El “gonellisme” i la successió del PP balear

Probablement tots hem sentit a parlar alguna o altra vegada del moviment “blaver” al País Valencià; es tracta d’una reacció contra el corrent catalanista del nacionalisme valencià que practica el secessionisme lingüístic, negant la unitat de la llengua catalana. Moviment nascut durant la transició a la democràcia al voltant de sectors pròxims a l’UCD, va ser usat com a un mecanisme per frenar l'avanç dels socialistes, comunistes i nacionalistes partidaris d'un bon veïnat amb Catalunya, i que tenien en Joan Fuster (i el seu llibre, Nosaltes els valencians), Manuel Sanchís Guarner i Vicent Andrés Estallés els seus màxims exponents.

Ben aviat sectors d’ultradreta al voltant dels Grups d’Acció Valencianista (GAV) es van afiliar a la UCD; els membres del GAV representaven la branca més extremista del moviment i durant els anys 1978 i 1979 va dur a terme diverses accions com la utilització de bombes contra llibreries, desqualificacions i persecucions des de mitjans de comunicació, institucions i persones, agressions físiques i incendi de locals públics, i la que va ser probablement el detonant per la incorporació de la franja blava de la ciutat de València a l’escut de la CCAA: la crema de la senyera oficial del Consell Preautonòmic (sense la franja blava coronada, i l'escut de la Generalitat Valenciana al bell-mig) al balcó de l'Ajuntament de València l’octubre de 1979.

El blaverisme ha tingut la seva màxima expressió política a través del partit Unió Valenciana, que va tenir un cert èxit en les eleccions a les Corts Valencianes el 1987 (6 diputats, tots per la demarcació de València), el 1991 (7 diputats, 6 per València i 1 per Castelló), i el 1995 (5 diputats, 4 per València i 1 per Castelló), i en les municipals, on ha arribat a governar en algun poble. L’any 1995 però arran de la victòria sense majoria absoluta del PP al País Valencià, entren en el govern del país, fet que aprofità el PP per anar conquerint el seu espai electoral tot assumint el discurs secessionista. Actualment, l’expressió més pura del blaverisme l’exemplifica el partit d’extrema dreta Coalición Valenciana així com també els Grups d’Acció Valencianista i en especial les seves joventuts.

Però per què parlem del blaverisme valencià si en principi ens havíem de centrar en els caucus del PP balear?

Doncs ni més ni menys perquè en el en la campanya per l’elecció del nou candidat del partit conservador a les Illes Balears hi ha aparegut un candidat d’ideologia secessionista, el que a les Illes Balears s’anomena popularment com a un “gonella”.

La ideologia secessionsita, si bé ha tingut una certa importància al País Valencià, a les Illes Balears ha estat sempre un moviment més que marginal. La direcció del PP balear de fet es caracteritza per ser probablement una de les més progressistes de l’estat, i mai ha negat la unitat de la llengua. L’actual líder del PP, Rosa Estaràs, segueix la mateixa línia marcada pels seus predecessors, que almenys de portes enfora, no s’han mostrat extremadament bel·licistes en l’àmbit lingüístic.

Ara bé, aquest fet no vol dir que no hi hagi gent que maldi per la incorporació d’aquest conflicte en el debat polític balear. Així doncs, en un altre dels múltiples processos de renovació i reelecció que estem vivint recentment, el batlle de la localitat de Calvià, Carlos Delgado, es presenta a l’elecció com a president del partit a les Illes.

A través d’un manifest titulat “Por Baleares” fa uns mesos Delgado acusava el partit de voler “trair” el sentiment dels seus votants en haver donat suport al català a l’Estatut, i deia que només donaria suport a la candidata oficial, Rosa Estaràs, si es comprometia a la lliure elecció de l’idioma a l’escola i a reformar l’estatut per tal d’introduir-hi el balear com a idioma oficial enlloc del català.

Quan les seves peticions no van ser escoltades va decidir engegar la maquinària per presentar-se a les eleccions a la presidència “regional” (que es votaran en el mateix Congrés de València de 20 de juny) amb l’inestimable suport del diari El Mundo – Diario de Baleares.

