La lluna de mel del president Obama

Les eleccions acostumen a ser èpoques de forta tensió ideològica. És normal i, fins a un punt, desitjable. Els candidats s’han de diferenciar entre ells i marcar la diferència amb la resta. No deixa de ser com un mercat: dos venedors busquen un mateix comprador (el vot). Cada un d’ells defensarà de la millor manera que el producte que té a les mans és el millor.

Tot i aquestes diferències, generalment, quan hi ha un guanyador, les aigües tornen al seu curs. Els ciutadans tenen la sensació que han de donar confiança al vencedor, encara que no hagi estat la seva primera opció. Aquest és un efecte que, simbòlicament, es coneix com a “període lluna de mel” (honeymoon period). La popularitat del nou president es manté elevada en els primers mesos després de les eleccions. Passat un temps, ja es considera responsabilitat del nou president si la popularitat baixa, es manté o puja.

Què ha passat amb el president dels Estats Units, Barack Obama? El gràfic següent és prou il·lustratiu:

Les altes expectatives que moltes persones hi havien dipositat semblen haver generat un cert efecte frustració. La llista és llarga: Guantánamo, reforma sanitària o crisi econòmica, entre d’altres. Sigui o no responsabilitat seva, esclar.

Amb tot, veient les dades, Obama haurà de tenir en compte que la seva lluna de mel ja s’ha acabat. Només el futur ens dirà si la relació entre el president i la ciutadania és com aquelles relacions en les quals, al principi, només hi trobes pals a les rodes, però el temps ho acaba d’arreglar tot. Si no, només queda el divorci, opció que acostuma a ser més frustrant i, sobretot, bastant més cara.

Democràcia incrustada?

El Times ens informa avui que quatre soldats britànics van morir mentre custodiaven la província de Helmand amb l'objectiu que els afganesos anessin a votar.

En total, però, només 150 es van acostar a les urnes.

It's very disappointing, diu el general en càrrec de la seguretat...

Els polítics a ritme de pop

La recent mort de Michael Jackson m’ha fet pensar en un article que vaig llegir fa un temps sobre la influència dels músics i, sobretot, de les estrelles musicals en la política. La pregunta de fons del text era: realment importa que gent famosa, de la música, l’esport o algun altre món de color de rosa doni suport a un determinat polític?

Sabem prèviament que la influència dels cantants i les estrelles en èpoques de manca de llibertats democràtiques és elevada. Els Setze Jutges, a casa nostra, o els diferents grups de rock durant la revolució taronja ucraïnesa en poden ser només uns exemples. La gent busca referents i, d’alguna manera, els cantants assumeixen aquest rol.

Però, quin és l’efecte en democràcies ja consolidades?

Com en tantes altres qüestions, els americans ja fa temps que ho estan analitzant. John Street distingeix entre dos tipus de celebrity politicians: el primer és aquell polític o candidat elegit que fa servir elements de la seva celebritat per representar un grup o una causa. El segon és la celebritat que usa la seva popularitat per parlar en nom de l’opinió pública. Potser a Street li manca aquell polític que, amb absència de popularitat o amb voluntat de reforçar-la, fa servir estrelles externes com a mitjà de màrqueting. (Per cert, Street acaba concloent que els polítics “cèlebres” són coherents amb els mecanismes de representació política, fet que no significa que tots ells utilitzin mecanismes correctes).

Als Estats Units no és estrany que els famosos donin suport als polítics. De fet, és plenament normal. Aquí, alguns famosos que han fet el pas, com Sala-i-Martín, han estat criticats.

Potser l’exemple més clar d’impacte mediàtic a través dels famosos s’ha donat en la darrera campanya d’Obama. El cas més paradigmàtic va ser quan va rebre el suport d’Oprah Winfrey, una vertadera mite pels nord-americans. Com a exemple: l’any 2007, Winfrey va seleccionar un sorbet de taronja com un dels seus favorits. Una setmana després la companyia va vendre el triple que en setmanes normals.

Però tornem a la política. En un article de Moore i Garthwaite, en el qual analitzen el conegut ja com a “Oprah effect”, troben que, entre els lectors de la revista d’Oprah, el vot a Obama és significativament alt. Fins i tot, els autors arriben afirmar: “Els nostres resultats suggereixen que l’aprovació d’Obama per Winfrey li va donar un milió addicional de vots”. Sorprenent?

En un altre article, Garthwaite i Moore estudien l’impacte del suport dels famosos entre els primers votants (els que tenen entre 18 i 24 anys). En concret, intenten trobar què els influeix a l’hora d’emetre el seu vot. Els resultats són els següents (els nombres són una mitjana entre l’escala d’1, influència baixa, i 7, influència alta):

Una anàlisi estadística més detallada dóna als autors que la principal influència, a banda de la família, és la dels anuncis de famosos.

Sigui com sigui, a casa nostra, aquesta realitat és encara aliena. L’últim que va intentar portar un músic a un acte de campanya, Pasqual Maragall, encara ho recorda. Precisament per les vegades que el seu tall de veu es va repetir a l’APM...

Pd/ Un altre tema és perquè la mort de Jackson em porta al cap tres articles. Però això diria que ja és problema meu.

Paraules presidencials

Algunes de les frases històriques que, en un dia com avui, s'han repetit cada quatre anys:

"Sense malícia contra ningú i amb compassió amb tots, amb la firmesa que el dret que Déu ens concedeix per a distingir allò correcte, esforcem-nos per acabar la feina empresa i curar les ferides de la nació, cuidar a qui hagi lliurat les batalles, a les seves vídues i orfes, i fer tot el que podem assolir i celebrar una pau justa i durable entre nosaltres i amb totes les nacions".

Abraham Lincoln, 1865, al final de la Guerra Civil als EUA.

"Permeti’m reiterar-los que la meva ferma creença és que a l’únic que cal tenir por és a la pròpia por".

Franklin D. Roosevelt, 1933, durant la Gran Depressió de l’economia.

"I per això, compatriotes nord-americans, no es tracta de plantejar què pot fer el teu país per tu, sinó preguntar-te què pots fer tu pel teu país".

John F. Kennedy, 1961.

"Per alguns presents avui aquí aquesta és uan ocasió solemne i única i, no obstant això, en la història del nostre país és quelcom que ocorre sovint. La transferència ordenada de l’autoritat com la Constitució prescriu, té lloc com a rutina des de fa quasi dos segles, i pocs entre nosaltres ens parem a pensar com d’únics som. Als ulls del món, aquesta cerimònia es repeteix cada quatre anys i l’acceptem com quelcom normal. Això no és menys que un miracle".

