Les festes dels doctorands?

Avui simplement us volem deixar amb un gag impressionant de la gent de PhD Comics sobre les vacances dels doctorands!


Com que es diu que "any nou, vida nova", de cara al 2010 des de El Pati Descobert ens hem plantejat un clar propòsit: millorar la imatge del bloc!
Apa, que tingueu una bona entrada d'any!

Les consultes com a "joc" o com a fenomen "sense límits"?

Ja fa uns dies de les consultes del 13-D. Les reflexions van arribant i des d'El Pati ens hem animat a fer-les a través de dades numèriques en un dels apunts amb més visites de la curta història d'aquest bloc col·lectiu.

Els politòlegs, que segons sembla últimament surten com "bolets", segueixen reflexionant. A l'últim número de la Revista d'Òmnium i trobem les reflexions de Quim Brugué, professor de la UAB i de Roger Buch, politòleg membre de la Junta d'Òmnium. Us en deixo una pinzellada:

Quim Brugué (aquí):

"En un tema com la participació ciutadana, la confusió i la indefinició no són acceptables. Potser no s’expressa amb veu alta, però la consulta d’Arenys de Munt és més semblant a allò que fan les Zodiac de Greenpeace quan assetgen un vaixell balener que als referèndums que periòdicament es convoquen a Suïssa. No tinc res en contra ni de les mobilitzacions de Greenpeace ni de les que es promouen des dels moviments sobiranistes. Fins i tot puc sentir-m’hi proper i, en qualsevol cas, són un símptoma de vitalitat de la societat civil. En canvi, crec que no podem confondre la gent amb paraules que no es corresponen amb la realitat. No podem generar il·lusions d’aprofundiment democràtic quan, de fet, podem estar usant interessadament una indefinició més o menys calculada. La democràcia és massa important per parlar-ne a la lleugera."

Roger Buch (aquí):

"Una de les virtuts de l’onada de consultes sobiranistes és que obre un debat sobre els conceptes de legalitat i legitimitat. El seu esclat ens porta a preguntar-nos perquè la gent es llança amb tant entusiasme a votar en una consulta no vinculant. Un dels electors d’Arenys va dir a televisió que no sabia què votaria en un referèndum «de veritat», però que era conscient que, anant a votar, estava lluitant perquè un dia es pogués fer. La resposta sembla senzilla: els ciutadans anant a votar denuncien que una possible consulta vinculant sobre la independència està prohibida i no entenen perquè ha d’estar prohibit opinar sobre determinades coses. Per què es pot parlar i votar sobre qualsevol matèria excepte de quines han de ser les línies frontereres entre els estats?"

Bones Festes!

No podríem acabar l’any sense oferir dades. El CiS va fer una enquesta a nivell estatal sobre les preferències de les persones durant l’època de Nadal. La mostra per Catalunya és suficient perquè la puguem considerar.

Al següent gràfic podem veure les preferències dels catalans i catalanes durant el Nadal (percentatge de persones que van manifestar que feien les següents opcions).

L’activitat més comuna és la de convidar familiars o parents a casa. La menys comuna és fer un viatge o anar a missa del gall.

Per cert, l’època nadalenca sembla que fins l’any 2004 no va crear molts equilibris financers (percentatges).

Ja se sap: per gener a vegades se’ns baixa la verge i de sobta ens revela que ens en sortim.

Bones festes a tothom!

"Els ciutadans han de premiar els polítics bons i castigar els dolents"

Fa uns dies vaig poder tenir el plaer d'entrevistar per la revista Valors a José Ramon Montero, un dels "pares" de la Ciència Política a Espanya. Us en deixo un extracte. La podeu llegir sencera clicant aquí.

Des de la ciutadania es té la impressió que, sovint, la política es mou més a cop d'enquesta que en base a la reflexió serena.

Les enquestes et donen orientacions. Reaccionar quan veus que les enquestes no et donen la raó no sol ser positiu. Canviar d'opinió sobtadament desconcerta, sobretot si anteriorment el partit ha estat dilatant una decisió important. Però tot plegat és complicat. La situació és enrevessada perquè qualsevol moviment dels partits és criticat amb acusacions i contra acusacions. És un procés d'apatia global, de manca de confiança.

De desafecció?

Així és. És un fenomen recent i no sabem quan acabarà ni tenim la solució perfecta. A l'Estat hi ha un grup de ciutadans que veuen que la política és una cosa aïllada, que no serveix de res. Es tenen percepcions negatives vers la política i actituds de desídia. Els partits comproven que hi ha desafecció. El que és preocupant és que poc a poc va afectant tots els ciutadans. La política és necessària i insubstituïble.

A Catalunya molts partits reclamen que, en aquest moment de desencís, el que convé és més política.

