dimecres, 24 de juny del 2009

La Llei Electoral Catalana: per a què?


El conseller de Governació i Administracions Públiques, Jordi Ausàs, ha anunciat que en breu entrarà un articulat concret sobre la proposta d’una possible futura Llei Electoral Catalana. Aquesta “quasi proposta” ha despertat l’atenció dels més ferms defensors de crear un nou sistema electoral, en certa manera una reivindicació d’una part important de la societat civil i de bona part dels partits polítics que, tot i tenir-ho al programa electoral, no sembla que s’hagin atrevit. Fins al moment.

Canviar una llei electoral no és fàcil. Les elits polítiques s’adapten al rol que el sistema desenvolupa i temen que amb el nou sistema puguin perdre pes. Dit d’una altra manera, l’escenari d’incertesa és més elevat. Els costos futurs es preveuen més alts que els beneficis presents. I no cal oblidar que els partits (tots) no faran cap llei que prevegin que els perjudiqui.

Però, per què Catalunya vol crear una Llei Electoral? L’Informe per a la Llei Electoral a Catalunya (les conclusions del qual han servit per fer l’actual articulat) esmenta el següent: “Se’ls ha retret que tendeixen a produir un biaix de sobrerrepresentació d’alguns partits i de subrerrepresentació d’altres en la distribució d’escons [...] es va criticar que l’ordre dels escons obtinguts fos diferent que l’ordre dels vots obtinguts [...] Recentment també hi ha hagut planys pels nivells d’abstenció electoral i crítiques a la distància entre els ciutadans i els partits” (pàg. 5).

A nivell general, es considera que els sistemes electorals han de complir dos principis, els dos en contínua tensió: el principi (filosòfic, si voleu) d’“una persona, un vot” i el de territorialitat. La visió comparada ens diu que cap país compleix el primer principi (vegeu aquí). La clau, doncs, rau en representar d’una forma més o menys correcte els diferents territoris, sense que això vagi en prejudici de la població. Diferents estudis indiquen que la proporcionalitat adquirida a Catalunya es troba a nivells normals.

On és, doncs, el problema? Entre els cinc criteris per fer una Llei Electoral, tres diuen: afavorir la participació electoral, relació més pròxima entre votants i representants i transparència i autogovern democràtics del procés electoral. Com es pot veure, cap d’ells es troba estretament vinculat amb els elements més “mecànics” del sistema. De fet, la proposta actual inclou fins i tot la prohibició d’inauguracions properes al període electoral.

I és que, des de veus diverses, s’insta fa temps al Parlament perquè Catalunya faci un salt qualitatiu en transparència i relació entre partits, ciutadà i govern. Però convé no oblidar que, per exemple, votar a través de llistes obertes no necessàriament soluciona el problema. L’experiència internacional ens diu que els ciutadans (la majoria d’ells) seguiran sense conèixer els candidats de la llista i acabaran optant pels primers.

Un nou sistema electoral no pot ser, per si mateix, la solució d’un problema de fons. Els nous mecanismes no faran augmentar de cop el nivell de confiança ni de insatisfacció amb els polítics catalans. La desafecció no serà història de la nit al dia. La Llei Electoral pot ser un escapament, potser sovint mal identificat. Al Regne Unit en tenim un bon exemple: en l’actualitat viu un profund debat sobre el canvi o no del sistema electoral, just en mig de gravíssims casos de corrupció.

A Catalunya, el debat del sistema electoral fa temps que dura. I és bo aplaudir-lo. Tanmateix, convé ser conscients que, amb tota probabilitat, no capgirarà ni canviarà substancialment el panorama polític. Pot ajudar a crear nous mecanismes per construir una nova relació entre el ciutadà i la política. Però aquesta dependrà de múltiples factors, tant de la capacitat dels nostres líders d’engrescar la ciutadania amb nous projectes, com de tots nosaltres per aconseguir solidificar una nova cultura política molt més democràtica que l’actual.

Amb 30 anys d’autogovern a les espatlles, aquest és un camí que, malgrat tot, pot ser un bon camí.

Publicat a Crònica.

dilluns, 22 de juny del 2009

Educació i vot personal?