Ronald Reagan, 1981.

"Miro a la història com un llibre amb moltes pàgines, i cada dia n’omplim una amb actes d’esperança i significat. Nous vents bufen, es passa pàgina, la història avança i un capítol comença avui, una petita i digna història d’unitat, diversitat i generositat, compartida, i escrita entre tots".

George H.W. Bush, 1989.

"El més gran progrés que hem fet, i el major progrés que hem de fer, es troba en el cor humà. Al final, tota la riquesa del món i milers d’exèrcits no són res davant la força i la decència de l’esperit humà".

William Jefferson Clinton, 1997.

Actualització (21/01/09):

"Aquest és el viatge que continuem avui. Seguim sent la nació més pròspera i poderosa de la Terra. Els nostres treballadors no són menys productius que quan va començar aquesta crisi. Les nostres ments no són menys inventives, els nostres béns i serveis no són menys necessaris que la setmana passada, el mes passat o l'any passat. La nostra capacitat no ha disminuït. Però el temps de l'immobilisme, de la protecció d'interessos limitats i d'ajornar les decisions desagradables, aquell temps segurament ha passat. A partir d'avui, hem d'aixecar-nos, espolsar-nos i tornar a començar la tasca de refer Estats Units".

Barack H. Obama.

-------------------------------

Per cert, el company blocaire Xavi Mir ens va incloure en el seu espai de blocs de Ràdio Arenys. Ho podeu escoltar aquí. Moltes gràcies!

D'altra banda, la Sílvia Claveria va assistir el passat 17 de gener a l'Ateneuesfera, una trobada que convoca blocaires diversos i posa a la pràctica allò que tantes vegades "sura" per la xarxa.

Onades secessionistes virtuals

Darrerament les cerques a google, Google Trends, s'han convertit en una veritable eina de copsar la opinió pública mundial, si més no pel que fa les issues més buscades. Amb tots els biaixos que vulgueu és prou interessant, i divertit, cercar paraules per veure quina freqüència de cerca han tingut els darrers anys. Sense anar més lluny sembla ser que la grip d'aquest any es va preveure a google abans que se'n asabentessin les autoritats sanitàries (la OMS?¿).

Des del pati descobert hem decidit analitzar l'interès pel terme secession (secessió).

Observem que des del 2004 fins a l'actualitat les cerques del terme secession, en termes absoluts, presenten una certa variabilitat. A continuació detallem què destaquen les lletres:

A) Xina promulga una llei contra la secessió de Taiwan. Sembla que la censura xinesa a la xarxa no és tant efectiva per segons quins temes. O potser hi ha un pes elevat d'internautes taiwanesos interessats en els moviments de la veïna República.

B) El govern de l'Iraq es posiciona en contra de la secessió del Kurdistan iraquià. Suposem que els internautes americans hi tenen molt a veure en aquestes cerques. En tot cas, mitjan 2005, és un moment baix de la popularitat del terme secession a Google.

C) El secessionisme de Vermont es presenta en societat. A casa nostra potser no ens en vam adonar però el secessionisme de Vermont devia ser una veritable bomba que els internautes americans no es van voler perdre.

D) El posicionament del govern indi davant les autoritats de Malàisia. Gandhi no va condemnar amb prou duresa les polítiques de neteja ètnica d'aquest país cap a les minories hindus, sembla que podria haver alimentat l'independentisme Tamil a la zona. La peita pujada que s'observa en el nombre de cerques pdoria venir dels internautes indis (hindus) preocupats pels seus homòlegs a Malàisia.

E) Sèrbia demana a les Nacions Unides que bloquegi la independència de Kosovo. El moderat augment podria venir dels serbis preocupats per la secessió kosovar.

F) L'escalada final de la popularitat del terme secession es correspon al nomenament de Sarah Palin com a candidata a vicepresidenta. La seva relació i la del seu marit amb el secessionisme d'Alaska van disparar la popularitat del terme durant la campanya americana. Curiosament sembla que ha beneficiat el "secessionisme virtual" ja que des d'aleshores la popularitat del terme ha recuperat els nivells que tenia a principis del 2004.

Ara bé, les noticies senyalades no ens permeten explicar les pujada espectacular de cerques del terme secession a finals del 2004, quan gairebé es van quadruplicar. Tampoc s'expliquen els dos pics en el volum de notícies publicades (gràfic inferior).
S'accepten hipòtesis de treball.

Els reptes d'Obama

Recupero dels arxius un interessant gràfic sobre els reptes que Obama haurà d'afrontar en el mandat que properament començarà. Les legislatures sempre comencen amb unes expectatives i s'acaben amb unes altres. Interessant veure els reptes de la resta de presidents i quina imatge n'ha quedat d'ells. Vegi's la de George Bush...

L'inici d'un canvi?

Barack Obama, de 47 anys, es convertirà en el quaranta-quatrè presidents dels Estats Units. Un anàlisi electoral sempre comporta un temps de maduració però, a poc temps dels resultats, ja se’n poden apuntar algunes conclusions. Fem un repàs a les grans xifres:

Obama ha obtingut un gran marge en nombre de delegats. N’ha guanyat 338 pels 163 de John McCain. No obstant això, el vot popular, el que realment compta, ha estat d’un estret marge: 52,3% per Obama i 46,4% per McCain. Així, tot i que la victòria és àmplia en nombre de delegats, no ho és tant en suport popular. El següent gràfic mostra que el suport rebut per Obama s’assembla al de Clinton l’any 1992, però no arriba a la diferència aconseguida per l’últim demòcrata a ocupar la Casa Blanca l’any 1996. Quant a nombre de delegats, la tendència és semblant.

Així doncs, quina és la clau de volta de tot plegat? En un primer anàlisi, quatre elements a considerar: estats clau, campanya, participació i excepcionalitat (canvi).

Estats clau. La història mostra que quan els republicans perden Ohio no guanyen les eleccions i la rumorologia diu que si es guanyen tres estats claus, es guanyen les eleccions (rumor que s’hauria de comprovar si és cert...). Els demòcrates han vençut en gairebé tots els swing states. De fet, no guanyaven a Virginia i Pensilvània des de feia 44 anys. Han vençut també a Ohio, Colorado, Florida, New Hampshire, Michigan i Indiana. McCain ha guanyat a Alaska. Ambdós han empatat a North Carolina i Missouri. Tot i això, la victòria fou més aclaparadora per Reagan del què ha estat per Obama.