La relació normalitzada entre els ciutadans i els partits s'hauria de fer a través de l'interès o la participació de les persones en la vida pública. Però en compte: serveix de poc que els ajuntaments, els organismes públics en general, creïn mecanismes de participació: cal que la ciutadania els faci servir. I no només des de l'àmbit polític. Es poden fer moltes coses fora de la política que tenen efecte directe sobre el món polític. Formar part d'associacions, involucrar-se en el barri... Hi ha països, com Suècia, on hi ha associacions que controlen els polítics. Són mecanismes senzills però que ajuden a castigar als polítics dolents i premiar als bons.

La relació entre la política i la ciutadania és a casa nostra un problema de cultura política?

La cultura política no és tant baixa com es diu. Fixeu-vos quan hi ha catàstrofes. Es recluten molts mitjans, es recapten diners de seguida; tothom es solidaritza. Hi ha una gran capa-citat d'organitzar-se i de crear xarxes de complicitat social. El problema és que involucrar-se en qüestions més diàries no és tant comú. Això afecta a la política o a d'altres àmbits, com el trànsit o la conciliació laboral.

Anatomia del 13-D

Avui el diari AVUI publica un article sobre la participació en les consultes del 13-D que hem dut a terme en Jordi Muñoz i jo mateix. S'explica, de manera planera, els resultats de l'estudi que hem estat duent a terme aquests dies, i del qual ja n'havíem presentat algunes conclusions en aquest bloc. Gràcies per tots els vostres comentaris aquests dies!

Podeu consultar l'article a http://paper.avui.cat/article/politica/180544/anatomia/d.html. Us l'adjuntem també a continuació.



Anatomia del 13-D

VOT NACIONALISTA · Els municipis amb un fort vot catalanista registren més participació a la consulta IMMIGRACIÓ · La població forana va votar poc per problemes de llengua i desconeixement de la realitat política GRANS CIUTATS · El percentatge de vot baixa als grans centres de població

Jaume Clotet

Tot just fa una setmana que es va celebrar i la consulta sobiranista del 13-D ja és objecte d'estudi a les universitats. Els primers que han acabat una anàlisi sobre la participació i les seves causes han estat els politòlegs Jordi Muñoz, de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i Marc Guinjoan, de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), que han estudiat les xifres de participació i les han creuat amb altres dades per tal d'intentar determinar les causes que van motivar una major o menor participació.

La principal conclusió a la qual arriba l'estudi és que els municipis amb més implantació del vot nacionalista, ja sigui de CiU o d'ERC, van registrar una major participació a la consulta. Segons els autors, els organitzadors van aconseguir la mobilització d'aquests segments electorals, que van donar suport massivament al sí.

Per contra, els percentatges del vot a ICV no són gaire significatius, tot i que sí que hi ha una tendència general que indica que els municipis amb més vot ecosocialista van experimentar una menor participació. Muñoz i Guinjoan només han avaluat el comportament electoral d'aquests tres partits perquè són les úniques forces polítiques que van donar suport oficial al 13-D.

Encara en relació a la dinàmica participativa de cada població, l'informe també conclou que els municipis amb una més gran "tradició participativa" van notar una major afluència a les urnes de la consulta. Per tradició participativa s'entén tant un bon percentatge de participació electoral en les diferents convocatòries a Catalunya com un teixit associatiu potent.

Precisament en relació al dinamisme social, l'estudi fa especial atenció al cas d'Osona, que va registrar la participació rècord. Segons els dos autors, la participació addicional en relació a d'altres territoris catalans s'explica pel bon nivell organitzatiu de la coordinadora comarcal, que hauria tingut una plasmació directa "en la intensitat i eficàcia de la mobilització".

L'estudi també analitza un dels fets que més van xocar els mateixos organitzadors del 13-D: la baixa participació de la població immigrant. El fet que li donessin la possibilitat de votar a la consulta va incrementar notablement el cens de votants, però com que els estrangers van votar poc, el percentatge global de participació se'n va ressentir. Segons Jordi Muñoz, aquesta era una conseqüència previsible, perquè "els immigrants sempre han votat poc quan han pogut, per exemple a les eleccions municipals del 2007, on els romanesos podien votar però majoritàriament no ho van fer". Al seu parer, les causes d'aquest abstencionisme cal buscar-les en "el desconeixement de la llengua i en el poc o nul coneixement de la realitat política catalana".

