PhD Comics...Començant el doctorat

Uns quants habitants del Pati comencem el doctorat aquests dies. Com que ja hem rebut diversos "consells" més aviat negatius pel que fa el nostre futur, hem decidit postejar una vinyeta dels cracks de Phd Comics per animar-nos una mica :-D

Els decibels del debat Obama-McCain

La majoria de comentaris i comentaristes, d'aquí i de fora, afirmen que el primer debat entre el senador d'Illinois, Barack Obama, i el d'Arizona, John McCain, ha acabat en taules. Empat. Un resultat, doncs, que sembla beneficiar a Obama atès que és ell a qui les enquestes apunten com a vencedor en vot popular (pollster, presidentpolls2008 i CNN). Un cop finalitzat el debat, els assessors dels dos candidats ja treballaven a l'spin room per afrontar la propera batalla dialèctica. Però, insistim: qui ha guanyat?

A qui podem atribuir la victòria en un debat acostuma a ser sempre força relatiu. Els arguments emprats, la capacitat de sorpresa, la voluntat de sorprendre, la fermesa, la seriositat, la proximitat, l'experiència o el patriotisme podrien ser adjectius usats per qualsevol mitjà a l'hora de donar la nota final als dos candidats. Aquest cop no ha sigut diferent. Però, atenció! Al Pati Descobert hem descobert una nova manera de donar la victòria als debats, trencadora i innovadora: mesurant els decibels dels candidats. És a dir, el seu to de veu!

Ho hem descobert en un curiós paper del 2002 procedent del Departament de Sociologia de la Universitat de Kent. Els autors de la investigació han analitzat la freqüència de la veu dels candidats en els dinou debats nacionals televisats des del 1960 i han conclòs que si la freqüència és inferior a 0,5 kHz es pot saber quin candidat té una "dominació social relativa". Segons alguns estudis parlar per sota aquest llindar és "crucial" per comunicar informació social "crítica, sense distorsions" (reconec que no entès gaire aquesta part però quan vagi a l'otorinolaringòleg li ho preguntaré...).

Els autors demostren que, un cop aplicat aquest anàlisi, es pot predir qui guanya els debats i, segons diuen els investigadors, s'ofereix un potent vincle entre el nivell acústic dels presidenciables i el vot popular. Us deixo adjunta la taula principal de l'estudi perquè la pugueu analitzar a fons.

Sigui com sigui, l'anàlisi sembla situar-se en el camp de l'antropologia i en alguns estudis realitzats fins ara que apunten que més d'un 65% dels significats en les interacions humanes es deu a qüestions "no verbals" (to de veu, postures, signes...). Mc Cain i Obama farien bé de llegir-se l'estudi i d'evitar de fer algun gall en un míting. O això, o s'exposen a perdre algun swing state que els pot ser clau.

Toni Rodon

-------------------------------------

Llegeix més sobre la campanya americana clicant aquí.

A propòsit d’independències

Darrerament al Pati Descobert estem abordant amb freqüència el tema de l’autodeterminació i del suport social a la causa independentista. Malgrat que aquest és un tema de debat que podem trobar amb relativa freqüència a l’agenda i als debats polítics del país, tots sabem perfectament que el dret a l’autodeterminació no està reconegut a la Constitució espanyola i que fins i tot, gràcies a l’article 8 de la mateixa, en cas que algun “il·luminat” proclamés la independència de la seva nació particular (per diferenciar-la, recordeu, de la nación de todos), els fills pròdigs de l’estimada Ministra Chacón no dubtarien ni un segon en enviar-li les tanquetes per defensar la unidad de la patria.

Però deixem-nos de discursos coneguts i ja avorrits. El dret a l’autodeterminació ja està recollit a la Carta de les Nacions Unides del 1949, tan en el seu preàmbul com en l’article 1, on s’hi afirma que “Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.”. La definició de poble però queda totalment ambigua, de manera que es fa molt difícil determinar quins són els límits d’aquest dret. La cosa evidentment es complica més quan la gran majoria de constitucions d’Estats del món prohibeixen de manera explícita aquest dret per a les seves “regions”.