Moment històric? L’elecció d’Obama s’ha comparat amb la de Roosevelt de 1932 i la de Bill Clinton de 1992. Des de la fi de la segona guerra mundial, podríem dir que cada vencedor demòcrata és titllat d’històric. En una crua anàlisi electoral, així és. Però, què hi ha d’històric? Dos punts: 1) El color de la pell. Encara queda i quedarà molt per avançar en l’aspecte racial, però que un afroamericà arribi a la presidència dels Estats Units trenca el mite racial i l’autoflagel·lació com a excusa per molts negres per prosperar. 2) Obama podria enfocar la política de la principal potència del món cap a una nova era. Una nova generació ha entrat a la Casa Blanca, tot i que som lluny de saber si això comportarà una nova manera de fer política. Les crides al canvi queden ràpidament buides de contingut si aquest canvi no arriba.

Excepcionalitat i expectació: L’expectació del canvi (paraula més utilitzada durant la campanya) és clau per entendre aquestes eleccions. La teoria diu que poques eleccions han estat excepcionals. Cal reconèixer que aquestes sí han presentat paràmetres anormals. El 1980 s’esperava una lleugera victòria de Reagan i aquesta fou abassegadora. En aquest cas s’intuïa la victòria d’Obama i aquesta ha vingut. L’excepcionalitat rau en la pròpia victòria en sí, per les seves característiques personals, però cal anar en compte amb les interpretacions electorals. Després de la victòria de Reagan, un 63% interpetava les eleccions com un rebuig a les polítiques de Carter, més que un mandat clar per noves polítiques conservadores. L’expectació del canvi ha afavorit el senador d’Illinois, però això no significa un suport total al seu discurs. La majoria de periodistes i analistes parlaren aquests dies de la magnitud del canvi. I, en part, així és. Amèrica ha canviat de president i de partit i per primera vegada a la història serà de raça negra. Però és massa aviat per dir que els electors hagin canviat. A peu d’urna, un 62% dels electors diuen que l’economia ha estat el tema més important per generar aquest canvi. Així doncs, quin tipus de canvi es vol?

Campanya. Al contrari del què ha pogut semblar al nostre país (en el qual els mitjans han tingut sempre un biaix prodemòcrata difícil d’entendre), Obama no ha liderat sempre les enquestes. De fet, semblava que el missatge del canvi quedaria esgotat. Però certs factors l’han ajudat: 1) La crisi financera. Quan més es recordava la manca d’idees d’Obama, Wall Street cau a nivells històrics. El canvi, de nou, emergeix com la prioritat. Però ja no és un canvi a seques, buit de contingut. Ara és un canvi factible i econòmic. 2) L’efecte Palin. Un efecte en forma de campana. Fort al principi, però buit al final. Cercles republicans ja consideren que ha estat un error. 3) Obama és qui ha sabut combinar millor el què Carmines and Stimson (1980) han anomenat easy issues i hard issues. Els primers fan referència als temes emocionals (com els racials), el segons a qüestions més sofisticades, com les econòmiques. La bona combinació dels dos li ha donat credibilitat.

Política 2.0. Sabem que internet estava cridat a tenir un paper fonamental. De moment havia tingut un paper secundari (important, però secundari). Enguany els Estats Units han confirmat que el seu rol és ja inalterable. La política s’ha jugat a internet i des d’internet s’han pilotat la majoria de temes. Obama ha recollit part dels diners des de la xarxa; McCain va aprofitar l’efecte Palin des d’internet. El demòcrata vencedor ha fet un treball de base increïble: reclutar personal, recursos, quadrar idees i erigir temes que els són d’interès. Als Estats Units el gap tecnològic encara hi és, però cada vegada menys són dos móns paral·lels. S’estan unint i la seva influència és indubtable.

El porta a porta. Quan Obama entrà al Senat per Illinois, inicià una campanya personal que s’ha demostrat una obra d’orfebreria. No feia declaracions “complicades” i evitava sortides de to perilloses. Però la clau de volta ha estat l’equip de col·laboradors i admiradors. L’equip humà. Des de les primeres primàries demòcrates a Iowa fins l’elecció final, l’activitat de formiga ha estat incessant. La política tradicional, el porta a porta, s’ha conjugat com un moviment de base letal pels republicans. És curiós que els demòcrates han copiat tàctiques republicanes, com els target videos (destinats a grups en concret) i el correu directe.

La participació. Tot plegat ha redundat en una participació històrica. Els demòcrates han invertit en la mobilització electoral (ground war). Segons els seus càlculs, el 21% dels demòcrates registrats han estat contactats pel 6% dels republicans. Sigui com sigui, les dades de participació mostren la incorporació de nous votants i com la participació supera el 70%, un nivell que no es veia des dels anys seixanta. Caldrà analitzar les dades individuals a fons, però tot fa pensar que joves, independents i, fins i tot, desafectes amb la política podrien ser els grups que més han anat per primer cop a les urnes. Les xifres de nous registrats ja presagiaven un augment de la participació. Però això no és definitiu. El 1986 un 28% dels seguidors de Carter es van registrar i es van quedar a casa. Només el 7% del seguidors de Ford van fer el mateix. En aquests eleccions, llatins, dones i joves sembla que s’han decantat pel senador negre.

Canvi i futur. Caldrà estar atent per analitzar qui ha estat aquest nou votant. L’existència de nous electors podria comportar un canvi realment real de les bases electorals del partit. Que canviï el resultat global no significa que ho facin les bases electorals. Els Estats Units han demostrat una gran capacitat de regenerar-se. El canvi real, el dels votants, i, fins i tot, el del partit, és encara lluny d’arribar. Només el temps permetrà veure-ho. Probablement els propers dies Obama rebrà un suport transversal i indiscutible (el que s’anomena honeymoon period). Però, davant té reptes de dimensions considerables (mereixerien un altre post...) que tornaran a generar tensions. Ell mateix ho ha reconegut al discurs presidencial: "This victory alone is not the change we seek – it is only the chance for us to make that change".

Ara comença l’hora de la veritat. Igual d’apassionant i sens dubte molt més difícil. Decepció, indeterminació o compliment de les expectatives es troben al final del camí. Concretament a quatre anys vista. Al primer dimarts de novembre.

Article que també podeu llegir a Crònica.

L'inici del canvi

En breu, el diari Crònica publicarà la valoració dels resultats electorals feta pel Pati Descobert. De seguida que es pugui, ho podreu llegir també aquí.