La setmana passada, en el marc del Second Workshop on the Political Economy of Democracy sobre Representació personal i partidista celebrat a la Universitat Autònoma de Barcelona es va presentar un -al meu entendre- polèmic article que presentava una correlació entre el nivell educatiu del país i la demanda de vot personal (entès com a un vot en el qual es dóna més importància a l'elecció del candidat que no pas al partit pel qual es presenta).
Concretament els autors, Paulo Trigo Pereira i João Andrade Silva, citen en el seu article "Freedom to choose MPs in the European Union: Why so Much Diversity?":

"Better educated citizens are more demanding concerning personal vote (...), even taking into account trade-offs that may exist (up to some point) with political fragmentation. (...)
[L]ower (or non existent) personal vote is in countries where, on average, education systems have, on average a low performance. Average scores on reading, maths and science are significantly lower in the first group when compared with countries in the second and third groups"
Després de sentir la presentació del ponent -per cert, doctor en economia, no en polítiques- amb l'amic Kanciller vam estar comentant que hi havia una manifesta relació espúria amb alguna altra variable que explica el nivell educatiu del país, com podria ser el PIB per càpita, o l'estat del benestar existent.
En tot cas, què en penseu vosaltres? hi ha relació entre el nivell educatiu i la demanda de vots més personals en contraposició al vot merament partidista?

dissabte, 20 de juny del 2009

Eta.sí, Eta.no

A un estudi de Sánchez-Cuenca i Lluís De la Calle es posa de manifest les tendències que el grup terrorista ETA ha seguit des del 1978 fins al 2003, en relació a les seves estratègies, a la selecció de les víctimes i a la localització dels atemptats perpetrats.

Estableixen que hi ha dos tipus d'estratègies en relació als assassinats comesos: 1) Crear una situació insostenible, per tal de forçar a l'Estat a què accedeixi a la independència del País Basc ( ho han anomenat guerra de desgast) 2) Matar a determinades persones perquè deixin de fer determinades accions, amb l'objectiu de controlar a la població basca ( la socialització del patiment). Aquest segon no és un fi en si mateix, sinó que és un mitjà per fer més fàcil la primera estratègia.

La selecció de víctimes al País Basc és un procès molt acurat, ja que és la mateixa societat la que els ha de donar suport. És difícil establir una tendència clara, ja que aquesta selecció de víctimes depèn del lideratge de l'organització i la seva fortalesa. Observem una tendència segons el període analitzat. Es veu que a l'etapa 1995-03 augmenten considerablement els assassinats dels polítics a càrrec de l'Estat, però des de que es va donar la fi de la treva ( 6/6/2007) es tornen a centrar en policies i guardies civils, -si bé només s'han considerat el total de víctimes mortals que sumen 9 casos.




Pel que fa al lloc de realització de l'atentat, l'estudi concreta que una ETA dèbil actuarà a àrees on el control sigui intermig ( el vot nacionalista basc sigui entre el 50 i el 75%), és a dir, que hi hagi unes forces nacionalistes fortes que els hi puguin facilitar informació, però alhora que hi hagi una certa oposició del nacionalisme central, que resulti senzilla eliminar-la. Sembla que és el cas d'aquest últim lloc escollit, el municipi d'Arrigorriaga, on governa el PNV i a les últimes eleccions europees el PNV va obtenir un 35% del vot, el PSOE un 25%, un 15% del vot va anar a parar a II i un 5% a ERC-ARALAR. És a dir, un nivell intermig de suport ( el vot nacionalista basc suma més de 50% però menys del 75%). ETA sembla mantenir una mateixa línia d'actuació en aquest aspecte, encara que el 'comando' més actiu des de la ruptura de l'alto al foc, és el 'comando Bizkaia' ( també conegut com reloj despertador Casio)



Amb aquesta anàlisi superficial hem intentat veure si les estratègies d'aquests últims anys han canviat de rumb. Sembla que hi ha una certa variació respecte a la selecció de víctimes, en canvi, un continuisme a les localitats atemptades. Tot i això, és difícil d'analitzar, ja que últimament amb les desarticulacions dels 'comandos' i el ràpid ascens de les bases als lloc de poder, fa que les estratègies siguin molt més volàtils i canviants.

dimecres, 17 de juny del 2009

Quan les ulleres ideològiques estan brutes... (III)

Amb una mica de retard (perdoneu), retornem a les conseqüències de les eleccions basques. En vam parlar aquí i aquí. En els dos darrers apunts vam intentar mirar si el pacte del PP-PSE era la centralitat, tal com deia el líder del PP, Basagoiti. En termes d’esquerra i dreta ja vam veure, del dret i del revés, que el pacte entre socialistes i populars no significava pas el que es venia des de les files conservadores.

