La hostilitat amb que els partits amb representació parlamentària tracten els que no en tenen, o no en volen tenir, sembla ser una característica molt arrelada de les democracies liberals. Arran d'aquesta cultura de la representativitat els mitjans solen tenir una posició més o menys semblant: si no tens vots no ets ningú. Gairebé només l'Avui publicava el passat 25 de juny una notícia sobre l'Assemblea Nacional de les Candidatures d'Unitat Popular (signada per Xavi Tedó) . Cap referència a la política de moviment, a l'emergència de noves formes de fer política o , simplement, a la tasca municipalista. El titular era prou revelador: "La CUP debat fer el salt del municipalisme al Parlament", de fet a l'assemblea s'hi debatien els Estatuts de l'organització, ni més ni menys, però ja se sap: els partits han de ser màquines d'aconseguir el poder costi el que costi...
Deixant de banda aquestes consideracions, que potser no venen al cas, la notícia esmentava una teoria molt estesa entre la militància. Consistiria en dir que una possible candidatura de les CUP al Parlament podria tenir èxit recollint l'electorat desencantat d'ERC (i això és picar fort perquè afirmen que serien els 300.000 que van perdre a les generals). La crònica s'aturava aquí potser per prudència, però l'argument continua. Sectors d'ERC, i de les mateixes CUP, sostenen que una possible entrada al Parlament del nou "partit" permetria a ERC presentar-se com a més moderada. Cal tenir present, arribats a aquest punt, els postualts ideològics de les CUP que a grans trets són l'independentisme i l'esquerra de tradició marxista (amb variants segons la procedència de la militància: socialistes, comunistes, revolucionaris...); i que aquests arguments que comentem són pro-candidatura. La seva versió extrema, freak si em permeteu, diu que el suposat desplaçament d'ERC permetria que es convertís en el referent d'esquerres català (substituint l'actual PSC i esdevindria el pal de paller d'esquerres o si ho preferiu la biga mestra) i deixaria els postulats més radicals pel grup de les CUP. La hipòtesi, però, presenta diversos problemes:
1) Els actuals 27 regidors i 54 nuclis de la CUP semblen insuficients per fer un assalt al Parlament. Si bé és cert que en el terreny del moviment les organitzacions que hi són més o menys representades són presents arreu del territori del Principat les CUP no. El precedent de les eleccions europees (10.000 vots) i l'absència d'una CUP a Barcelona no són gaire engrescadors.
2) Jugar la carta electoral, tal com comentava més amunt, pot comportar un trade-off respecte les polítiques de moviment. Recursos, militància, tasques, imatge, economia, molts aspectes de l'organització poden veure's afectats per la deriva electoral i marcar l'agenda del moviment allunyant-lo del carrer (on més força té organitzant el repertori d'accions).
3) Encara hi hauria un segon trade-off: l'ideològic. Probablement arribar a l'electorat fent servir terimonologia marxista o els actuals postulats ideològic presentaria problemes. Segur que apareixerien veus a favor de moderar el discurs...El debat estaria servit. El risc de recórrer a discursos antipolítica o populistes seria elevat.
4) Tot i el reforçament de l'estructura nacional a la darrera Assemblea Nacional les CUP segueixen essent una organització en plural (no se'n diu la CUP sinó "les"). En altres paraules: tot i els reforços d'estructura nacional continuarà funcionant poble a poble, a Manresa, Berga, Mataró o Sant Celoni es prendran les decisions que es considerin oportunes sobiranament. Presentar-se al Parlament implicaria una reductio ad unum que empobriria la pluralitat actual i faria difícil mantenir la imatge de "candidatures populars".
5) La hipòtesi en sí: el desplaçament d'ERC, sembla més basada en la física elemental, i el billar del bar, que en la ciència política. Precisament podria succeïr el contrari: ERC podria percebre el moviment de les CUP com una amenaça (com perceben en general els moviments socials) i com una alternativa independentista; per tant faria tot el possible per iniciar una reconquesta del "seu" electorat. D'altra banda, la hipòtesi tampoc explica com és possible que només presentant-se la CUP sectors votants del PSC votarien ERC.
6) Versions refinades de la Teoria del Desplaçament (un altre cop provinent dels sectors més freaks) comparen la conjuntura amb Ciutadans (CUP) i el PPC (ERC). Deixaria aquí la meva reflexió per donar pas als companys del Pati que treballen en matèria d'anàlisi de comportament electoral, però si no vaig errat l'entrada de Ciutadans no provocà un moviment al "centre" del PPC i darrerament (amb la nova presidència d'Alícia Sánchez-Camacho) no sembla que hi hagi intencions de fer-ho. Las comparació, en tot cas, és curiosa.
