El sistema polític català: fossilitzat o en mutació?

El director del CEO, Gabriel Colomé, quan ha d’analitzar les enquestes que regularment treu el centre acostuma a esmentar dues o tres frases recurrents. Una d’elles és la fossilització del sistema de partits català i, sobretot, l’estabilitat en la intenció de vot dels catalans i les catalanes. Apreciacions encertades?

Com si es tractés d’un dinosaure en evolució, el sistema polític català pot canviar en un futur no massa llunyà. Aquesta és la conclusió principal a la qual ha arribat un estudi realitzat per l’historiador i politòleg, Xavier Casals, segons llegíem el diumenge a La Vanguardia. De fet, l’article comença: “el sistema polític català podria tenir els dies comptats”. Ras i Curt.

És realment factible el que preveu l’estudi? Diversos dubtes planen sobre aquest exercici de futurologia política.

Vot útil. Donar el vot a formacions que no es troben dins del Parlament, les quals tenen una visibilitat inferior, no és fàcil. En la mesura que aquests partits puguin fer visible la seva “utilitat”, tindran opcions d’entrar al Parlament.

Barcelona és bona, si la bossa sona. Aconseguir escons fora de la província de Barcelona és complicat. Tanmateix, han de ser molts els vots per escó a la província principal del país per obtenir un seient.

Fragmentació, per a què? Parlaments més fragmentats poden provocar que la ciutadania reaccioni amb contrarietat. En cas que noves formacions entressin i (situats en un món hipotètic) i el clima s’enrarís, el votant podria tornar a un vot més segur. Però també pot passar el contrari, que el ciutadà s’enroqués i el clima pugés de to.

Abstenció i insatisfacció. Tots dos factors poden ajudar a què nous partits entrin al Parlament. El ciutadà, cansat de les formacions tradicionals, a qui jutja amb més capacitat crítica que a les noves formacions, es trasllada d’unes a les altres.

Nous missatges, portes obertes. L’estudi vincula l’entrada de nous partits al Parlament amb l’eclosió de nous missatges, sigui per nous missatges independentistes o per noves ofenses contra la immigració.

En definitiva, es generarà una estructura d’oportunitats favorables a l’augment de la fragmentació del Parlament? Explosionarà el sistema de partits català? O, ans al contrari, es reduiran el nombre de formacions?

El futur dirà.

(El gràfic indica l'evolució del Nombre Efectiu de Partits (eix esquerra) i dels partits que no van entrar a les eleccions del següent any (eix de la dreta))

La incògnita navarresa

Unió del Poble Navarrès (UPN) i Partit Popular (PP) han partit peres. La decisió s’ha precipitat després que UPN suspengués cautelarment de militància a Santiago Cervera, que dijous va desobeir la decisió del partit i va votar amb els populars en l’aprovació dels pressupostos (notícia). UPN i PP concorren junts a les eleccions des que el 1991 van signar un pacte de col·laboració institucional. Els navarresos s’integren al Grup parlamentari popular i, almenys fins ara, han d’obeir les directius que vénen del carrer Gènova. La crisi entre populars i UPN té el seu origen en la decisió del partit navarrès de no sumar-se al vot negatiu contra els pressupostos del PSOE. Rajoy ja s’ha apressat a dir que els expedients disciplinaris que UPN va presentar eren “inexplicables” i que els diputats díscols tenen les “portes obertes” per regenerar el partit a terres navarreses.

Per tant, vista la trencadissa, i si fem cas que el PP “escoltarà UPN tal com fa amb altres formacions polítiques”, se’ns obre un altre espai interessant de competició electoral. Tindrà èxit el PP en el seu intent de formar un “nou” partit a Navarra? En cas de fer-ho, quin electorat aconseguirà captar? Què passarà amb UPN?

Primera hipòtesis: Suposem que el partit ha mostrat dos perfils, un en l’arena autonòmica i l’altre en la local. D’aquesta manera, en les eleccions autonòmiques se subratllaria el perfil UPN i en les generals el perfil PP. Al contrari del fenomen del vot dual que castiga el PSC en les autonòmiques, no sembla que UPN/PP pateixin un efecte semblant. El següent quadre mostra que el suport rebut no depèn de l’arena electoral.

Segona hipòtesis: UPN/PP satisfà les demandes ideològiques de votants que, malgrat no veure’l com el més proper ideològicament, decideixen optar per ell. Aubachs analitzava fa temps el cas de CiU. En el cas del partit català, els votants de CiU s’autoubicaven a l’eix esquerra-dreta a una posició força diferent de la que ubicaven el partit. Per tant, sota aquesta hipòtesis, suposem que, un cop trencat el partit, hi haurà electors que donaran primacia a la seva autobuciació i, d’altres, que preferiran acostar-se a la imatge que projectarà el partit. Aquesta suposició, però, sembla que no s’ha de produir en el cas d’UPN/PP. Vegi’s que els votants del PP s’autoubiquen al mateix lloc on ubiquen el seu partit. És a dir, els votants d’UPN/PP “són” de dretes i així consideren també al seu partit. Aquest fenomen (per desgràcia meva...) es repeteix a les eleccions generals.