Totes les constitucions però? No! Vegem-ho:

Hi ha dos països al món on el dret a l’autodeterminació dels pobles que formen l’estat està explícitament reconegut en la seva carta magna: Etiòpia i Sant Kitts i Nevis.
El cas probablement més conegut és el d’Etiòpia: el mateix preàmbul de la Constitució etíopa, “Nosaltres, les Nacions, Nacionalitats i Pobles d’Etiòpia (...) en el complet i lliure exercici del dret a l’autodeterminació”, és una manifesta declaració de la intenció dels ponents constituents de crear un estat fortament descentralitzat.

Si ens endinsem en el redactat del text constitucional, ja en el primer article del text s’estableix el caràcter federal i democràtic de l’estat d’Etiòpia: en el cinquè article es declara que totes les llengües de l’estat han de gaudir del mateix reconeixement d’igualtat per part de l’estat, si bé l’amharic serà l’idioma de treball del Govern Federal; cada estat federat haurà de determinar per llei el seu idioma de treball.

I és en l’article 39 on s’hi estableix el ja mencionat dret a la lliure determinació de les Nacions, Nacionalitats i Pobles: en el seu primer apartat afirma que “cada Nació, Nacionalitat i Poble d’Etiòpia té l’incondicional dret a l’autodeterminació, inclòs el dret a la secessió”. Així mateix cada Nació, Nacionalitat i Poble (que n’estableix una definició en l’apartat 5 del citat article) té el propi dret a parlar, escriure i desenvolupar el seu llenguatge; expressar-se, desenvolupar i promoure la pròpia cultura; i a preservar la seva pròpia història.
La demanda de secessió ha de ser aprovada per 2/3 parts dels membres del Consell Legislatiu de la Nació, Nacionalitat o Poble; conseqüentment el Govern Federal ha d’organitzar un referèndum que ha de tenir lloc en els tres anys posteriors a la demanda de secessió, i que ha de ser aprovat per la majoria dels vots.

Molt menys conegut és el cas de l’illa antillenca de Sant Kitts i Nevis: en l’article 113 de la seva Constitució s’hi estableix el procediment que ha de seguir Nevis en cas de voler-se independitzar de l’illa de Sant Kitts. A partir de la creació d’una llei que ha de rebre el suport de dues terceres parts de l’Assemblea de Nevis, s’han de deixar transcórrer pel cap baix un total de 90 dies des de la seva presentació fins la seva segona lectura; després de la seva aprovació a la cambra ha de ser aprovada per almenys dues terceres parts dels vots vàlids de la població de Nevis.

Nevis ja ha emprat en una ocasió aquest article 113 de la Constitució de la Federació per tal d’assolir la seva independència si bé els resultats no van arribar al 66,6% de la població. Si bé oficialment les motivacions que porten a Nevis a reclamar la independència descansen en la impossibilitat d’aplicar i cobrar lliurement els seus propis impostos, si tenim present que aquesta zona de les Antilles és una port habitual pels vaixells que van des d’Amèrica del Sud fins a Amèrica del Nord i Europa amb substàncies estupefaents, cal que posem en dubte els motius reals de per què una illa de tan sols 12.000 habitants i 93km2 (una tercera part de la comarca del Pla de l’Estany, per exemple) reclama la independència.

Tot plegat ens podria portar doncs a preguntar-nos quin ha de ser l’abast del dret a l’autodeterminació, quines en poden ser les seves conseqüències, i quin hauria de ser l’organisme internacional que, de manera imparcial, pogués dirimir conflictes secessionistes dins dels estats.


Marc Guinjoan

Doctorat

Demà tres dels habitants del Pati Descobert comencem el doctorat. Res millor que fer-ho amb una mica d'humor per "augmentar" el nivell d'autoestima...!


Marc Guinjoan

Independència i abstenció

Després de llegir atentament els dos darrers estudis sobre un possible referèndum d'independència de Catalunya (CES i UOC) molts dubtes i preguntes ens vénen al cap. Ja vam dir al seu dia (Referèndum 2014) que predir un fenomen així és dificultós per vàries raons: 1) Una consulta d'aquest tipus és, avui, improbable. Així com les enquestes sobre processos electorals es basen en fets que es donen cada quatre anys, els fenòmens hipotètics es basen en desitjos i no en realitats factibles a curt termini. 2) Això no vol dir que el resultat sigui esbiaixat. Ni molt menys. Caldria comprovar-ho però el fet de preguntar sobre desitjos i intencions redueix el vot ocult i incentiva als enquestats a donar respostes més sinceres.