Però com molts dels nostres aguts lectors ens van fer notar (endevinant el tercer apunt), al País Basc la política no només es decideix en termes de dreta i d’esquerra (i de centre), sinó en termes de l’eix nacional (de les dues nacions: aquí no caurem en l’error de dir “no nacionalisme” a una cosa que traspua hormones nacionals per totes bandes).

Què ens diuen les dades? Mirem on posicionen els ciutadans a cada partit en l’eix esquerra-dreta i en l’eix nacional.


Posteriorment mirem els dos pactes possibles que es van plantejar i el càlcul en les dues dimensions (ho hem mirat en termes absoluts, i no quadràtics, fent les distàncies city-block. Assumim, per tant, que els dos eixos pesen el mateix).

Com veiem les distàncies absolutes entre el pacte PSE-PP (6,5) és més alta que la del pacte PNB-PSE (6,2).

PNV-PSE -------------1,8--------------4,4---------------6,2

PSE-PP-------------- -4,1--------------2,4---------------6,5

En volen més? Segons el CIS, només un 10% dels bascos dóna suport al pacte entre el PSE i el PP. La probabilitat que aquests siguin la centralitat del país, és força baixa.

Per tant, senyor Basaigoti, potser els seus votants s’ho creuen. Però els lectors del Pati Descobert, no. Serà una altra cosa, però el pacte PSE-PP al País Basc no és la centralitat.

El Pati Descobert a la xarxa

Dos articles de dos integrants del Pati apareixen al web de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) engegada per Ciutadans pel Canvi per canviar la Llei Electoral Catalana.

Us els enllaçem aquí mateix:



Bona lectura!

dilluns, 15 de juny del 2009

Joventuts premonitòries?

Mentre alguns preparem una investigació pel Congrés de Ciència Política de Málaga del proper setembre (sobre les conseqüències del procés de descentralització a Espanya a les comunitats “no històriques” –un dia en parlarem–), acabo el llibre de Paola Lo Cascio (Nacionalisme i autogovern). Paola fa un estudi detallat de les bases de l’hegemonia de CiU des de la Transició fins l’actualitat (hegemonia al Parlament de Catalunya, s’entén) i va un pas més enllà, intentant donar la clau de la longevitat del govern Pujol i del perquè de moltes de les polítiques que s’han fetdes de la plaça Sant Jaume. Parcticularment interessant és quan analitza l'ocàs de la federació i la política de pactes que havia de seguir, sigui amb el PSOE o amb el PP:

I aquí arrelava un dels molts aspectes problemàtics del possible pacte entre nacionalistes i populars. Un pacte que els màxims dirigents de CiU consideraven convenient amb el cap, diguem-ne, però que el cor de la majoria dels militants, simpatitzants i fins i tot dels quadres i dirigents mitjans, sobretot de la CDC, no desitjava [...]

De fet, sobretot de CDC, s’aprecià una certa dificultat a acceptar pactar amb un partit que fins feia molts pocs dies havia estat –i no només en campanya electoral– no sols més que crític amb la gestió nacionalista de la Generalitat sinó feroçment bel·ligerant de cara a tot el que representava el nacionalisme català [...]”.

En el cas de CDC, com s’ha vist, la perspectiva del pacte amb els conservadors espanyols havia generat des del principi més d’una opinió contrària, sobretot en els sectors més sobiranistes i en les joventuts del partit, que havien arribat al moment de la ratificació del pacte amb una explícita voluntat d’oposar-s’hi [...]”.

A més d’un any i mig de la legislatura de l’acord, el govern central pràcticament no havia fet cap pas endavant significatiu”.

dimarts, 9 de juny del 2009

La Catalunya ‘blanca’

Sobiranistes desencantats, desafectes, insatisfets, desinteressats amb remordiments democràtics o, fins i tot, persones sense el coneixement necessari que compleixen el tràmit. D’etiquetes del vot en blanc no en falten. De fet, podrien ser les mateixes etiquetes que rebria el vot nul, el vot a “altres” partits (formacions considerades minoritàries) o l’abstenció.

Encara amb la ressaca dels comicis europeus, i mentre els mitjans se centren més en l’anàlisi de la política de vol baix, la blogosfera catalana ha tornat a posar el dit a la nafra dels resultats: el vot en blanc. Diatribes d’uns i altres ens fan recordar que el vot en blanc sol ser una opció, freqüent o no, però que la gent acostuma a analitzar malament o, senzillament, l'obvia. Ho diu molt bé en David al seu bloc: “L'abstencionista no sabem qui és: tant pot ser aquell qui sistemàticament passa de la política, com gent que no es pot desplaçar fins al col·legi, o senzillament se li ha passat el termini per anar a votar per correu. Però que 60.000 persones es prenguin la molèstia d'anar al col·legi electoral per dipositar un vot en blanc hauria de ser objecte d'una seriosa reflexió”.