Tercera hipòtesis: Com en el cas català, hi ha un partit/perfil que és vist com el més proper a la gent, el més capaç de solucionar els problemes de la gent (PSC en el cas català, PSOE o un altre partit en el cas navarrès) i, un altre partit (CiU en el català, UPN en el navarrès) com el que millor representa els interessos del territori. També a desgrat meu, la hipòtesis queda rebutjada. UPN guanya percentualment en tots els aspectes.

Conclusió: En un anàlisi (reconec un xic matusser) no semblen detectar-se clarament les dues ànimes de PP/UPN. Segurament existeixin. Els escenaris podrien ser diversos: que UPN desaparegués a nivell general i es mantingués a l’autonòmic (el vot útil, fonamentalment, l’ofegaria) o que PP es mengés bona part de l’electorat d’UPN i l’escenari navarrès es fragmentés. Tot plegat, sense descartar que una nova aliança es produís. Sigui com sigui, UPN es formà amb un principis fundacionals clars:

"Per molts esforços que es facin, l’òptica de Madrid no és la mateixa que la de Navarra [...], nosaltres volem que els problemes es resolguin segons una òptica navarresa [...], no desitgem que en temes que afectin a Navarra pugui existir una disciplina de partit” (Jesús Aizpun).

Veurem si aconsegueix mantenir la "marca" o se li podrà aplicar aquell himne que diu "you'll never walk alone"...

Toni Rodon

Vigileu! Que ve el llop!

Andreu Orte comentava en el penúltim post d’aquest bloc que la por havia sigut un element essencial per a explicar la victòria socialista a Catalunya. A banda de ser una encertada apreciació, al Pati Descobert volem veure si les dades ens indiquen que aquesta por és certa. De moment, només tenim dades agregades: les que proporciona el Centre d’Estudis d’Opinió. Vegem què diuen. El següent gràfic mostra dos arguments que van portar a decidir el vot (“votar en contra del PP” i “per vot útil”) tabulat segons el record de vot a les autonòmiques.

Així, el gràfic mostra el següent: els electors que argumenten que van votar al “seu” partit (a manca de dades individuals no podem saber quin) amb l’objectiu de votar en contra del PP havien votat sobretot ICV a les autonòmiques catalanes. El partit ecosocialista sembla ser també el més afectat pel vot útil. D’altra banda, els votants d’ERC a les autonòmiques argumenten que van votar a les generals “en contra del PP” i, en menor mesura, “per vot útil”. Podem deduir a partir d’aquestes dades que la por al PP i el vot útil va afectar sobretot ICV i ERC? Clarament no. No sabem si els votants de les autonòmiques s'han mantingut estables ni podem afirmar que el vot útil o el vot contra PP es canalitzi a través del PSOE. Però tot plegat mostra un patró més o menys clar: el vot en contra del PP sembla ser present arreu dels electors de tots els partits excepte, òbviament, el mateix PP (us imagineu un votant del PP votant perquè té por del PP? Difícil...). En segon lloc, el vot útil sembla polaritzar-se entre el mateix PP i ICV, fruit de possibles nombroses raons (m’atreveixo a apuntar que el vot útil dels votants del PP va romandre a aquest partit mentre que el vot útil d’ICV canvià al PSC. Tot i aquesta suposada lògica, caldrà comprovar-ho). Per intentar fer més prediccions, mirem un altre gràfic que mostra els votants que canvien de vot a les eleccions autonòmiques, segons record de vot. El canvi de vot segons el tipus d’eleccions (fenomen conegut com a vot dual i estudiat àmpliament per una professora de la UPF, Clara Riba) sembla afectar CiU, ERC i, en menor mesura, ICV. El vot dual es produeix quan l'elector vota a un partit a les autonòmiques i un altre partit diferent a les generals.

Què podem dir doncs? Les dades semblen apuntar a un efecte por que provocà un transvasament de vots d’unes formacions a unes altres, provocat majoritàriament per la por o pel vot útil, entre d'altres. Aquest efecte és molt diferent al d’afirmar, com s'ha fet reiteradament, que la campanya va ser molt bipolar i això va ofegar els partits petits.

En aquest procés, però, no només és d’interès analitzar com la por va mobilitzar l’electorat, sinó com la resta de partits van ser incapaços d’oferir un missatge que tranqués aquest possible espiral del silenci (això ho deixem per propers posts). El llop podia venir, sí, però la reiteració del conte del llop i la incapacitat per canviar de conte potser ha fet que tots els electors es convertissin en caputxetes i decidissin optar per aquell que, com els contes, els garantia un final feliç, fos o no el millor.

Toni Rodon