El referèndum és la via clàssica de la democràcia directa. La seva efectivitat com a instrument de participació directa en els processos de decisió públics només pot donar-se si es compleixen algunes condicions. Aquestes condicions afecten a la capacitat per transformar el referèndum en objecte de debat i discussió de la població (informació suficient, disponible i circulant) i la possible reducció de les gammes de respostes al binomi que tradicionalment comporta un referèndum.

Però anem al dubte que ha sobrevolat el cap del meu cercle d'amistats més proper (perdó per l'endogàmia...). És possible que en cas de celebrar-se un referèndum d'independència un 20% o més d'electors decideixi abstenir-se? Qui es quedaria a casa en una consulta popular d'aquest tipus?

Catalunya ha estat tradicionalment un dels territoris més abstencionistes. El següent gràfic recull l'abstenció dels diferents processos electorals en els tres tipus d'eleccions que se celebren (obvio les europees). L'abstenció s'ha situat en un màxim del 35,3% (any 2000, Congrés dels Diputats), 45,02% (Parlament de Catalunya, 1992) i 46,2% (municipals 2008).

Evidentment unes eleccions no són el mateix que un referèndum. Tot i això, aquest gràfic ens permet dir dues coses: en primer lloc, que Catalunya té un greu problema d'abstenció; en segon, que la participació poques vegades ha fregat el 80% i, quan ho ha fet, ha sigut en les generals.

La teoria ens diu que la participació en els referèndums acostuma a ser més baixa que en unes eleccions normals. Si viatgem a aquells països amb nombroses consultes ho podem comprovar (en * aquells països amb vot obligatori).

Algú dirà (amb raó) que no és el mateix un referèndum sobre temes qualssevol que un referèndum d'independència. Molt sovint el ciutadà prefereix delegar la responsabilitat social als encarregats d'atènyer-la, més que ser requerit directament per concloure el debat sobre què és allò que es considera més convenient.

De fet, seria interessant analitzar quin rostre pot tenir aquest abstencionista en un eventual referèndum de secessió: el desafecte políticament parlant? L'insatisfet? O simplement el responsable?

Participació popular en els referèndums d'independència celebrats. La línia blava indica la participació segons el CES i la vermella segons la UOC
La història no ens ofereix de moltes consultes populars d'independència per a poder comprar. Moltes d'elles són poc transparents i clares. No obstant això, la següent imatge recull els últims referèndums celebrats (tant si triomfaren com si no) i el percentatge de gent que va decidir votar.

Poques conclusions podem treure de la comparació internacional. Cada país és un cas en si mateix, difícil de comparar. Tot i que amb cautela, sí que podem assegurar dues coses:

1) Si analitzem algun d'aquests exemples veiem que la presència de partits que demanen l'abstenció en processos d'independència no sembla tenir èxit. En la majoria de casos la seva proclama acostuma a incentivar els vots d'aquells que inicialment es quedarien a casa.

2) Tot i que Catalunya és abstencionista (comparativament parlant) és difícil d'afirmar que l'abstencionista tradicional es quedaria a casa. Però, en compte! També és visionari assegurar que aniria a votar en massa.

3) Afirmar que un referèndum d'independència de Catalunya tindria una abstenció d'un 20% de l'electorat no és descabellat. Segurament la participació tendiria a ser a l'alça però dependria de la naturalesa d'aquest abstencionista.

Per tant, ja veieu que la incertesa és força alta. La participació tendiria a dependre del debat que s'establís, de les tensions electorals i, sobretot, de les perspectives que un resultat o altre oferís.

Només celebrant-se en trauríem l'entrellat. Però, ja sabeu, què fa més por del referèndum, la pregunta o la resposta?

Toni Rodon

Catalunya amb síndrome de Briquet?

Segons l’Associació Catalana de Sociologia, els catalans i les catalanes ens trobem en una situació de “perplexitat”. Des que el president de l’Associació, Oriol Homs, va decidir divulgar el terme, el món mediàtic ha agafat les regnes, sigui per criticar-lo o per qualificar la diagnosi d’encertada. Al Pati, però, no ens fixarem en si Catalunya necessita un shock electromagnètic per sortir de l’estat de perplexitat, això és feina de sociòlegs, que ja ho fan molt bé. Més aviat anirem en la línia de l’article de La Vanguardia aparegut avui diumenge, dia 14 titulat “Catalunya en el divan?”.