No només els mitjans. La Ciència Política ha fet poc cas a aquest tipus de vot. Etiquetat de vot “poc cognitiu”, s’acostuma a associar a gent poc coneixedora del sistema partidista o, en alguns moments, es vincula a una insatisfacció puntual. Però el vot en blanc, potser perquè amb el sistema d’Hondt afavoreix els partits principals, és vist com un mal menor: acabarà desapareixent o representarà ad eternum un percentatge residual.

Aquesta anàlisi, però, es basa en una premissa: que el vot blanc es mantingui constantment baix. Les dades de les últimes eleccions ho contradiuen: el vot en blanc va clarament a l’alça.



Sobretot en les dues darreres eleccions: més de 60.000 vots en blanc a les eleccions al Parlament del 2006 i gairebé la mateixa xifra a les de diumenge. Potser convé recordar que en el període 2005-2009 el nombre d’insatisfets amb la política catalana han passat del 59% al 75%.

Catalunya viu temps de profund desencaix entre la política i la ciutadania, o entre una manera de fer política i una manera de ser ciutadà. Ja no es tracta només que una part de la població no se senti identificada amb determinades institucions (no voten a tot arreu a les municipals? I a les europees). Per això avui és necessari, més que mai, escometre tots els factors de desarrelament entre uns i altres. I el vot en blanc ens pot ajudar a entendre una part de tots els colors de la paleta. Almenys la d’aquells que sembla que vulguin fer l’esforç però que algú no els acaba de deixar.

diumenge, 7 de juny del 2009

Primeres reflexions sobre els resultats electorals

Fa poc més d'una hora que els resultats electorals de les eleccions a l'Europarlament s'han fet public i ja han sortit algunes preguntes, més enllà de les típiques anàlisi partidistes. M'agradaria fer un petit incís en aquests primers moments sobre dues qüestions que considero rellevants:

1. La setmana passada vam estar comentant encesament en aquest bloc sobre la candidatura d'Iniciativa Internacionalista, que al final, com bé sabeu tots no ha aconseguit representació parlamentària: els seus resultats han estat -tal com s'esperava- excepcionals al País Basc i a Navarra (erignt-se com la tercera força) però molt mediocres a la resta de l'estat.
Però, els ha faltat poc per aconseguir representació? La resposta rotundament és no. Tenint present la participació que hi ha hagut, la candidatura hauria d'haver recollit un total de 105.370 vots més, la qual cosa representa el 60% dels total vots que han aconseguit. No és pas una minucia.

2. La decisió del BNG d'anar amb la coalició liderada per Esquerra, Europa dels Pobles-Verds va ser encertada? Doncs atesos els resultats podem dir que va ser un gran error: sumant els 102.290 vots que el partit ha aconseguit a Galícia als 792.180 de la candidatura Coalició per Europa, de CiU i PNB, aquesta coalició hauria aconseguit 3 diputats enlloc de dos.

I la pregunta és: i Esquerra hauria perdut el seu representant? doncs no: s'hauria quedat amb 286.409, 6.191 vots per sobre del llindar que hauria donat el primer parlamentari. En aquest sentit doncs ha estat una mala decisió; no cal dir però que amb els resultats a la mà és molt fàcil parlar. Predir els pèssims resultats d'Esquerra abans de les eleccions no era tan senzill.

dissabte, 6 de juny del 2009

Contradiccions europees

Tot i el resultat de les diverses enquestes, es considera que el Partit Popular parteix com a favorit. Això es traduiria en què el PP obtindria un escó més que el PSOE. Mentre que les altres formacions queden en un segon pla. Però descobrim certes contradiccions relatives a les opinions/ actituds de l’electorat.

En primer lloc, Segons informes del CIS, un 42% dels ciutadans els interessa bastant i molt les notícies relacionades amb la Unió Europea. Però aquestes dades subjectives no es constaten en dades objectives. Així es va observar que el debat televisiu entre els candidats a les eleccions europees que va retransmetre TV3 va tenir molt baixa audiència, 400.000 espectador de la cadena van abandonar el canal català quan va començar el debat, -el Sr. Cuní, va afirmar que havia estat un dels programes presentat per ell que havia batut rècords de baix share-.