-----------------------------------------------

D'aquesta manera s'acaba aquesta divertida col·laboració, que ens ha fet disfrutar d'allò més. Els articles publicats han sigut els següents:

- 3 de novembre. Balanç abans dels comicis.
- 26 d'octubre. Els mitjans i la campanya americana.
- 11 d'octubre. El sistema electoral dels EUA.
- 3 d'octubre. It's the economy, stupid!

Balanç abans dels comicis

A menys de quatre dies perquè se celebrin les eleccions presidencials dels Estats d’Units, les enquestes mostren que Obama guanya a McCain per un 50% davant un 42% (superant amb aquesta diferència el marge d’error). Les darreres enquestes revelen que consecutivament el líder republicà disposa d’un menor suport.

McCain havia mantingut les seves possibilitats fins al Setembre. Va ser a mitjans d’aquest mes quan el recolzament al líder republicà va patir una greu davallada de tots els sectors. Això va ser a causa de la crisi econòmica d’octubre que va col•lapsar tot el sistema financer americà. I el seguiment d’aquest candidat a les polítiques econòmiques de Bush. Això ha comportat que només compti amb el suport dels blancs protestants evangèlics, quan anteriorment a la crisi, gaudia de sectors més amplis de la ciutadania: blancs que no havien completat els estudis i els homes blancs de mitjana edat. En canvi, Obama compta amb gairebé tots els sectors de la població. En especial, el líder demòcrata té el suport dels joves. Sent el candidat favorit entre els ciutadans de 18 a 29 anys, entre els quals un 68% dóna suport a Obama, per només un 34% a McCain. Tanmateix, es pronostica que només un 66% dels joves acudiran a les urnes, ja que tradicionalment tenen una alta abstenció i, a més a més, els resulta més difícil poder-se registrar a causa dels desplaçaments que han de fer, ja que cursen estudis fora del seu lloc de residència. A més a més, el líder del partit demòcrata té el suport del considerat quart poder, és a dir, els mitjans de comunicació. Així The economist titulava “Amèrica ha de donar una oportunitat i fer Barack Obama el pròxim líder del món lliure”. La premsa s’ha posicionat a favor d’Obama, ja que des del principi de la campanya consideraven que en 8 anys l’Administració Bush havia causat un desastre.

També els Estats clau donen avantatge a Obama. Així, el senador d’Illinois lidera les enquestes de 5 dels 8 estats clau (dintre dels quals es troben Ohio, Pensilvania i Nevada), mentre que McCain només guanyaria a 2, i a Florida empatarien.

Tot sembla apuntar que el 4 de Novembre hi haurà una victòria demòcrata. Alguns analistes exposen que només un fet greu -que centre l’atenció en la seguretat nacional i l’experiència política- podrien capgirar el marcador. Tanmateix, alguns analistes creuen que és perillós cantar victòria abans d’hora. Primer, perquè s’ha de tenir en compte l’efecte Bradley, és a dir, els enquestats als sondejos no reconeixen que no votaran a un candidat negre, però finalment acaben canviant el vot per una qüestió de raça. Els experts conclouen que aquest efecte pot ser decisiu pel 6% dels enquestats. Per tant, a Estats com Ohio o Florida, que ara pronostiquen una victòria demòcrata, podrien finalment quedar en mans republicanes. En segon lloc, dins del partit demòcrata s’està mobilitzant perquè no es generi un excés de confiança i els electors no es quedin a casa. Així mateix, intenten evitar que es generi un debat, no sobre les promeses d’Obama, sinó sobre la credibilitat de portar a terme aquetes promeses.

Article publicat a crònica

Els mitjans i la campanya americana

Sarah Palin es gasta 4.716$ en maquilllatge i perruqueria per actualitzar la seva imatge. Joe “el lampista” s’erigeix en el màxim protagonista de la campanya. Obama es gastarà més de mil milions de dòlars en la seva campanya. Són només tres exemples que cada dia trobem a la premsa, nacional i internacional, i que configuren el pensament dels votants americans que aniran (o que creuen que aniran) a les urnes el proper 4 de novembre.

La relació entre la premsa, els mass media, i la política ha sigut sempre problemàtica. Fa temps que es planteja si els objectius que tenen els mitjans no entren en contradicció amb la informació que es dóna. Ja vam analitzar fa temps (aquí) la relació entre la capacitat dels mitjans d’informar i el seu impacte en la democràcia. Segons els votants de tots els partits, el periodisme (o un determinat tipus de periodisme) ha afeblit la implicació política dels ciutadans.

En tot cas, la contradicció és aparent. La democràcia necessita dels mitjans i aquests necessiten de la gestió de la “cosa” pública. Una relació d’amor i odi. Si assumim que els mitjans tenen capacitat per determinar l’agenda pública (agenda-setting), la prioritat que els votants donen els temes (priming) i el contingut d’aquests mateixos temes (framing), aleshores ja ho tenim! Només cal analitzar com els votants veuen el rol dels mitjans i sabrem predir el resultat electoral.

Com és fàcil de suposar, això no és així. De fet, des de l’any 1992 els votants americans consideren que els media afavoreixen els demòcrates i perjudiquen els republicans. Enguany la diferència és la més llarga de tota la sèrie i només un 9% d’enquestats consideren que els mitjans són favorables a McCain. Per ser més precisos, una enquesta semblant estableix que, pels votants, sis de cada deu notícies sobre el republicà són negatives mentre que Obama només en té tres de cada deu.

Per tant, podem dir que els periodistes siguin tots pro-obama i vagin en contra de McCain? Les dades no permeten fer aquest salt. Les dades ens diuen quin candidat és capaç de projectar els seus temes (issues) al gran públic i sota quin prisma són interpretats. La cobertura d’Obama va ser negativa quan les enquestes li donaven una decaiguda i positiva quan s’ha recuperat.

L’impacte dels mitjans sobre el vot dels electors s’erigeix com un patró estable que es repeteix a totes les democràcies mediàtiques del món: la premsa primer ofereix una escenografia “política” de la retòrica i del comportament del candidat per, en un segon estadi, mesurar l’impacte del què s’ha divulgat. Per exemple, el tema més debatut aquesta setmana, a banda del debat i de la crisi, ha estat l’aparició de Joe. Els estrategs de campanya, doncs, busquen activar els temes que més els afavoreixen o més perjudiquen el rival.