El reportatge aprofundeix en el fenomen conegut com a information overload o sobrecàrrega informativa. El terme es va començar a usar en el món de la informàtica però de seguida es va estendre a altres camps. És un concepte que al·ludeix a l’excés d’informació a què estan sotmeses les societats actuals; una informació a voltes contradictòria entre sí, poc rellevant o poc clara. Sobre aquesta base, l’article descriu una realitat:

1- La Generalitat elabora cada any més de 300 dades estadístiques sobre la realitat catalana.
2- Catalunya disposa de la sèrie històrica de sondejos polítics més llarga de la democràcia.
3- La capital catalana elabora de mitjana quatre sondejos polítics anuals i una gran enquesta sobre l’estat de la ciutat.
4- Només el País Basc genera un volum d’informació estadística similar.

Així doncs, Catalunya és com un hipocondríac que li resulta inevitable acudir al metge una i altra vegada per a què la consulti? Pateix, doncs, el síndrome de Briquet?

Aquesta suposada paranoia estadística ens porta a una pregunta: pot ser traumàtic estar molt informat? Catalunya sembla emular el perfil quasi obsessiu de la cultura anglosaxona en la qual cada “ítem”, polític o no, es compara, s’escruta fins l’infinit i es reanalitza fins l’extenuació. De fet, el debat no és nou i es torna a posar sobre la taula la necessitat de mantenir informada la ciutadania o bé tractar-la com a incapaç de fer valoracions de judici sobre les actuacions públiques.

Però tornem al fil de la qüestió. Si Catalunya té un excés (o molta) informació, poden passar dues coses: 1) Que la reiteració de dades negatives pot derivar en una certa neurosis alimentada i 2), contràriament, que la societat sigui més desperta i l’interès per la política sigui més elevat.

En el seu dia ja vam parlar de dues maneres d’enfocar l’estat d’ànim de la societat catalana des d’un punt de vista empíric (No és desafecció, és insatisfacció! i El catalanisme és poruc).

Avui ho comparem:

Font: Cis, nº2572.

No sembla que l’interès per la política a Catalunya sigui especialment elevat en relació a les altres comunitats. En canvi la freqüència amb la qual es parla de política és força elevada i només superada per Madrid (en * aquelles comunitats que tenen poques dades i, per tant, s'han d'interpretar de forma curosa).

Font: Cis, nº2572.

Dos gràfics que dibuixen un perfil més aviat erràtic. No dóna la sensació que allà on es produeixen més enquestes, Catalunya i el País Basc, hi hagi un interès per la política més elevat, tot i que en el cas de Catalunya les discussions sobre política solen ser més habituals.

En el reportatge de La Vanguardia, Fernando Vallespín diu el següent: “Catalunya és amb diferència la comunitat que més analitza i estudia els seus problemes. En la meva opinió aquesta característica, similar a la de molts països europeus madurs, té el seu origen en la recerca d’una identitat pròpia”. Per la seva banda, Gabriel Colomé, director del CEO, rebla: “És necessari saber què passa. El que nosaltres fem és tornar els diners a la societat. Totes, totes les administracions, fan enquestes. Però no totes les publiquen. Nosaltres sí”.

Nosaltres no som agents neutrals. Les enquestes les mirem i escrutem fins la sacietat. I estem d'acord amb Jordi Sánchez, director de la Fundació Bofill, que assegura que “els problemes segueixen allà, encara que els ignorem. No conèixer-los no significa que desapareguin”. I així és: ens haurem d’acostumar a una societat catalana amb síndrome de Briquet i que es mira el melic cada dos per tres. Una altra cosa és que Catalunya arribi a rendir culte a la xifra com una nova mística del demà. Perplexos potser sí. Matemàtics ja ho veurem.

Toni Rodon

----------------------------------------------------------------------------------------

La gran pregunta, però, és: tot i el suposat excés d'informació, la gent de Catalunya i el País Basc se sent més informada que la resta? Sílvia Claveria ens donarà la resposta en breu...

