El silenci dels votants

A manca de futurs anàlisis, encara queda el dubte de perquè el PSC va obtenir 25 diputats a les passades eleccions generals i va destrossar els seus rivals. Per què és considerat el que millor ho fa? Pot ser. Per les dinàmiques bipolaritzadores? També pot ser. Però al Pati Descobert volem anar més enllà i introduir un concepte que és l’element més cobejat de qualsevol cap de campanya: l’espiral del silenci.

La sociòlega alemanya Elisabeth Noelle-Neuman va introduir el concepte. Va dir: “La hipòtesis que calia comprovar era si els diferents grups d’opinió diferien en la seva disposició a defensar públicament el seu punt de vista i conviccions. La facció més disposada a proclamar la seva disposició tindrà un major impacte i influirà més en els demés, que podran acabar incorporant-se al seu grup de seguidors aparentment major o creixent”. Per dir-ho d’una altra manera, les persones capten el clima d’opinió que es converteix en opinió pública. Un tema domina i no hi ha ningú que s'escapi d'opinar.

Anant a la passada campanya podem extrapolar aquesta teoria. Si el PSOE la seguí (no coneixem el cap de campanya per preguntar-li-ho), es tractava d’imposar una idea per sobre les altres. Calia que ningú s’aïllés de l'opinió. Que tothom hi intervingués. Ningú podia parlar de res més. Una idea (favorable als socialistes, és clar) havia de formar l’“espiral” que estructurés les opinions de la gent.

Va funcionar? El CEO del maig d’enguany diu això:

Per què va votar el partit que va votar?

Ja ho vam analitzar al seu dia (clicar aquí), però a manca de més dades ens podem aventurar a dir que l’espiral del silenci es produí. Fixeu-vos que gairebé un 25% dels enquestats pel CEO va votar "en contra del PP" o "per vot útil". Just el què buscava la campanya del PSOE (i no ens enganyem, també dels populars). Ningú restava indiferent a la disjuntiva de “o jo, o tu”, “o hi vas, o ells tornen”, “o el cel, o l’infern”. Evidentment no és tan fàcil de detectar i una manera és analitzant com desapareix un electorat concret entre els que contesten Ns/Nc. Això ho deixem per un altre dia. Abans, convé preguntar-se: la campanya girà només entorn d’un sol tema (“o jo o el llop”) o recordeu un altre gran debat? Espiral del silenci?

Toni Rodon

9-M

Com bé exposava Ignacio Lago, la principal novetat de les eleccions del 9-M ha estat l’acumulació de vots per part d’ambdós partits majoritaris: PSOE i PP.

Aquesta situació no s’havia produït gairebé mai, ja que fins ara les eleccions generals sempre havien estat un joc de suma zero. És a dir, si PSOE incrementava % de vot, el PP reduïa el seu percentatge, i a la inversa. Els canvis d’una elecció a l’altre ( dins del joc de suma zero) es realitzen en termes de rendició de comptes. Si no agraden les polítiques del partit que es troba al govern, doncs es vota a l’oposició.

A les eleccions que s’han celebrat al 2008, ja no ens trobem en un joc de suma zero, sinó en un joc de suma positiva, ja que el PSOE guanya % de vot, i el PP també. Però d’on han tret aquest increment de vots els partits majoritaris? Doncs com es mostra al quadre següent, els votants a partits més nacionalistes o regionalistes han canviat el seu vot, bona part d’aquest descens ha anat a parar a un dels partits majoritaris.

Tot i això, les fonts de les quals veuen els dos partits majoritaris són sensiblement diferents. Els nostres anàlisi apunten en la mateixa direcció que Ignacio Lago ja havia pronosticat. Mentre que el PSOE majoritàriament es nodreix, no només a costa del PP, sinó de la resta de partits de la graella electoral que han perdut vots. En canvi, el PP gairebé només recepciona els vots que li treu al seu màxim rival, el PSOE (les gràfiques es troben realitzades a partir de les enquestes preelectorals, per tant haurem d’esperar a les postelectorals per tenir uns resultats i unes regressions més fiables).

Però, per a quin motiu s’ha produït aquest traspàs de vots? La rendició de comptes encara ho podria explicar? Per contestar aquesta pregunta, en aquests moments, d’hem de parlar des de l’especulació. Tot i així, crec que podem formular una triada d’hipòtesi per explicar-ho.

1) Els votants, senzillament, han canviat de preferència de vot (segons la teoria de Downs). Els votants que abans es decidien per partits més nacionalistes o regionalistes, ara prefereixen els partits més estatals.

2) Els partits, i concretament el PSOE, han posat molt d’èmfasi a la gran competitivitat, entre PSOE i PP encara que no fos una realitat,(recordem la campanya : Si tu no hi vas, ells tornen) que fan que els ciutadans optin per la segona preferència, intentant maximitzar les probabilitats que les polítiques preferides siguin executades.

3) A l’anterior legislatura el vot anti-PP el van arreplegar els partits nacionalistes o regionalistes, davant la perspectiva que el PSOE no tenia opcions de guanyar. En aquestes eleccions com que el PSOE tenia més opcions de guanyar, els ciutadans han apostat per aquesta formació.

Sílvia Claveria