Els laboristes han patit aquest cap de setmana la derrota més sorollosa dels últims quaranta anys. La “Tercera Via”, impulsada políticament per Tony Blair i teòricament pel professor Anthony Giddens, sembla que ja no atrau als votants com ho feia abans. El periodista Lluís Foix fa un anàlisi de la situació anglesa i europea (Avui, 07/05/2008):
“El més important no és la derrota en unes eleccions municipals, sinó el corrent de fons que circula per moltes societats europees que es decanten per governs conservadors i giren l’esquena a la socialdemocràcia que alternativament ha governat Europa en els últims seixanta anys. Es dóna la paradoxa que aquesta pèrdua del poder de les esquerres es produeix quan els partits socialistes han canviat el discurs fent-lo més proper i més entenedor als votants de les classes mitjanes i centristes, escoltant el soroll del mercat i oblidant-se de l’Estat com a garant de les insuficiències del joc de l’oferta i la demanda. Tony Blair deia que en comptes de canviar el país valia més canviar el partit. I el partit ha canviat fins al punt que la gent ha preferit l’original, els conservadors, i va escombrant les esquerres del poder”.
El que no diu Lluís Foix és que aquest moviment fa temps que s'ha consolidat...
Nombre de governs socialdemòcrates i conservadors a Europa
És un problema de l'esquerra? Manca de discurs? O potser és la fi de les ideologies de Bell? En propers posts en parlarem...
Toni Rodon
PD/ Si les dades no us quadren no us torneu bojos: he inclòs alguns països que no formen part de la Unió Europea però es troben sota la seva "immediata" influència. Com, per exemple, Andorra.
3 comentaris:
Però aquest “corrent de fons” es deu a una qüestió més contextual com pot ser la voluntat del ciutadà a castigar el partit de govern, o es refereix a una situació més profunda on la ideologia de la gent ha canviat? Suposo que això es veu si ens fixem en la ideologia. Però pot ser que els lligams amb els partits d’esquerra com la classe i d’altres cada vegada estan més diluïts...
Jo no crec que hi hagi un menor sentiment de classe però sí una sensació prou generalitzada a Europa sobre qui pot fer que les classes s'agreugin i qui afavoreix l'enfortiment de la classe mitja.
En aquest sentit, em sembla que hi ha una conjuntura de separació entre "quins partits poden ajudar a arribar a ser classe mitjana" i "quins partits preserven millor la classe treballadora". Durant molt anys la socialdemocràcia era clarament predominant en totes dues respostes. Però els casos del Regne Unit, França, alemanya i els escandinaus comencen a reflectir que, temporalment, la balança canvia. Potser el context juga un paper important, o potser és un canvi de valors, Europa evoluciona cap a la generalització de la idea del "somni americà", aquella sensació que té la classe treballadora nordamericana que amb esforç i treball l'èxit pot arribar. Salutacions i felicitats pel bloc
Andreu, un plaer rebre un comentari teu al bloc. Penso el mateix: sembla haver-hi un restructurament del mapa partidista i la forma americana s'imposa, encara que en alguns aspectes som a anys llum encara. De fet, estava pensant que potser el component de classe ja no importa tant (si és que la classe "existeix" -aix si em sentís en Navarro!-).
De fet, seguint la Sílvia, la tendència podria ser només contextual, però és curiós que es produeixi al mateix temps en tants països no?
Publica un comentari a l'entrada