Sobre l'11 de setembre

Tres textos triats a l'atzar en motiu de la Diada Nacional:

Diada Nacional. I, novament, diada d’interrogació malaltissa, pròpia del país acomplexat que som. Mentre qualsevol altra nació, manté les seves festes nacionals amb tota mena de simbologia pàtria, en aquest tros de vell i pobre territori, ens preguntem cada dia si fem bé de ser catalans. Està superada la Diada? ¿Són pertinents els actes a Rafael Casanova? Potser hauria de ser festiva, sense reivindicacions…; potser fer-ho, però que es noti poc… I així, en una mena de bucle que ens porta a un debat fins a l’infinit, ens interroguem manta vegades sobre la nostra condició identitària, com si sentíssim vergonya de ser el que som. És a dir, com si tinguéssim por de ser normals. És evident que cada ciutadà farà allò que vulgui, i que un pont llaminer com aquest, a les portes del retorn escolar, enviarà milers de catalans a la diàspora festiva, però aquest no és el tema, no es tracta d’analitzar el capteniment d’una ciutadania que té tot el dret a sentir-se ben catalana i anar-se’n de pont. Al capdavall, què fan els francesos el Dia de la República Francesa si no aprofitar la festa? I tanmateix, no hi ha res més francès que un ciutadà francès. El que resulta fatigant –i, ai las!, preocupant– és aquesta mena de banalització del sentit identitari, aquesta sobrecàrrega de culpa, com si celebrar una Diada, i aixecar les banderes de les cuites pendents, no fos cosa de pobles madurs.
Pilar Rahola, Avui.

La peculiar conmemoración del Onze de Setembre debe servir no sólo para recordar una lejana derrota que el romanticismo mitificó, sino para reflexionar sobre cómo enfrentarse a los colosales retos del presente. El aeropuerto intercontinental, los instrumentos financieros, las alianzas con las comunidades vecinas para desarrollar el eje mediterráneo, la mejora de la productividad y el salto cualitativo en educación son algunos de los principales retos. El futuro de Catalunya depende de la determinación, el coraje, el empuje con que los catalanes consigan reunirse en torno a la idea de defender y consolidar su característico potencial económico. Un potencial, que, más allá de etiquetas políticas, a todos beneficia y a todos interesa. En este momento crítico, Catalunya se juega el futuro en la economía, no en la política.

Editorial La Vanguardia

Han alçat les espases i no les embeinaran fins que llurs privilegis estiguin assegurats, disposats a morir defensant-los. Per temerària que sembli aquesta resolució, s’ha d’admetre que és magnífica i heroica. Quina importància té la vida quan no hi ha llibertat? Llurs avantpassats els van llegar sencers llurs privilegis de fa segles. És que ara han de renunciar-hi deshonorablement, i han de deixar darrere d’ells una raça d’esclaus? No; prefereixen morir tots; o la mort o la llibertat, això és llur decidida elecció.
La deplorable historia dels catalans (1714, Cambra dels Lords).

Penses igual que el veí?

L’any 2004 un votant de Bush va dir: “Com pot ser que les enquestes vagin empatades si no conec cap votant de Kerry?”. Pocs dies després un demòcrata va manifestar: “Per què voto demòcrata? Que hi ha cap altra opció més?” Poden semblar dues frases banals i, de fet, ho són però la idea de fons va preocupar a la politòloga Diana Mutz, que va començar a palpar que els americans s’estaven tornaven cada vegada més tancats, més curts de mires, és a dir, més propensos a viure amb persones que pensen de la mateixa manera (like-minded neighbours). D’exemples no n’hi faltaven: barris en què el vot era d’un 90% cap a un candidat, associacions endogàmiques i pocs debats entre la gent del carrer.

Ho vaig llegir fa poc al The economist, fet que em va obligar a buscar el seu llibre, Hearing the other side, per veure com tractava el tema. Malgrat alguns (o força) problemes metodològics del text, Mutz ofereix un punt de vista suggerent: els americans tendeixen amb el temps a estar menys exposats a les idees contràries, a viure en barris o suburbis de la mateixa classe o ideologia. Mutz assegura que la concentració de vot en algunes zones dels Estats Units és molt elevada i, utilitzant dades comparatives de dotze països, conclou que és al país americà on l’exposició a visions contràries és menys habitual. Per tant, i en part gràcies a la mobilitat americana, la tria no és tant entre un barri posh i un de pobre. L’americà escull entre barris econòmicament similars però culturalment diferents. És a dir, fugen de les zones on poden pensar diferent per anar allà on pensen igual.