Tanmateix, dins de l’organigrama del mateix PP, i fins i tot entre els seus militants el batlle ha tingut un escàs èxit, i tot i que ha aconseguir arrencar el suport d’una cinquantena de compromissaris balears i d’alguns dirigents de la segona línia del partit a nivell insular (suports centrats exclusivament a l’illa de Mallorca), les probabilitats que el batlle gonellista assoleixi la presidència del PP a les Illes és bastant remota.

Caldrà estar atent però de cara al futur a la mobilització d’un cleavage com és el de la unitat de la llengua, que ja hem vist que ha fet tan de mal al País Valencià, i que no ens podríem permetre que s’activés allà on mai hi ha hagut el conflicte. I l’assumpció de la unitat de la llengua per part del PP de les Illes Balears és molt més important del que hom es pot imaginar, tenint present la gran capacitat creadora i mobilitzadora de discurs dels partits polítics.

Marc Guinjoan

No és desafecció, és insatisfacció!

La política catalana passa actualment per moments delicats. La gestió del segon tripartit basada en la fórmula de Montilla "fets, no paraules", ha començat a trontollar els darrers mesos després d'un primer any de legislatura més o menys plàcid: les negociacions estatutaries (especialment pel que fa el finançament amb el 9 d'agost a l'horitzó), la gestió de la sequera i les inestabilitats al lideratge d'ERC amb la sortida del govern del conseller Puigcercós, han dut el país cap una situació d'incertesa. No són pocs els que han aprofitat la conjuntura per extreure'n conclusions negatives, fins i tot catastrofistes, afirmant l'existència d'una suposada desafecció política dels catalans i catalanes fruit d'aquesta situació.

Des del Pati ens hem volgut plantejar aquesta qüestió seriosament, existeix desafecció política o més aviat es tracta d'insatisfacció? Adoptem aquí les definicions clàssiques de Gunther, Montero i Torcal (aquest darrer habitual al Pati de la Upf). És a dir, la insatisfacció és quelcom diferent de la desafecció política. La primera fa referència a unes actituds polítiques negatives envers un sistema polític sobre el qual en tenim una opinió ja predefinida i per tant hi tenim dipositades unes determinades expectatives que no són satisfetes. En canvi la desafecció política és quelcom molt més profund i basat en actituds negatives envers el mateix sistema polític i les relacions humanes en general; allò que s'ha batejat, per aquestes contrades, com a tansemenfotisme.

A continuació analitzem l'evolució de l'índex de satisfacció política conjuntural (ISPC) i dos indicadors clàssics de la implicació psicològica amb la política (Interès i Freqüència de discussió sobre política) corresponents a l'octubre del 2006 (just abans de les eleccions al Parlament) i al darrer baròmetre del maig de 2008; totes les dades extretes dels Baròmetres del CEO.

Evolució de l'ISPC:

Dades octubre del 2006: (clicar per veure correctament)

Dades maig del 2008:



Si analitzem aquests indicadors arribem a la conclusió que la suposada desafecció política és en realitat insatisfacció envers el govern. Des del març del 2007 la insatisfacció política no ha parat de baixar fins arribar desplomar-se als nivells més baixos registrats en la història de dades del CEO. D'altra banda, observem que els indicadors clàssics de desafecció són més positius que l'octubre del 2006: Discutir amb bastanta freqüència de política augmenta uns més de 5 punts i Interessar bastant la política n'augmenta gairebé 5. Evidentment, és pot discutir més de política per críticar el govern o el sistema polític, però aquí s'aplica la vella màxima: més val que en parlin malament, que no pas que no en parlin.

Encara que es tracti d'un anàlisi merament quantitatiu (anomenat "quanti" pels freaks del Pati), que probablement necessitaria moltes explicacións qualitatives ("quali", ja saben, pels amics) que defugissin els anàlisis estadístics d'enquestes, sí que podem dir que les afirmacions sobre l'existència d'una suposada desafecció política a Catalunya sovint s'han fet de manera interessada, buscant la desmobilització, l'apatia; el que els opinadors del nostre estimat oasi (sense aigua darrerament, però amb molt camell) coneixen com a tansemenfotisme. Unes actituds que tot governant voldria per viure sense els maldecaps d'haver d'afrontar les insatisfaccions generades pel seu mal govern. No és desafecció senyors, és insatisfacció.

