diumenge, 27 de juliol de 2008

Paradoxes agrícoles

La producció d'aliments ha saltat a l'actualitat mediàtica durant aquest any gairebé arreu del món. Molts ja parlen obertament de crisi alimentària mundial atribuïnt-la a causes "antigues": proteccionisme, desigualtats a nivell mundial, monopolis de mercat, males collites; que es barregen amb causes "noves": canvi climàtic (cada cop més present als mitjans i acceptat per tothom), transgènics i alternatives a l'esgotament del petroli com el cultiu de soja. Al nostre país l'agricultura també ha generat debat aquest any; primer va ser la crisi de la sequera que va provocar reaccions a territoris on es necessita l'aigua per regar: les Terres de l'Ebre i el Ter. Però després ha estat l'agument del preu del combustible que ha provocat conflictes no només a Catalunya sinó a tota Europa.

Aquesta setmana s'ha fet pública la darrera enquesta que realitza la Fundació Món Rural juntament amb el Departament d'Agricultura, Alimentació i Acció Rural (DAR) sobre la percepció de la ramaderia i l'agricultura al nostre país. A l'enquesta, feta sobre 1.200 individus ponderats segons criteris de residència, edat i sexe (la residència era clau per captar el cleavage rural/urbà) hi hem trobat una paradoxa interessant: mentre existeix una opinió majoritària que l'agricultura no és una activitat de futur o que en té poc al nostre país , un 86% dels enquestats considera important que els aliments que consumim es produeixin a Catalunya.


Observem als gràfics que aquesta opinió negativa sobre el futur de l'agricultura és majoritària per segments d'edat i per cleavage rural/urbà. No obstant, també hi observem que els joves són més optimistes i que a ciutat també.

Aquest és el gràfic més espectacular. Tot i les opinions negatives sobre el futur de l'agricultura (també a ciutat, la mostra de l'enquesta conté 800 individus de ciutat, 200 de rural i 200 de rural profund) el suport a consumir aliments produits aquí és majoritari. Aquesta imatge positiva sobre els productes autòctons també la trobem a les preguntes sobre qualitat i confiança (Més qualitat els productes autòctons: 54,9%; Més confiança: 64,6%). Finalment, també cal dir que la tasca de produir aliments és considerada gairebé igual d'important que la de "cuidar el paisatge" en la tasca dels agricultors (Molt important: Produir aliments 72,4%; Cuidar el paisatge i el territori 76,2%).

El pessimisme instal·lat al sector agrícola i també a la resta de la ciutadania sobre aquest no hauria de fer perdre el nord als responsables polítics ni als mateixos pagesos i ramaders. La risikogesellschaft o societat del risc en que vivim (tal com Ulrich Beck l'ha definida) té com una de les principals amenaces la dependència alimentària i també la desconfiança en els productes que es consumeixen. Deixar perdre el sector i permetre tòpics com "aquests viuen de les subvencions" o que "només es dediquen a tallar carreteres i deixar perdre collites per cobrar" no pot ser una bona política. Des del Pati no som uns experts en polítiques agrícoles però sí que podem apuntar que els riscos d'Ulrich Beck poden ser una oportunitat. Si el terrorisme internacional ho ha està essent per veure quins són els límits de l'Estat-nació i regenerar la defensa de les llibertats ciutadanes, també ho poden ser les pors dels consumidors i productors per explorar nous camins que ofereixin sortides a un sector estratègic pel nostre país.

Marc Sanjaume

10 comentaris:

Silvia ha dit...

Curiós el tema escollit...Perquè serà?

Marc ha dit...

Escolta, si no t'interessa el tema no el llegeixis :P Potser hi ha algú que sí que li ve de gust parlar-ne...

elpatidescobert ha dit...

No entenc això de "curiós el tema"... ;) Jo el trobo interessant per dues raons: 1) El món rural s'ha convertit a un estil de vida diferent a les grans urbs. Més calmat, amb tots els luxes, amb molta feina, però dur de portar. 2) Es fa molta "conyeta" sobre la vida rural però crec que fan una feina indispensable a l'hora de gestionar els espais naturals. Sense pagesia molts paisatges no serien el que són. No ho veus així Sílvia? ;)

Silvia ha dit...

A veure, crec que les meves paraules s'han malinterpretat. 1) Si busquem al diccionari la paraula curiós la defineix com interessant de veure, de conèixer. 2) Sóc la primera ( o no) que considera al món rural com la base del sistema, en molts aspectes.
Només ho deia per fer-li una brometa al Marc...però el sentit de l'humor s'ha perdut perl camí.

Toni Rodon ha dit...

Sílvia, ja saps: el límit del nostre llenguatge és el límit del nostre món. Ergo: El teu món és més avançat que el nostre i per això no t’entenem. I, per cert, això de la base del sistema no ho veig clar... És cert que el camp avui és un mode de vida alternatiu. Lluíx Foix diu això: “La ciudad es libertad. Así se ha demostrado en los últimos siglos donde el progreso se ha centrado en las grandes urbes, en las universidades, en los laboratorios.
Pero esta libertad creadora también se encuentra en el mundo rural. Por muchas razones. Por la libertad de espíritu, de movimiento, de administrar el tiempo, de contemplar los cambios rituales de la naturaleza, de observar el mundo desde una atalaya mucho menos contaminada que permite visualizar la realidad con más transparencia”. El problema és que ens acostumem massa a viure en ciutats...

Silvia ha dit...

Bé Lluís Foix és una mica idealista. Ho considero la base, perquè el sector agrícola produeix els aliments de la nostra sustentació. Si a les ciutats és té llibertat és perquè la feina s'ha divit en sectors i les ciutats estan allibertades del que es consideria el primer sector. Tot i que, cada vegada el primer sectors s'assimila més al segon.

mercè ha dit...