No obstant això, hi ha un tema que els és difícil de controlar: la publicació d’enquestes. La democràcia americana és especialment procliu a fer sondeigs d’opinió que, dia rere dia, ocupen les primeres portades dels diaris. Tot i la dubtosa utilitat d’aquesta mesura (per qüestions d’aleatorietat i de marges d’error), diferències en la distància entre ambdós candidats donen lloc a dos fenòmens comprovats però difícils de predir.

1) L’efecte bandwagon. La publicació de l’enquesta empeny els votants del rival o els indecisos a donar suport al candidat que es distancia a les enquestes.

2) L’efecte underdog. Just el contrari. Els votants del partit guanyador es relaxen (perquè pensen que tindran una victòria plàcida) i els indecisos es decanten pel possible perdedor.

De moment el senador Barack Obama està guanyant la batalla dels mitjans de comunicació i està fent bo allò que ja deia al seu llibre:

"It is the filter through which my votes are interpreted, my statements analyzed, my beliefs examined. For the broad public at least, I am who the media says I am. I say what they say I say. I become who they say I've become".

El sistema electoral dels EUA

En la segona entrega sobre les eleccions presidencials americanes hem cregut convenient tocar un tema que pot resultar una mica feixuc de comprensió però d’una importància crucial per entendre el sistema polític americà: el sistema electoral emprat per escollir el president.

En primer lloc cal dir que aquest és actualment l’únic exemple en el món d’elecció indirecta per col·legi electoral. I què vol dir això? Doncs simplement que els votants no són els encarregats d’escollir directament el President que els haurà de governar en els propers quatre anys, sinó que aquests voten a una sèrie de delegats, que al seu torn escolliran el President i el Vicepresident. Si bé aquests electors són tècnicament lliures de votar el candidat que desitgin, com és lògic a la pràctica sempre es decanten pel presidenciable pel qual han estat escollits.

Cada Estat té un nombre concret de delegats, que són el resultat de la suma dels representants escollits en el mateix Estat en les eleccions al Congrés (la Cambra Baixa, amb repartiment d’escons proporcionals a la població, amb un total de 435 representants) i al Senat (la Cambra Alta, de representació territorial, i on cada un dels 50 Estats hi té dos senadors). Washington DC escull 3 representants, equivalent al nombre d’electors elegits en l’estat més petit. Això configura un Col·legi Electoral de 538 electors.

Aquestes dues característiques anteriors li confereixen al sistema electoral nord-americà per escollir president un caràcter inusualment desproporcional en comparació amb la resta d’Estats del món, on l’elecció directa del President fa valdre la filosofia d’“una persona, un vot”.

Així doncs el mapa dels electors per les eleccions presidencials queda configurat de la següent manera:

Font: Wikipèdia

Cada Estat és lliure d’escollir com s’assignen els electors; així doncs en la totalitat dels Estats aquests s’adjudiquen d’acord amb el “sistema pluralista” d’assignació (el famós “the winner takes it all”) pel qual aquell qui obté el percentatge més elevat de sufragis en l’Estat s’emporta el(s) delegat(s).

Quaranta-vuit dels Estats i Washington DC tenen una única circumscripció electoral (qui obté el percentatge més elevat dels vots s’endú tots els delegats), mentre que dos Estats –Maine i Nebraska– escullen un elector per cada un dels districtes electorals existents pels comicis al Congrés, i dos electors restants en el conjunt de l’Estat d’acord amb l’agregat dels vots.

El sistema pluralista d’assignació de representants porta inevitablement a una dinàmica bipartidista, i al fet que el candidat més votat en la majoria dels casos obté un percentatge d’electors molt superior al del seu contrincant, tal com es pot comprovar en el gràfic:

Font: elaboració pròpia a partir de les dades de http://www.uselectionatlas.org/

La particularitat del sistema electoral per escollir President als EUA provoca que en la majoria dels Estats abans de les eleccions ja se sap amb certesa qui serà el candidat que s’emportarà els electors (els anomenats “safe states”): així per exemple, el candidat demòcrata amb prou feines s’apropa als Estats de Texas, Wyoming o Utah, mentre que el candidat republicà tampoc no es deixa veure massa per Massachussets, Rhode Island o fins i tot Nova York.

I on realment es decideixen les eleccions són en els anomenats “swing states”: aquells Estats en què els dos candidats tenen possibilitats reals de guanyar. És aquí on s’hi concentra el gruix de la campanya i on els candidats hi realitzen els actes més rellevants. Són Estats com Missouri, Ohio, Carolina del Nord, i sobretot, la cobejada Florida, que amb 27 electors és sovint l’Estat que propicia la victòria d’un o altre candidat.

Aquest fet suposa que tot sovint els temes de campanya per aquests Estats siguin de caràcter regional o fins i tot local, allunyant-se molt dels grans debats d’abast nacional que ens arriben a l’altra banda de l’oceà. Un fet que, a ulls europeus, fa que democràcia americana sigui encara més difícil de comprendre.

Sort però que des del Grup Wilson estem disposats a solucionar-ho....

(article publicat a http://www.cronica.cat/)

Una anomalia: què cal saber per entendre l'electorat americà?

Sovint es diu que als Estats Units la religió juga un paper clau a l'hora d'entendre la vida i, per tant, la política. L'excanceller alemany Gerard Schröder ha estat un dels que durant els darrers anys, des de la seva retirada de la política, ha comentat com un aspecte negatiu aquest fet. En una entrevista al tabloide Bild am Sonntag confessà que considerava Bush un home obert i negociador però li feia una crítica prou coneguda: "When (a leader) takes political action directly from prayer, in other words from a dialogue with God, it can be problematic for a democracy."

Malgrat tot, segurament no ens podem fer la idea de fins a quin punt aquesta religiositat és tant elevada si no fem una d'aquestes dues coses: 1) emulant a Toqueville visitem el país i parlem amb la gent, observem com funcionen les institucions, i en treiem conclusions (cosa que encara no he fet); o 2) observem dades estadístiques comparades (evidentment es poden fer moltes altres coses però aquí estem simplificant :) ) Aquesta segona opció és la que ens ofereix el darrer estudi del Pew Global Attitudes Project. Vegin què obtenen a partir d'enquestes a nivell mundial:

Vegin que establint una relació entre religiositat de la població i poder adquisitiu de l'Estat els EUA són una veritable excepció. Tenint una de les taxes de poder adquisitiu més elevades del món el nivell de reiligiositat es situa al nivell de països com Brasil o la Índia.

