El paper de Catalunya a la UE

Sovint s’esgrimeixen arguments culturals i econòmics per defensar la independència de Catalunya. No obstant, hi ha un altre argument molt important –del que no se’n sent tant a parlar: el paper de Catalunya a la Unió Europea.

Els Estats membres li han transferit algunes de les competències més importants a la Unió Europea. Aquesta institució legisla entre un 75-80% de tot el gruix de l’estat espanyol, -ja sigui directament (a través de Tractats) o indirectament (a través de Directives). Un volum gens menyspreable, i el qual condiciona en molts aspectes la nostra llibertat. El primer semestre de 2010 l’Estat espanyol ostentarà la presidència del Consell de Ministres, amb això s’adquireix un paper importantíssim ja que estableix la orientació política de la Comissió. Però nosaltres analitzarem com s’articula Catalunya a la Unió Europea.

El Consell de Ministres té molt poder: 1) Ha disposat en solitari del “poder legislatiu” fins al 1992, d’ençà ho comparteixen amb el Parlament Europeu. 2) Té competències que li són exclusives, com les agrícoles. Els representants dels estats membres d’aquest òrgan han de ser de rang ministerial i amb capacitat de comprometre al govern respectiu. Aquests dos condicionants col·lisionen amb estats que tenen estructura descentralitzada, com l’Estat espanyol. Es produeix un fet insòlit, les competències que l’Estat espanyol va transferir en règim d’exclusivitat a les Comunitats autònomes, quan l’Estat ha de negociar a la UE, les torna a recuperar. Això es deu a què majoritàriament és el ministre qui negocia en aquest òrgan.

Altres països descentralitzats també han patit aquest problema, tot i que la seva naturalesa federal han fet que les cambres territorials solucionin part del problema. A Alemanya, per exemple, es resol amb la participació del representant dels länders davant del consell federal (és a dir, no va el ministre). Però no passa així a Espanya. El dèficit de participació de les diferents comunitats autònomes a la UE es va intentar solucionar al 1992 amb la creació de la Conferència pels afers relacionants amb la UE. Aquest és un òrgan de coordinació entre l’Estat i les diferents Comunitats autònomes. Per poder articular adequadament les sensibilitats d’aquestes últimes es dóna una cooperació, consulta i deliberació entre elles. Però no és fàcil que 17 Comunitats Autònomes de naturaleses i colors polítics diferents puguin arribar a un consens satisfactori. Han de negociar amb altres Comunitats Autònomes i l’Estat central sobre competències que li pertanyen en exclusiva, és a dir, tenen reconegudes unes competències de iure que no són efectives de facto. Tot això fa soscavar la sobirania dels estats descentralitzats; i a més a més resulta una desconsideració de les preferències dels ciutadans.

Últimament el govern espanyol té el compromís de millorar aquesta representació. Semblen avançar gràcies al Comitè de les regions, la infuncional Delegació autonòmica o la Delegació de Catalunya, però no és suficient. Cal una revisió profunda internament.

Publicat a Crònica.