Marc Sanjaume

El 'caucus' d'ERC (II)

Com bé ha documentat el periodista maresmenc Saül Gordillo, les primàries d’ERC han fet bullir la xarxa. A manca d’un debat públic televisat (extrem que els candidats han descartat rotundament), els vídeos per internet, els llibres, les declaracions públiques i els sopars són l’instrument escollit per fer campanya. Com acostuma a ser normal, s'ha creat un bloc per l'ocasió. En qualsevol campanya (i la d’Esquerra no n'és una excepció), l’estratègia passa per quatre fases fonamentals.

1. L’electorat –en aquest cas els militants- es divideix en tres grans grups: Els qui recolzen la candidatura, els que donen suport a l’adversari i, per últim, la immensa majoria de votants.

2. El primer pas és determinar quin grup pertany al “teu” i quin a l’“altre”.

3. Si s’és idealista, l’objectiu seria agafar el màxim nombre de votants. Però no ens enganyem. Captar nous votants és considerat una estratègia a llarg termini i no un objectiu d’una campanya. La campanya deixa poc espai als idealismes. Per vèncer en unes eleccions, no és ni possible ni necessari obtenir els vots de tothom a tot arreu. Cal preguntar-se: “qui ens donarà el vot”? I, sobretot, “qui ens pot donar el vot”? El model a seguir és el següent:

A través de temps, diners, esforç i missatge, l’objectiu se centra en recollir el recolzament dels que dubten, sense perdre els votants fidels. És un doble objectiu difícil d'aconseguir. Per aquest motiu es produeix un bombardeig constant de mecanismes electorals.

En el cas dels candidats d’ERC, la candidatura de Puigcercós per la presidència sembla ser la capdavantera. De moment és capaç d'emetre un missatge constant i, per molt que no si estigui d'acord, la seva imatge surt contínuament als mitjans (politològicament diríem que és capaç de portar l'agenda-setting, és a dir, establir l'agenda pública de temes que es debaten) De fet, l’exconseller de Governació parteix d’un avantatge: els gairebé 10.000 militants ja el coneixen. Això pot no ser un element decisiu en una militància que (com no) és altament polititzada i, per tant, gaudeix d’informació àmplia. Però sí que dóna un punt de partida que pot resultar beneficiós.

Les campanyes són un moment curiós en la vida política d’un país o, en aquest cas, d’un partit. Com els mateixos candidats han reconegut, l’objectiu és compartit (el sobiranisme) però l’estil és diferent. Per tant, veiem aquests dies com s’intenta maximitzar el contrast entre els candidats per apropar-se el màxim possible a les preferències dels votants (militants). El superdissabte del 7 de juny decidirà i aleshores serà quan ERC deixarà la batalla d'idees per centrar-se en la batalla de la realitat. I això sens dubte és molt més complicat.

Toni Rodon

PD/ Pels malalts de la política, us deixo un link on podeu anar a visitar les pàgines personals de cada candidat. Si encara en voleu més, podeu escoltar el debat "a porta tancada" dels candidats.

El 'caucus' d'ERC

No és cap secret que el Congrés d’ERC del proper mes de juny es preveu molt mogut. La bicefàlia entre Carod i Puigcercós consagrada al Congrés de Lleida del juliol del 2004 se n’ha anat en orris (amb el 9-m com a punt d’inflexió) i el lideratge del partit serà decidit per la militància el proper mes de juny. El fins ara president, Josep-Lluís Carod-Rovira, ja ha anunciat que no es presentarà a la reelecció, però ha declarat la seva intenció de tornar a encapçalar la candidatura als propers comicis. Mentrestant, Jaume Renyer, Joan Puigcercós, Ernest Benach i Joan Carretero han mogut fitxa i opten a ocupar el seu lloc. D’altra banda, la secretaria general, un càrrec més de partit que de projecció exterior, és també cobejada pels mateixos sectors: el de Carod i Puigcercós, a més dels grups Reagrupament.cat i Esquerra Independentista.