Ara bé, cal dir que aquestes dades poden fer-nos caure en una simplificació. En primer lloc, la importància que respon l'enquestat a la Índia i als EUA no es tradueix en les mateixes actituds a la vida diària o a la política per posar alguns exemples. En segon lloc, alts nivells d'importància religiosa poden no traduir-se en poder institucional religiós. Un exemple és Turquia on tot i presentar nivells de religiositat molt elevats les institucions mantenen la seva laicitat i la laicitat de l'Estat encara que comporti greus tensions socials.

Probablement una pregunta interessant a l'hora de plantejar-nos com afecta la religiositat a la política americana és si aquesta es manté com un aspecte cultural o és objecte de debat públic com passa a Turquia.

It’s the economy, stupid!

La butxaca dels americans s’ha convertit en la protagonista principal de la campanya electoral cap a la cursa a la Casa blanca. Una vegada més, la història s’entesta a destacar el vincle entre l’economia i el vot, segurament un dels lligams més estudiats en la literatura del comportament electoral. La majoria de politòlegs estan d’acord amb la importància d’aquesta relació però, com acostuma a passar, hi ha dubtes sobre la capacitat del “vot econòmic” per predir els guanyadors d’unes eleccions o el perquè sovint l’economia no té el pes que hauria de tenir si les condicions són semblants. És a dir, sabem que l’economia és important a l’hora de votar, però no sabem per què.

En tot cas, sembla obvi per molts analistes que el crash financer de les darreres setmanes afectarà d’una manera o altra les eleccions de novembre dels Estats Units. Però, de quina manera? A qui beneficia?

Lògic és pensar que les crisis econòmiques beneficien el partit de l’oposició. Segons un estudi realitzat per l’economista Mike Moffat, quan l’economia creix per sobre del 4% en els dos anys anteriors a les eleccions hi ha una alta probabilitat que guanyi el candidat del partit del govern. Per contra, si el PIB augmenta menys del 2% és gairebé segur que venç el partit de l’oposició. La història dels Estats Units no sempre ha sigut així: Eisenhower i Reagan, per exemple, van guanyar després d’uns trimestres en què el PIB va decréixer en termes relatius.

En l’actualitat sembla que l’empitjorament dels indicadors macroeconòmics està donant al senador d’Illinois, Barack Obama, un lleuger avantatge sobre el senador McCain. El següent gràfic, però, mostra que la tendència no és del tot clara.

El dubte, doncs, segueix present: tindran en compte l’economia els nord-americans a l’hora de votar? I, en cas de tenir-la en compte, a qui beneficiarà?

Votar “mirant” la butxaca significa fer-ho mirant principalment dos factors (tot sovint inconscients): en primer lloc, els electors valoren com ha gestionat l’economia el partit que des d’aleshores ha governat (vot retrospectiu). En base a aquesta valoració passada, li atorguen de nou la confiança o, al contrari, li treuen. En aquest aspecte, sembla que Obama pot tenir el camí assegurat.

No obstant això, el vot econòmic contempla un altre factor que és encara més important: el vot prospectiu. No és suficient que Bush hagi dirigit l’economia cap a una difícil situació (en opinió dels votants nord-americans), també cal que Obama es vegi com un futur bon gestor dels temes econòmics. Dit d’una altra manera. Bush pot haver-ho fet molt malament però si Obama no es presenta com a solució de la situació, McCain pot guanyar adeptes.

En aquest últim aspecte, però, no sembla que Obama tingui realment avantatge. La frase repetida aquesta setmana, que diu que Obama ja té un gran avantatge perquè la crisi econòmica l’afavoreix, és només certa en part. La insistència dels republicans per titllar-lo d’inexpert està deixant petja entre l’electorat. Obama segueix tenint a favor que els votants demòcrates veuen l’economia en recessió (encara que tècnicament no sigui així) mentre els republicans cada vegada la valoren de forma més negativa. Però li queda camí per presentar-se com a alternativa econòmica.

Clinton digué el 1992 “It’s the economy, stupid!” i guanyà les eleccions davant Bush pare. Si els electors aconsegueixen veure a Obama com un bon gestor en economia, tindrà moltes probabilitats d’ocupar la Casa Blanca. Però, com en l’economia, la política és un joc de miralls. El vot econòmic n’és un, però no l’únic.

Article publicat a Crònica (www.cronica.cat)

Els decibels del debat Obama-McCain

La majoria de comentaris i comentaristes, d'aquí i de fora, afirmen que el primer debat entre el senador d'Illinois, Barack Obama, i el d'Arizona, John McCain, ha acabat en taules. Empat. Un resultat, doncs, que sembla beneficiar a Obama atès que és ell a qui les enquestes apunten com a vencedor en vot popular (pollster, presidentpolls2008 i CNN). Un cop finalitzat el debat, els assessors dels dos candidats ja treballaven a l'spin room per afrontar la propera batalla dialèctica. Però, insistim: qui ha guanyat?

A qui podem atribuir la victòria en un debat acostuma a ser sempre força relatiu. Els arguments emprats, la capacitat de sorpresa, la voluntat de sorprendre, la fermesa, la seriositat, la proximitat, l'experiència o el patriotisme podrien ser adjectius usats per qualsevol mitjà a l'hora de donar la nota final als dos candidats. Aquest cop no ha sigut diferent. Però, atenció! Al Pati Descobert hem descobert una nova manera de donar la victòria als debats, trencadora i innovadora: mesurant els decibels dels candidats. És a dir, el seu to de veu!

Ho hem descobert en un curiós paper del 2002 procedent del Departament de Sociologia de la Universitat de Kent. Els autors de la investigació han analitzat la freqüència de la veu dels candidats en els dinou debats nacionals televisats des del 1960 i han conclòs que si la freqüència és inferior a 0,5 kHz es pot saber quin candidat té una "dominació social relativa". Segons alguns estudis parlar per sota aquest llindar és "crucial" per comunicar informació social "crítica, sense distorsions" (reconec que no entès gaire aquesta part però quan vagi a l'otorinolaringòleg li ho preguntaré...).

Els autors demostren que, un cop aplicat aquest anàlisi, es pot predir qui guanya els debats i, segons diuen els investigadors, s'ofereix un potent vincle entre el nivell acústic dels presidenciables i el vot popular. Us deixo adjunta la taula principal de l'estudi perquè la pugueu analitzar a fons.