Des del meu humil punt de vista i, possiblement, esbiaixat per la meua procedència, crec que més que un tema curiós, és un tema preocupant.
Marc, parles de subvencions (que són escasses i mal repartides), tallades de carreteres (que no en fan cas); estem davant un sector minoritari en termes quantitatius i això ens fa dèbils davant els interessos dels polítics.
Sóc bastant pessimista i no acabo de trobar-hi una solució o, al menys, una millora.

Toni Rodon ha dit...

Mercè, sé que la meva opinió compta menys que la teva però jo no ho veig tan pessimista tot plegat. L’agricultura no és com alguns oficis que amb els anys han desaparegut. No sé on és la clau de l’èxit. Potser la reconversió cap a productes de qualitat, de valor afegit. Potser també cal reorganitzar el sector i es tendirà cap a la concentració. Però crec Mercè que tots plegats tendim més a valorar el producte de la terra. De fet, llegia l’altre dia que 2.500 famílies catalanes s’auto-organitzen per assegurar que tot el menjar que compren és ecològic. Els surt més car però les raons alimentàries ho justifiquen. Crec que es tendeix cap aquí: a valorar més el producte que sabem com es fa, lluny de grans produccions. Si aquest serà o no un fenomen rentable ja no ho sé. Entenc que la situació és grisa, però no definitiva.

Dani ha dit...

Em permetreu fer algunes puntualitzacions a temes que comentes:

AFORTUNADAMENT la producció d’aliments ha saltat a l’actualitat mediàtica. El primer món semblava haver oblidat d’on provenen els aliments que consumim. I de moment a nosaltres només ens ha afectat la butxaca, sobretot la dels ramaders, que han hagut d’assumir l’increment del cost de les matèries primeres, sense poder-lo repercutir a les cadenes de comercialització.

Trobo temerari per part teva esmentar els transgènics com una de les causes de la crisi alimentària mundial. Jo més aviat els veig com una de les eines que poden ajudar a solucionar-la i permetre a la humanitat superar –un cop més– el col•lapse malthusià (a qui li interessi el tema li recomano el primer capítol d’ARGEMÍ i RODRÍGUEZ, 2004, L’agricultura moderna: de l’alimentació al medi ambient, Publicacions i Edicions UB). Podem discutir-ne vastament, però no és l’objectiu del post.

Penso que les causes principals de la crisi alimentària present –que no és tan d’abastaments com de preus– han estat la fugida de capital dels sectors financer i immobiliari en un moment d’incertesa cap al mercat de futurs de productes agraris, que ha provocat un augment sobtat de preus, al mateix temps que la política d’agrocarburants, ben raonada des del punt de vista dels interessos dels Estats Units i seguidista i irresponsable de la Unió Europea. Que els Estats Units, que controlen el 70% del mercat mundial de blat de moro anunciïn que retiraran del mercat un 30% de la seva producció per destinar-la a agrocarburants provoqui una pujada extraordinària del seu preu no ha de sorprendre a ningú (vegeu l’article de VILADOMIU http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=522924&idseccio_PK=1006). Però cal entendre que és una mesura de proteccionisme agrari feta per burlar els acords de la OMC, per més que es vulgui vestir d’ambientalisme, feta per un país netament exportador de gra. Que la Unió Europea, que és importadora de gra, es cregui el discurs ambientalista i acabi subvencionant els agricultors nord-americans i fent-se més dependent de les importacions, costa més d’entendre.

El tema de l’aigua i la mala gestió de la sequera només es pot entendre pel desconeixement, menyspreu i negació del sector agrari per part de polítics urbanites i per un ecologisme dogmàtic que ben poc en sap d’ecologia.

Està molt bé que els amics de la FMR facin els seus estudis sobre la percepció del sector agrari. Però un cop vistos els resultats –que no aporten res de nou– jo em pregunto: i què? està molt bé fer anàlisis però també cal aportar solucions. Però per aportar solucions cal voler solucionar les coses i per voler-ho cal creure-hi. I no s’hi creu. Penso que si l’enquesta s’hagués fet entre els dirigents polítics i el funcionariat de les administracions competents en la matèria els resultats no haurien estat significativament diferents. Això és el més lamentable: que aquest pessimisme sigui majoritari entre els que podrien i haurien d’aportar solucions o, si més no, facilitar-les.

Tanmateix, les estadístiques contradiuen aquest estat d’opinió: el nombre d’ocupats a l’agricultura augmenta, especialment a les àrees periurbanes, malgrat que el nombre d’explotacions es redueix, això respon a un progressiu procés de reestructuració i professionalització del sector, les empreses agràries augmenten de dimensió, per tant es fan més rendibles i viables, i això és positiu. La superfície agrícola disminueix, és veritat, però no perquè s’abandoni, sinó perquè és ocupada per infraestructures i edificacions i això sí que és preocupant. Les millors terres agrícoles estan sota els polígons.

Només em queda felicitar-te per l’article, que trobo molt encertat. Tant de bo tothom –o, si més no, els nostres dirigents– tinguessin tan clar com tu, però de debò, més enllà dels discursos, que el sector agrari és estratègic pel nostre país.

Anònim ha dit...

A mi el tema em sembla molt interessant. Un mon rural ben gestionat i modern ens permetria:
- oferta alimentària de proximitat, amb seguretat, confiança, i d'acord a criteris sostenibilistes.
- potenciació de valors humans lligats a l'estil de vida rural: humiltat, lleialtat, autenticitat, capacitat d'observació i reflexió.
- equilibri territorial.
- alternativa a la vida metropolitana.

Un país amb un ambient rural ben desenvolupat, és un país de futur. N'estic convençut.