ERC es manté com un rara avis en el sistema de partits català i europeu. El sistema assembleari ha estat abandonat arreu però els republicans l’han mantingut com a element fonamental per a fer funcionar el seu engranatge intern. (Tot sigui dit, la cúpula republicana l’intentà canviar al Congrés de Lleida, però la proposta fou rebutjada). Donat el caràcter “obert” de l’Assemblea, així com la baralla de noms i cognoms que es posen sobre la taula, l’interès mediàtic està servit.

Al Pati Descobert ens hem proposat analitzar les claus d’aquest “caucus” republicà que sens dubte ha despertat un gran ressò mediàtic per les possibles repercussions que pugui generar. Primer veiem com es reparteixen els militants:

Tot seguit analitzem la pèrdua de vots en cada una de les regions analitzades:

Dades extretes del diari El Punt

El component local del vot

A dia d’avui, les propostes de la majoria de sectors no divergeixen de forma substancial (tot i que hi hagi diferències de criteri). Per aquest motiu, els candidats hauran de centrar-se en captar el component local del vot. Àrea metropolitana, Girona i Camp de Tarragona s’erigeixen com a focus cabdals per guanyar el vot de la militància.

Convèncer els “arribistes”

Panebianco distingia entre els militants creients, ancorats al partit per un fort component ideològic, i els militants, “arribistes”, afiliats seguint incentius selectius. Segons un estudi de la militància d’ERC de l’any 1998 (que cal agafar amb pinces perquè el partit tenia aleshores molts menys militants), un 60% acudeix gairebé sempre als congressos i participa activament als actes de partit. Pel seu fort component participatiu, suposem que un elevat percentatge ja ha pres la decisió. I la resta? Els candidats hauran d’engrescar el militant menys “arrelat” oferint propostes i idees atraients.

Eix nacional i eix social

Que Esquerra té una posició clara en l’eix nacional, és a hores d’ara indubtable. Però, i en l’eix social? En el mateix estudi de l’any 1998 un 80% de la militància (de la que assistí al Congrés) es situava entre l’1 i el 4 de l’eix. Cal recordar que en el Congrés del 1998 hi van participar unes 1.000 persones. Avui ERC té uns 9.792 militants. No obstant això, les candidatures farien bé d’estudiar a quin eix donen prioritat els militants per tal de construir les propostes a mida.

Un combat d’esgrima
Un Congrés d’un partit polític hauria de servir perquè els compromissaris lliurement escollits per les bases poguessin debatre i aprovar l’ideari polític de la formació i, si es dóna el cas, escollir els dirigents idonis. Tot i això, al final, els congressos acaben sent un mer tràmit organitzat per un equip de buròcrates suficientment preparats perquè la direcció del partit mantingui el control sobre la formació. El conclau republicà genera expectació i pot convertir-se en un exercici de democràcia interna, amb totes les conseqüències (bones i dolentes) que això comporta. En els propers dies El Pati Descobert analitzarà les claus d’aquest combat d’espadatxins.

Toni Rodon

A qui es refereix Ibarretxe?

La reunió del proper 20 de maig entre Zapatero i Ibarretxe sembla que mostrarà una vegada més l’enorme distanciament entre els dos governs, l’espanyol i el basc, i la impossiblitat d’arribar a un acord sobre les propostes del segon. La consulta que Ibarretxe ha convocat per al 25 d’octubre d’aquest any obriria, segons el seu full de ruta, un període de negociacions per acordar una proposta de solució política que s’hauria de ratificar en un hipotètic referéndum el 2010. Si tot això no fos possible, diu Ibarretxe, caldria avançar les eleccions, cosa que ja donen per fet molts analistes (com, per exemple, a La Moqueta Verde).