En segon lloc, les enquestes del CIS també ens informen que la major part dels ciutadans espanyols –un 72,7%- creuen que les decisions de la UE afecten bastant o molt a la seva vida. És a dir, els ciutadans de l’estat no poden ser considerats naifs, ja que saben que les polítiques que es poden derivar del Parlament Europeu són importants al dia a dia. No obstant, un 61,3% dels enquestats afirma que la seva decisió de vot no dependrà de temes relacionats amb la UE i de les seves competències, sinó d’aspectes relacionats amb la situació política d’Espanya (la contaminació d’arenes electorals). Segurament, propiciat per la campanya electoral dels partits. Des del PP que les planteja com un plebiscit per constatar el desgast de Zapatero, el PSOE com una aprovació a les seves polítiques passant per ERC que lluita per la independència catalana, ICV vol eradicar la crisi interna, acabant amb Iniciativa internacionalista que aboquen per recuperar un procés de diàleg i negociació intern.

En tercer lloc, no s’observa el sentiment europeista molt acusat, només un 29% a Catalunya. En canvi, Carod-Rovira exposa que “hem sentit Europa com una cosa pròpia, encara que fos un amor difícil i sovint no correspost”, és a dir per deixar de banda el centralisme espanyol. Si més no el Parlament Europeu ha donat bones notícies als catalans com el pronunciament a favor de la immersió lingüística o Espanya no fes un ús abusiu de la llei de partits entre altres mesures preses. Sense aquest sentiment cada vegada serà més difícil construir una Europa política.
Veiem que els ciutadans s’interessen i donen importància les decisions polítiques europees, però s’hauria d’estudiar amb més profunditat si aquestes contradiccions són producte la desafecció política imperant, de la desaprovació del model de construcció d’Europa, o d’altres aspectes electorals.

dijous, 4 de juny del 2009

El basquisme a Catalunya

L’altre dia discutíem al bar del Pati Descobert sobre el basquisme a Catalunya. El tema era el de sempre: l’admiració que molts sectors de la població catalana tenen sobre el País Basc, la seva idoneïtat, la manca d’admiració de la població basca vers Catalunya o les relacions que s’estableixen entre totes dues. La discussió, però, no es focalitzava tant en aquest tema, sinó en el vot dels catalans i catalanes el proper 7 de juny. Com bé sabeu, les eleccions europees tenen circumscripció única, de manera que a Catalunya es podrà optar per partits que tenen el seu centre d’interès en un altre punt territorial. És a dir, diumenge hi haurà paperetes al col·legi electoral de partits que circumscriuen la seva acció en altres territoris de la península ibèrica.

Anem al gra. La discussió era la següent: dos membres del Pati Descobert creien que Iniciativa Internacionalista trauria més de 15.000 vots. Un tercer membre en discòrdia i un outsider pensàvem que no. Tot plegat arrel del suport de moltes CUP cap a aquest partit polític (aquí un exemple).

Així que hem decidit traslladar els raonaments al bloc. Primer observem els resultats reals (d'aquí).


Com bé es veu, Herri Batasuna va superar en més d’una ocasió el llindar dels 15.000 vots a Catalunya. El seu suport electoral no es podria precisament qualificar de baix.

Són xifres semblants a les que les CUP van treure les passades eleccions municipals: 16.191 (0,56%) vots. Sense concloure, òbviament, que un i altre perfil siguin coincidents. Caldrà veure-ho.

En tot cas, l'especulació que fèiem l'altre dia queda a l'aire: serà capaç Iniciativa Internacionalista d’obtenir un ampli suport entre un determinat sector a Catalunya? Es manifestarà aquest “basquisme” electoralment?

El barça augmenta la natalitat? (II)

Em comenta una bona amiga que el nombre de naixements per mes sí que es troben registrats a l’Idescat (no es pot buscar les coses amb tantes presses...). Així que tornem a repetir l’anàlisi fet l'altre dia (aquí).

I és sorprenent. Primer veiem l’evolució general.



Ara observem la següent taula:

Nou mesos després de les copes d’Europa del 1992 i del 2006 el nombre de naixements no semblen augmentar de forma rellevant. Per exemple, l’any 1993, durant el febrer, hi va haver 4.360 naixements, per sota de la mitjana de l’any (4.645). En el mateix mes del 2007 n’hi va haver 6.229, també per sota la mitjana de 6.976. En tot cas es registren xifres força altes durant els mesos de gener o de març. Potser l’alegria va venir abans o després! Qui sap!