunción, sino la característica intrínseca a la estructura de una democracia liberal que obliga a elegir entre fines que son cambiantes según las circunstancias, pues, en determinados momentos hay que elegir entre la igualdad y la libertad, y otras veces entre la justicia y la compasión. El desenlace, en cualquier caso, siempre es el mismo: forzar acuerdos que eviten lo peor y hacerlo, además, sin dañar las bases morales que institucionalmente salvaguardan la decencia que posibilita la tolerancia y la paz cívica.” (El País, 26/01/2009).

La raó d’aquesta estranyesa, justificada per la coneguda sensibilitat del Partit Popular pels pluralismes, especialment els nacionals, ens la pot donar un altre professor, Ferran Requejo. Fa uns dies escrivia també sobre el pluralisme al diari La Vanguardia (28/01/2009). El liberalisme a les democràcies hauria funcionat més o menys correctament per protegir les minories canviants, que un dia es poden convertir en majoria en un sistema democràtic: els partits a l’oposició (mitjançant drets, separació de poders, eleccions...). No obstant això, les minories permanents (per exemple les minories nacionals) han quedat excloses d’aquesta protecció fins fa molt poc temps (només cal recordar la indefinició constitucional del model territorial espanyol). La raó, en un nivell teòric, és que el liberalisme del s. xx no havia estat pensat per a protegir-les. Ara bé, és factible fer una defensa de les minories nacionals exclusivament des del liberalisme? En altres paraules, és defensable el dret de decidir des de les premisses del liberalisme polític, el mateix que defensa, per exemple, Lassalle? La resposta és que sí.

A mitjan dècada de 1980, Harry Beran va publicar un article a la revista Political Studies titulat “A liberal theory of secession” (Una teoria liberal de la secessió), que s’ha convertit en una referència en la literatura acadèmica sobre la qüestió. Anticipant-se a la implosió soviètica i a les secessions posteriors, Beran considerà la secessió com un dels temes clau del món contemporani. Per l’autor la secessió és possible moralment i a la pràctica des de premisses liberals seguint tres conceptes clau: 1) llibertat, 2) sobirania i 3) norma de la majoria.

1. Llibertat. El liberalisme assumeix que les persones adultes s’autogovernen i trien racionalment les seves opcions personals. Així, aquesta voluntarietat de les vides de les persones adultes ha estat aplicada en molt àmbits menys en el més essencial, el de la unitat de l’estat.

2. Sobirania. La base de qualsevol estat democràtic i liberal és que la legitimitat per governar els individus que hi viuen (el liberalisme és una teoria fonamentalment individualista) prové del seu consentiment per ser governats.

3. Norma de la majoria. Seguint la necessitat de respecte per les minories que invoca el liberalisme, una minoria que disposi d’un territori concret on viure pot optar per la secessió com una darrera resposta a la tirania de la majoria.

Que el liberalisme polític del s. xx hagi permès legitimar sistemes democràtics en què l’alternança al govern i el respecte als drets fonamentals siguin la base del seu funcionament no és un objectiu que s’hagi assolit gratuïtament. Tal com saben les generacions que van viure la Dictadura, són llibertats que ha costat d’aconseguir. Que el s. xxi permeti també a les minories permanents exercir aquestes llibertats col·lectivament és una fita que encara hem de veure i, probablement, no serà fàcil d’arribar-hi.

Article publicat a Tribuna.cat

Deu mil catalans a Brussel·les?

Parlava avui amb un amic sobre la possibilitat que deu mil catalans viatgin a Brussel·les el proper 7 de març. Més enllà de les nostres (poc interessants) apreciacions subjectives, el fet m’ha recordat a un dels clàssics dilemes d’acció col·lectiva que estudiàvem a la interessant assignatura de TAC.

La qüestió és: aniran 10 mil catalans a la capital belga? Hi haurà acció col·lectiva suficient per arribar a aquesta “màgica” xifra?