Sigui com sigui, l'anàlisi sembla situar-se en el camp de l'antropologia i en alguns estudis realitzats fins ara que apunten que més d'un 65% dels significats en les interacions humanes es deu a qüestions "no verbals" (to de veu, postures, signes...). Mc Cain i Obama farien bé de llegir-se l'estudi i d'evitar de fer algun gall en un míting. O això, o s'exposen a perdre algun swing state que els pot ser clau.

Toni Rodon

-------------------------------------

Llegeix més sobre la campanya americana clicant aquí.

Penses igual que el veí?

L’any 2004 un votant de Bush va dir: “Com pot ser que les enquestes vagin empatades si no conec cap votant de Kerry?”. Pocs dies després un demòcrata va manifestar: “Per què voto demòcrata? Que hi ha cap altra opció més?” Poden semblar dues frases banals i, de fet, ho són però la idea de fons va preocupar a la politòloga Diana Mutz, que va començar a palpar que els americans s’estaven tornaven cada vegada més tancats, més curts de mires, és a dir, més propensos a viure amb persones que pensen de la mateixa manera (like-minded neighbours). D’exemples no n’hi faltaven: barris en què el vot era d’un 90% cap a un candidat, associacions endogàmiques i pocs debats entre la gent del carrer.

Ho vaig llegir fa poc al The economist, fet que em va obligar a buscar el seu llibre, Hearing the other side, per veure com tractava el tema. Malgrat alguns (o força) problemes metodològics del text, Mutz ofereix un punt de vista suggerent: els americans tendeixen amb el temps a estar menys exposats a les idees contràries, a viure en barris o suburbis de la mateixa classe o ideologia. Mutz assegura que la concentració de vot en algunes zones dels Estats Units és molt elevada i, utilitzant dades comparatives de dotze països, conclou que és al país americà on l’exposició a visions contràries és menys habitual. Per tant, i en part gràcies a la mobilitat americana, la tria no és tant entre un barri posh i un de pobre. L’americà escull entre barris econòmicament similars però culturalment diferents. És a dir, fugen de les zones on poden pensar diferent per anar allà on pensen igual.

I què provoca això? Segons el llibre The Big Sort: Why the Clustering of Like-Minded America is Tearing us Apart (Mr Bishop), quan un grup és ideològicament homogeni els seus membres tenen tendència a ser més extrems. Així, els jutges triats pels republicans voten de forma més conservadora quan s’asseuen amb companys republicans que quan tenen de companyia a jutges demòcrates. També els jutges demòcrates tenen tendència a ser més liberals quan tenen un company seu en el banc. Mutz recorda que l’associacionisme i l’internet reforça aquesta tendència (amb curioses webs que permeten buscar parella republicana o demòcrata).

En una cabriola metodològica força curiosa, Mutz assegura que això empobreix la democràcia deliberativa i (atenció!) crea entre un trade-off entre demòcracia deliberativa i participativa.

No obstant això, el seu punt de vista fa que ens preguntem: com són els nostres debats? Contribueixen a compartir opinions de persones que pensen diferent? O, més aviat, residim en llocs culturalment i políticament semblants? Escoltem només el que volem sentir? Bishop diu que Amèrica “is splitting into balkanised communities whose inhabitants find other Americans to be culturally incomprehensible”. En canvi, Mutz assegura que, de moment, “we hate each other cordially”.

I vosaltres on viviu? Quan canvieu de casa què teniu en compte: l’hipoteca, l’IPC de la zona o què pensa el veí?

Toni Rodon

A la caça del votant independent

Com el centre polític a les eleccions espanyoles, els votants autodeclarats independents als Estats Units són objecte d’una acarnissada lluita. Són un grup nombrós, que ha anat creixent amb el temps i que poden decidir el resultat en més d’un Estat. A Montana, North Dakota, Colorado, Nevada, Ohio, Virginia, North Carolina, Florida i Alaska, els Estats més indecisos, poden resultar decisius. Com es veu en el gràfic, el nombre d’independents no ha parat d’augmentar i sembla que ho ha fet en detriment dels demòcrates.

Font: American National Election Studies (ANES)

Quines característiques té aquest votant decisiu? Les enquestes dels Estats Units ens diuen que el votant ja no s’identifica d’una manera decisiva amb un partit i tendeix a canviar més de prioritats. És un votant que té més probabilitats de tenir un interès per la política baix (segurament no entraria al Pati Descobert...) i són també els que tenen més probabilitat d’abstenir-se. Un 45% dels votants independents s’abstenen, xifra considerablement més alta que els votants amb una identificació partidista forta.

Què farà doncs aquest votant a les eleccions de novembre? Si es té en compte que el votant independent espera a les últimes dues setmanes per triar el seu vot, és difícil fer prediccions. Tot i això, ho podem intentar.

Hillary Clinton rebia un fort suport de les classes blanques i femenines, mentre que Obama en rebia dels hispans i afroamericans. Els independents optaven en un 40% per la senadora Clinton.

La idea de canvi (yes we can) cap a un votant desafecte i amb desig de capgrirar la política, el votant independent, de forma transversal no ha seduït. Curiosament. L'elecció de Biden com a ticket, persona que amb una llarga experiència no encarna precisament el canvi, no ajuda a millor les perspectives. Com es veu en la següent imatge, Obama obté un suport reduït entre els votants autodeclarats independents.

Font: ANES (Les dades del 2008 són d'una enquesta del NY Times i de CBS)

Per tant, Obama necessitarà més popularitat entre els swing voters abans que aquests es quedin al sofà de casa. De fet, en perspectiva històrica, l’avantatge que té el senador d’Illinois no és res comparat amb l’immens suport que aquest electorat va donar a Reagan i Bush pare. Però precisament la impopularitat de Bush fill pot anar a favor dels demòcrates i recollir aquest vot.

Amb tot, la volatilitat entre aquest votant és encara força elevada i els demòcrates estan lluny de tenir-ne el vot assegurat. Hauran de ser enginyosos i atuaure’l si volen gaunyar les eleccions. És un votant decisiu.