La retòrica d’Ibarretxe per a solucionar el conflicte polític s’ha basat en què l’acord polític seria democràtic i per a tots els bascos i basques; en aquest sentit, ha demanat al govern espanyol “respecte per a la voluntat del poble basc”. No obstant, aquesta demanda ha estat qüestionada des de l’oposició acusant-lo d’intentar “imposar la solució al conjunt de la societat basca” (va declarar Patxi López, líder del PSE) i , per tant, de demanar respecte pels que fan la proposta i no pas pel conjunt de bascos i basques. Així doncs, pot ser interessant saber la percepció de l’electorat basc sobre “a qui es refereix” Ibarretxe quan demana “respecte per la voluntat del poble basc” d’una banda, però també a qui es refereix Patxi López quan parla del conjunt de la societat.

Malgrat que no disposem de dades sobre la segona qüestió, sí que en tenim sobre la primera. L’euskobarómetre del novembre mostrava aquests resultats: (cliqueu per veure gran)

“A todos” guanya “A los nacionalistas”

Existeix una majoria àmplia que considera que es refereix “A todos”. Aquesta xifra és més de 20 punts superior als vots obtinguts pels partits de govern bascos a les darreres eleccions generals (PNV; EA i EB) i més de 32 punts superior als obtinguts pel PNV.

Nacionalista / No nacionalista

No discutirem aquí les etiquetes emprades (que neguen l’existència del nacionalisme d’estat i promou la connotació negativa del nacionalisme sense estat). En tot cas és interessant observar que el 40% dels que es declaren “no nacionalistes” consideren que el lehendakari es refereix “A todos”, i només un 7% més declara que es refereix “A los nacionalistas”. Per tant, hi ha una “transversalitat” elevada, o més elevada del que pot semblar a primer cop d’ull, en la percepció d’un discurs inclusiu.

PSE-EE / PNV

L’electorat del PSE-EE sembla que comparteix majoritàriament la posició de Patxi López però en menor mesura del que ho fan els electors del PNB. Un 82% d’aquests darrers comparetix la retòrica del lehendakari. Això ens pot fa pensar que un possible acord, en la línia de les converses de Loiola durant la darrera treva d’ETA, on també hi va haver Batasuna, podria convertir en majoritària la percepció d’un acord inclusiu entre l’electorat del PSE.

Conclusió

No és certa l’afirmació categòrica que la proposta sobiranista plantejada pel Govern basc fractura socialment. En tot cas, existeix una fractura en la falsa dicotomia entre nacionalistes / “no nacionalistes” que no queda representada a l’hora de presentar el full de ruta d’Ibarretxe com una imposició. Tal com hem comentat, un acord de mínims sobre aquesta PSE/PNB proposta (que tal com es veu al gràfic aprova la meitat dels electorats del PSE i el PNB i fins i tot gran part de l’electorat abertzale) podria disparar la proporció d’electors que veuen inclusiva (“A todos”) la demanda de respecte per la voluntat dels bascos i les basques.

Malauradament un cop més l’estratègia partidista de cara a les pròximes eleccions (encara més si s’avancen) pot llençar per la borda les possibilitats d’acord. Per al PSE seria molt difícil arribar a un pacte sense que el PSOE hi digués res. D’altra banda, la possibilitat de formar govern del PSE (factible repetint els resultats electorals de les generals) podria dependre de si es pot presentar una candidatura abertzale o no. I aquest darrer supòsit és clar que es posaria sobre la taula en un pacte polític pel futur d’Euskadi. Pel que fa el PNB no se sap fins a quin punt estaria disposat a rebaixar plantejaments i convertir la proposta en una reforma estatutària tot i els darrers anuncis d’Ibarretxe, cal tenir en compte que aquest escenari també podria passar factura al PNB i enfortir el PSE.

Caldrà estar atents el 20 de maig, potser no tant a la reunió mediàtica entre Zapatero i Ibarretxe, sinó a corrents de fons que ens poden donar pistes sobre el futur d’Euskadi.