I què provoca això? Segons el llibre The Big Sort: Why the Clustering of Like-Minded America is Tearing us Apart (Mr Bishop), quan un grup és ideològicament homogeni els seus membres tenen tendència a ser més extrems. Així, els jutges triats pels republicans voten de forma més conservadora quan s’asseuen amb companys republicans que quan tenen de companyia a jutges demòcrates. També els jutges demòcrates tenen tendència a ser més liberals quan tenen un company seu en el banc. Mutz recorda que l’associacionisme i l’internet reforça aquesta tendència (amb curioses webs que permeten buscar parella republicana o demòcrata).

En una cabriola metodològica força curiosa, Mutz assegura que això empobreix la democràcia deliberativa i (atenció!) crea entre un trade-off entre demòcracia deliberativa i participativa.

No obstant això, el seu punt de vista fa que ens preguntem: com són els nostres debats? Contribueixen a compartir opinions de persones que pensen diferent? O, més aviat, residim en llocs culturalment i políticament semblants? Escoltem només el que volem sentir? Bishop diu que Amèrica “is splitting into balkanised communities whose inhabitants find other Americans to be culturally incomprehensible”. En canvi, Mutz assegura que, de moment, “we hate each other cordially”.

I vosaltres on viviu? Quan canvieu de casa què teniu en compte: l’hipoteca, l’IPC de la zona o què pensa el veí?

Toni Rodon

A la caça del votant independent

Com el centre polític a les eleccions espanyoles, els votants autodeclarats independents als Estats Units són objecte d’una acarnissada lluita. Són un grup nombrós, que ha anat creixent amb el temps i que poden decidir el resultat en més d’un Estat. A Montana, North Dakota, Colorado, Nevada, Ohio, Virginia, North Carolina, Florida i Alaska, els Estats més indecisos, poden resultar decisius. Com es veu en el gràfic, el nombre d’independents no ha parat d’augmentar i sembla que ho ha fet en detriment dels demòcrates.

Font: American National Election Studies (ANES)

Quines característiques té aquest votant decisiu? Les enquestes dels Estats Units ens diuen que el votant ja no s’identifica d’una manera decisiva amb un partit i tendeix a canviar més de prioritats. És un votant que té més probabilitats de tenir un interès per la política baix (segurament no entraria al Pati Descobert...) i són també els que tenen més probabilitat d’abstenir-se. Un 45% dels votants independents s’abstenen, xifra considerablement més alta que els votants amb una identificació partidista forta.

Què farà doncs aquest votant a les eleccions de novembre? Si es té en compte que el votant independent espera a les últimes dues setmanes per triar el seu vot, és difícil fer prediccions. Tot i això, ho podem intentar.

Hillary Clinton rebia un fort suport de les classes blanques i femenines, mentre que Obama en rebia dels hispans i afroamericans. Els independents optaven en un 40% per la senadora Clinton.

La idea de canvi (yes we can) cap a un votant desafecte i amb desig de capgrirar la política, el votant independent, de forma transversal no ha seduït. Curiosament. L'elecció de Biden com a ticket, persona que amb una llarga experiència no encarna precisament el canvi, no ajuda a millor les perspectives. Com es veu en la següent imatge, Obama obté un suport reduït entre els votants autodeclarats independents.

Font: ANES (Les dades del 2008 són d'una enquesta del NY Times i de CBS)

Per tant, Obama necessitarà més popularitat entre els swing voters abans que aquests es quedin al sofà de casa. De fet, en perspectiva històrica, l’avantatge que té el senador d’Illinois no és res comparat amb l’immens suport que aquest electorat va donar a Reagan i Bush pare. Però precisament la impopularitat de Bush fill pot anar a favor dels demòcrates i recollir aquest vot.

Amb tot, la volatilitat entre aquest votant és encara força elevada i els demòcrates estan lluny de tenir-ne el vot assegurat. Hauran de ser enginyosos i atuaure’l si volen gaunyar les eleccions. És un votant decisiu.

Toni Rodon

------------------------------------------------------------------------------------------------

Llegeix més articles sobre les eleccions americanes:

L'Amèrica optimista

L'impacte de la Convenció demòcrata

Internet i política als Estats Units