En resum, la Teoria del desplaçament d'ERC no és un bon argument perquè les CUP es presentin al Parlament. El meu parer és que l'argument ha de venir del fons més que no pas de l'estratègia: fer una candidatura des del moviment, aglutinant sectors que fins ara no han estat dins l'anomenada esquerra independentista, i tenint clar que existeix el risc de convertir-se en un Partit, amb P majúsucla, repetint la història de la Crida, de Colom i Carod. I aleshores, si aquest darrer supòsit fos el vàlid, caldria que es presentessin al Parlament?
Marc Sanjaume
4 comentaris:
Marc, és normal que la CUP es plantegi un salt endavant després de la crescuda que ha tingut. Crec, però, que és precipitat: potser hauria d'acabar de consolidar-se a nivell local i seguir incrementant el pes.
En tot cas, el de la CUP és un fenomen interessant: pesquises ideològiques a banda, ofereix un model de compromís polític molt sa en la nostra democràcia. Sobretot avui en dia, quan tanta gent renega del món públic i manquen aquells que es comrpometen pel bé col·lectiu. Almenys a Cardedeu passa no? ;)
Marc, estic totalment d'acord amb la teva refexió final: la raó de la CUP difícilment es pot fonamentar en la teoria del desplaçament perquè empíricament trobaria difícil justifocar-la.
En tot cas crec que el moviment s'hauria d'erigir, en cas de voler fer el salt a la gran política, en una força desacomplexadament independentista però que donés resposta a tota una sèrie de nous moviments socials alternatius que actualment no acullen.
Hi ha en aquest sentit una experiència molt recent com la del Bloc d'Esquerres de Portugal, on amb un candidat de tan sols 24 i amb un discurs molt enfocat a la defensa dels drets socials i vinculat amb els moviments antiglobalització, han obtigut en les darres eleccions 8 diputats a la Cambra Baixa portuguesa. Si us interessa podeu trobar en El Temps número 1.255 una entrevista amb el seu candidat, José Soeiro, on posa de manifest la possibilitat d'una esquerra moderna i modernitzada d'obtenir resultats electorals favorables, tot recollint vots de la joventut, i guanyant terreny a l'obsolet Partit Comunista de Portugal. Per fer això però, s'han allunyatdels grans dogmatismes del marxisme-leninisme; la pregunta és però: dins de les orgamitzacions al voltant de la CUP es podria fer aquest pas? personalment ho dubto, fet que dificultarà i molt que les CUP puguin fer aquest gran salt. Però bé, temps al temps, que de més verdes en maduren!
Hola.
Personalment crec que el pas de les CUP de fer el salt al parlament pot tindre comsequències positives i negatives. M'explico: Pot passar el que expliques, es a dir, que ERC vegi el perill torni a girar cap al que havía estat sempre. Però pot passar també, que deixant de banda els postulats ideològics socio-econòmics faci a ERC presentar-se com un partit molt més moderat, que es troba més pel pragmatisme, la moderació, etc. Amb això últim esdevindría el desastre.
Per altra banda, penso que les CUP, si volen aspirar a recollir la gran majoría del vot desencantat d'ERC haurà de moderar força els seus postulats. A veure, moderant la línia ideològica i el seu discurs, adaptant-lo a la societat actual (sense perdre tampoc el seu aspecte esquerrà, ja que aleshores quedaría desvirtualitzada), hi introduint una visió socialdemòcrata (sense dretanitzacions tampoc) es podría convertir en el referent de l'independentisme progressista a nivell nacional.
Però quin dubte cap, que presentant-se amb un programa pro-marxista nomès recolliría els vots dels més radicals, ja que en els moderats nomès trobaría allunyament i rebuig.
Aquesta es tracta de la meva reflexió personal sobre les CUP.
NOmès veig les dues possibilitats que he esmentat.
Un salut
Robert
Malauradament, a la darrera Assemblea Nacional guanya la Teoria del Desplaçament i les CUP ja no són les CUP, sinó la CUP i l'estructura es verticalitza vertiginosament fins a fer totalment viable provocar una decisió per majoria de delegats que impulsi una candidatura (i unes dinàmiques!!!) d'intervenció política a nivell catalunyès, liderada per una direcció que en aquesta darrera Assemblea s'ha blindat pels propers quatre anys, tot i obtenir un centenar de vots contraris a la seva composició i competències.
Salut!
Publica un comentari a l'entrada