En primer lloc, hem d’analitzar al tipus de bé. L’objectiu de la iniciativa, “de caràcter transversal i nascuda de la societat civil”, plasma els reptes a assolir: “Volem aconseguir que l’autodeterminació de Catalunya figuri en l’agenda internacional i que els partits polítics nacionals, arrossegats per la nostra força, es declarin oficialment a favor de la independència i la incloguin en el seu programa. Més encara, que es comprometin a treballar per aconseguir-ho”.

En certa manera (fet que algú em podria discutir i potser amb raó) estem parlant d’un bé públic, és a dir, compleix dos requisits: no es pot impedir a ningú de gaudir del què es reclama (no-exclusiu) i el consum d’un no afecta el consum dels altres (no-rival. Aquesta característica és més difícil de precisar, però no entrarem al detall per no allargar massa el post). Vegi’s que la literatura ha fet una acceptació acrítica del terme bé públic, del qual molt sovint se’n desprèn una definició poc satisfactòria per a l’anàlisi de moltes de les qüestions polítiques.

Quines són les claus perquè l’acció col·lectiva funcioni?

L’existència de conflictes de caràcter territorial, com el que ens ocupa, sembla explicar-se per la divergència d’interessos entre l’escala local (la ciutadania, la societat civil) i l’escala general (els partits polítics, l’Estat). Aquest escenari fa complex el procés: multiplica els actors i augmenta el llindar de participació. Però també pot tenir beneficis perquè la percepció d'utilitat (acció local amb caràcter global) augmenta.

La qüestió és: cooperar o no? Anar o no a Brussel·les?

La clau de volta és el llindar de participació. El llindar és un paràmetre subjectiu, altament personalitzat, que, partint d’una massa crítica concreta, permet que l’acció col·lectiva comenci a rodar.

En el gràfic següent es veu la lògica explicada. A la lletra A hi trobaríem aquelles persones amb un llindar de participació baix, amb incentius forts per participar. Serien els del Blocgran (impulsors de la iniciativa), militants de partits i persones amb costos de participació baixos. En canvi, els de la lletra B serien aquells amb un llindar més elevat. Amb més dificultats de participar, en definitiva.

L’efecte clau és el que descrivim gràficament: intentar que la freqüència real d’assistents sigui superior a l’esperada. És a dir, la gent veu reduït el risc de participar (poden ser fets múltiples: percepció d’un preu de viatge baix, relacions socials participatives, sensació que la participació redundarà en alguna cosa, entre d’altres). Aquest efecte bandwagon també pot produir-se per l’augment de percentatge d’opositors però, de moment, excepte la delegada del govern català (socialista) a la Unió Europea no sembla haver-hi molt més gent que hagi alçat la veu en contra.

Per fer-ho ras i curt: primer, els membres del grup que persegueixen el bé públic (viatjants a Brussel·les) han de fonamentar la percepció a aquells amb costos de participació més elevats que també seran beneficiaris del bé públic. La col·laboració d’entitats, associacions, l’extensió de la causa més enllà de la xarxa del grup mateix, ajudarà a superar aquest llindar. Segon, introducció d’incentius selectius. Participar com a subproducte d’un objectiu diferent. Per exemple, viatjar a Brussel·les, no tant per l’objectiu que es reclama, sinó per assolir una altra meta (subproducte gratificant). Òbviament la gratificació és un objectiu transversal, però està present en diferents graus en cada individu. Tercer, creació d’un “pensament màgic”. És a dir, crear una situació en la qual una persona creu que la seva cooperació pot fer que els altres cooperin. En certa manera seria cercar un kantisme quotidià, en què hom ha de cooperar si la cooperació universal és millor que la no cooperació.

Amb tot, les coses a comentar són nombroses. N’he obviat (potser massa) i segurament n’he malinterpretat. En tot cas, si se’m permet la llicència, veig més que la campanya 10mil respon a la lògica explicativa d’un tipus de reivindicacions socials tan ben descrita per Oriol Nel·lo: el punt de partida (actual) del cas de l’acomodació de Catalunya a Espanya no es troba tant en la discussió d’una infraestructura o d’un model qualificat com a beneficiós pels interessos generals. Aquest escenari es veu superat cronològica i pràcticament. És a dir, la pregunta seria: “Fins quan així?”.