Marc Sanjaume

Cap a la dreta de l’esquerra

Els laboristes han patit aquest cap de setmana la derrota més sorollosa dels últims quaranta anys. La “Tercera Via”, impulsada políticament per Tony Blair i teòricament pel professor Anthony Giddens, sembla que ja no atrau als votants com ho feia abans. El periodista Lluís Foix fa un anàlisi de la situació anglesa i europea (Avui, 07/05/2008):

“El més important no és la derrota en unes eleccions municipals, sinó el corrent de fons que circula per moltes societats europees que es decanten per governs conservadors i giren l’esquena a la socialdemocràcia que alternativament ha governat Europa en els últims seixanta anys. Es dóna la paradoxa que aquesta pèrdua del poder de les esquerres es produeix quan els partits socialistes han canviat el discurs fent-lo més proper i més entenedor als votants de les classes mitjanes i centristes, escoltant el soroll del mercat i oblidant-se de l’Estat com a garant de les insuficiències del joc de l’oferta i la demanda. Tony Blair deia que en comptes de canviar el país valia més canviar el partit. I el partit ha canviat fins al punt que la gent ha preferit l’original, els conservadors, i va escombrant les esquerres del poder”.

El que no diu Lluís Foix és que aquest moviment fa temps que s'ha consolidat...

Nombre de governs socialdemòcrates i conservadors a Europa

És un problema de l'esquerra? Manca de discurs? O potser és la fi de les ideologies de Bell? En propers posts en parlarem...

Toni Rodon

PD/ Si les dades no us quadren no us torneu bojos: he inclòs alguns països que no formen part de la Unió Europea però es troben sota la seva "immediata" influència. Com, per exemple, Andorra.

Votar o no votar? El cas del Regne Unit

Ara que hi ha hagut eleccions locals, potser haureu vist que el Regne Unit és un cas especial pel que fa a les diferències entre el vot a les eleccions parlamentàries i a qualsevol tipus d’eleccions. El gap entre les eleccions generals i les europees o locals és considerable. Segons John Curtice, la democràcia local a Gran Bretanya es troba en crisis: “Gran Bretanya sembla tenir un problema amb la participació política en dos grans sentits: primer, la inusual diferència que es produeix entre les eleccions parlamentàries i un altre tipus d’eleccions. Segon, en els darrers anys la participació ha recollit rècords negatius en qualsevol tipus de comici. Sembla clar doncs que no hem de mirar la democràcia local de manera aïllada, sinó considerant teories generals sobre el perquè la participació és tan baixa”. Una possible explicació seria la percepció que l’eficàcia dels ens locals és menor que la del govern central. La següent taula ho intueix: la participació puja quan les eleccions locals se celebren el mateix dia i moment que les generals (s’entén doncs, que l’elector va a votar i aprofita per votar als dos comicis. Un fenomen semblant succeeix al nostre país. Quan les eleccions europees se celebren al mateix instant que les generals o locals, la participació és més alta).

Taula 1: Participació en les eleccions locals a Gran Bretanya

(les columnes en negreta indiquen que les eleccions locals van coincidir amb les generals)

Malgrat l’aparent declivi de l’eficàcia local, no és clar que sigui menys eficaç que el govern central. Segons dades del 1999, un 55% pensa que els electes locals han perdut el contacte amb la gent, però el 52% pensa el mateix en el cas dels MPs (“diputats al Parlament”). Què fer doncs? Múltiples respostes seran necessàries per un fenomen complex. Alguns autors semblen haver trobat la resposta: “Votar no és l’única ni la més efectiva forma de participació política. Encara que votar és una forma de participació que demana un mínim d’esforç i no implica “conflicte” aparent, té el problema de no impactar significativament en el contingut de les polítiques i no generar beneficis tangibles i immediats per l’elector” (Dalton, 1996). En tot cas, podem aquí recórrer a les frases de Mettler i Soss: “Cal explicar perquè algunes polítiques públiques impliquen els ciutadans a la vida pública i altres indueixen a la passivitat”. Potser també és útil la famosa sentència de Churchill a la cambra dels Comuns: “La democràcia és la pitjor forma de govern, excepte totes les altres formes que s’han provat en el temps” (1947).

Toni Rodon