Toni Rodon

------------------------------------------------------------------------------------------------

Llegeix més articles sobre les eleccions americanes:

L'Amèrica optimista

L'impacte de la Convenció demòcrata

Internet i política als Estats Units

Internet i política als Estats Units

Des que Patterson va tensar la corda entre els mitjans de comunicació i la política, el debat sobre la confiança pública en la política, el rol dels mitjans i la necessitat d’atraure audiències i desenvolupar amb qualitat la responsabilitat d’informadors no s’ha acabat. Es planteja si els objectius dels mitjans no entren en contradicció amb els objectius polítics (“públic” en dirien alguns). Els polítics són crítics amb la informació que es dóna i les audiències dels noticiaris, almenys als Estats Units, marquen una persistent tendència a la baixa des d’inicis dels 80. S’accepta que la democràcia no pot funcionar sense un sistema de mitjans lliure i que realitzi la tasca de vigilància i font d’informació. Però, al mateix temps, el periodisme (diguem-ne) crític ha afeblit la implicació política dels ciutadans i, per tant, el seu interès per les notícies polítiques i els noticiaris. El percentatge de persones que afirmen estar d’acord amb què la premsa fa mal a la democràcia ha anat en augment.

Com trencar doncs aquesta espiral? Sembla que internet està canviant el terreny de joc i la política troba un nou camp on prodigar-se. S’assegura que l’ús dels nous mitjans de comunicació ha enganxat de nou a molts americans al televisor. De fet, segons Nielsen, les pàgines vistes amb contingut polític no han parat de créixer.

Evidentment l’augment de pàgines vistes va en relació a l’augment de connexions a internet. El percentatge de població que alguna vegada ha usat la xarxa ha crescut del 60% el 2000 al 75% del 2007. És indubtable, doncs, que si el 35% dels americans han vist vídeos polítics a internet, la influència s’ha de notar d’alguna manera o altra. De fet, anecdòticament podem dir que internet ha augmentat la seva influència després que Bob Dole, contricant republicà de Clinton el 1996, va donar malament la seva direcció web en un debat televisat.

És, doncs, internet el manà de tots els mals polítics? Els estudis en general mostren que els que veuen més més informatius de TV també llegeixen més diaris, utilitzen més internet, segueixen més les campanyes, tenen més confiança en les institucions i són participatius (internet i participació política). Per tant, quedaria clar que els que segueixen més els mitjans no són els que es desimpliquen més. Afirmem per tant que l’interès per la política és previ a l’ús de mitjans com internet?

Als Estats Units la cosa no és tan clara. El reforçament de la informació a través d’internet hi és, però les xifres mostren que cada vegada més gent consumeix informació política a través d’aquest mitjà i desenvolupa un interès polític. Mai com fins ara s’havien descarregat tants vídeos, imatges o, fins i tot, propostes polítiques. Serà capaç internet d’iniciar un nou “cercle virtuós”? De moment sembla que a l’altra banda de l’Atlàntic ho està aconseguint...

Toni Rodon

L'impacte de la Convenció Demòcrata

La convenció del Partit Demòcrata dels Estats Units sembla haver despertat un interès més gran que el celebrat fa quatre anys. Els estrategs del partit es vanten que les audiències de televisió han augmentat per primera vegada en les últimes tres legislatures. De fet, les xifres fins i tot han superat els excel·lents resultats del 1992, quan Clinton va aconseguir la Casa Blanca.

Alguns swing states, aquells que es troben a cavall de les dues opcions, han realitzat enquestes ràpides (fast-food surveys?). Sembla que la Convenció demòcrata ha aconseguit capgirar la tendència negativa de les últimes enquestes i encara que la significació estadística dels resultats s’hagi d’agafar amb pinces, Obama augmenta en aquells estats clau. De fet, només a New Hampshire, Maryland i Kansas les enquestes postconvenció li donen menys percentatge que les anteriors a la convnció (les barres mostren la diferència que Obama treu a Mc Cain i els valors l'augment en la projecció de vot respecte les últimes enquestes, la majoria realitzades dues setamnes abans de la Convenció). Mc Cain segueix, però recollint bons resultats (pollster).

Al Pati Descobert seguirem oferint en les properes setmanes algunes claus de les eleccions presidencials de novembre. Que encara queden més de dos mesos, però sembla que siguin la setmana entrant...

Toni Rodon

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Properes entregues:

(31/08) Internet i política als Estats Units

(Primera setmana de setembre) A la caça del votant independent.

L'Amèrica optimista

Vuit mesos i 57 batalles dialèctiques. Apassionant. He de reconèixer que sovint penso que els americans, en qüestió d’escollir líders, van per davant nostre. Juguen a la primera divisió. El país té enormes problemes. Sí. Però més que els nostres?

Qualsevol comparació entre els Estats Units i les democràcies europees és fora de lloc. Els partits nord-americans, republicà i demòcrata, són màquines per fer arribar el candidat al poder. La lleialtat partidista es remet a una simple qüestió operativa. Només així es pot entendre que tantes persones del mateix partit opinin diferent i votin diferent. Al nostre país els partits són un fi en si mateix. Sintèticament, el que és important és que el partit X o Y sigui al poder. Als Estats Units no. De fet, una de les preguntes més usades per predir al vot és amb quin candidat aniria a fer una barbacoa. Amb això es diu tot.

I és un avantatge, però també un inconvenient. Tot sembla indicar que Clinton tirarà la tovallola avui a la nit. Obama tindrà via lliure. S’acaben vuit mesos fantàstics, però comença l’hora de la veritat pel partit demòcrata. Els líders esperen que el seu discurs uneixi a tots els votants. Ho tindrà difícil, com reflecteix l’última enquesta elaborada per la CNN:

Què votaran els votants de la senadora Clinton:

Obama ja ha començat a fer campanya en els Estats que li són negatius, en els quals Hillary és on millor resultats treia. El missatge del canvi, del Yes, we can, pot començar a gastar-se i el partit haurà de buscar noves vies per atraure electors. De moment, semblen tenir-la: “Our strategy on John McCain is to boil it down to a single theme of change versus more of the same, a turning point versus McCain-Bush”, ha manifestat Robert Gibbs, director de comunicació d’Obama. En tindran prou però per vèncer Mc Cain? Obama explicita clarament al seu llibre “The audacity of hope”:

[…] Having the audacity to believe despite all the evidence to the contrary that we could restore a sense of community to a nation torn by conflict; the gall to believe that despite personal setbacks, the loss of a job or an illness, in the family or a childhood mired in poverty we have some control over our own fate (pàg. 356)

Serà capaç Obama de canalitzar (si se’m permet la llicència) el vot de l’“Amèrica optimista”? És curiós, però. Si fem un comentari de bar, podríem dir que allà també es demana el vot optimista i, al seu torn, es prega el vot de la por "Bush-Mc Cain". Us sona?

En definitiva. Fer càbales és avui difícil. Al Pati Descobert les farem. El camí és llarg.

Toni Rodon