Un altre dels aspectes més rellevants de l'estudi és el fet que detecta que la participació cau en la mesura que el municipi on se celebra la consulta té més població. Aquest fet, segons Muñoz, pot tenir part d'explicació per la dificultat logística i operativa de muntar una consulta sense suport institucional en una gran ciutat. Aquest va ser el cas de Sant Cugat, un terme molt ampli que va tenir un nombre de meses limitat. Precisament en resposta a les veus que avisen que dur a terme un referèndum sobiranista a Barcelona podria ser un fracàs sonor, el politòleg de la UAB avisa que "és difícil fer extrapolacions" a partir de l'estudi "perquè cada cas és diferent". En aquest sentit, alerta que "no sabem com es comportaria, per exemple, l'electorat convergent a la capital arribat el cas".

La majoria de municipis on es va fer la consulta van comptar amb el suport de l'Ajuntament a través de les mocions de suport que s'hi van votar prèviament. L'estudi conclou que hi ha evidències que aquest suport oficial es va traduir en un increment de la participació. A banda d'aquests factors, els analistes van comprovar altres dades, com la meteorologia o la densitat de població, que no van aportar informació rellevant de cap mena.

Com expliquem la participació (II)

Sembla clar que el factor principal que explica la participació en les consultes sobiranistes del passat diumenge és la dimensió de la població, i més concretament, el logaritme d'aquesta. Ara bé, tal i com ha quedat pal·lès en els moltíssims comentaris que hem rebut en el darrer dels apunts al blog (moltes gràcies a tots, de veritat!) hi ha molts matisos que cal tenir en compte al moment d'explicar la participació. Sense entrar en un anàlisi qualitatiu dels resultats -que és necessari igualment-, pretenem en aquesta segona part de l'explicació dels resultats, continuar l'anàlisi amb la incorporació de noves variables.

Mitjançant igualment el procediment de la regressió lineal pel mètode d'OLS hem anat incorporant, conjuntament amb el professor de la Universitat Autònoma de Barcelona Jordi Muñoz, noves variables que poden explicar la participació en les consultes. A continuació en presentem algunes, a l'espera de poder treure en un futur ben pròxim un article d'anàlisi una mica més profund sobre les consultes. Totes les variables que es presenten són significatives al 99%. Vegem-les:

1. Dimensió de la població: aquest continua essent un mecanisme molt potent per explicar la participació. Malgrat que difícil d'interpretar, direm que per cada augment marginar en el logaritme de la població, la participació decreix en més de dos punts.

2. Vots a ERC: el partit que és capaç d'explicar un major percentatge de la participació. Sembla ben clar que Esquerra va mobilitzar bastant els seus votants.

3. Vots a CiU: Té menys capacitat per explicar la participació (la meitat dels vots a ERC), si bé continua essent un mecanisme molt potent.

4. Vots a ICV: sorprenentment també explica la participació si bé en menor mesura que els anteriors partits. Es pot explicar probablement per un major grau de catalanisme dels votants del partit ecosocialista en els pobles amb tradició nacionalista. En altres ciutats del país probablement aquesta variable cauria.

5. Estrangers (log): lamentablement a mesura que augmenta el percentatge d'estrangers, la participació cau bastant en picat. Per cada augment marginal del logaritme en el nombre d'estrangers, la participació cau dos punts; es tracta d'un percentatge molt elevat, que manifesta que aquesta consulta no va aconseguir majoritàriament atraure el vot de la nova ciutadania. Sens dubte, uns deures a fer pel catalanisme.

6. "Efecte López-Tena": ja dèiem en els comentaris de l'anterior apunt que tot semblava indicar que el fet de celebrar-se la consulta a Osona ja de per si feia augmentar la participació.
Doncs bé, es confirma: controlant per totes les anteriors variables, el fet que la consulta s'hagi fet a Osona suposa un augment en un 10% de la participació. Què vol dir això? doncs que comparant dos pobles amb el mateix percentatge de vots per a CiU, ERC i ICV, amb la mateixa població i amb el mateix nombre d'immigrants, el poble d'Osona hauria registrat una participació 10 punts per sobre de la del poble de fora de la comarca. Simplement, espectacular; cal sens dubte felicitar a la gent d'Osona Decideix per la gran feina feta.

Malgrat que hi ha algunes altres variables que sembla indicar que poden influenciar en la participació, de moment us deixem amb aquestes sis. Continuarem treballant-hi!
Apa, a debatre!

Com expliquem la participació?

Analitzant una mica les dades sobre les consultes sobiranistes d'ahir qualsevol observador podria veure a primer cop d'ull que ens els municipis petits és on hi ha hagut més participació, mentre que en els grossos és on n'hi ha hagut menys.

Si dividim les poblacions en funció del seu nombre d'habitants obtenim les següents dades de participació:


Gràficament:



Veiem clarament com a mesura que augmenta la mida del municipi, el percentatge de vots decreix molt considerablement.

En canvvi, el percentatge de respostes favorables al Sí no manté cap mena de relació amb la dimensió del municipi.

Però quant pot explicar la mida del municipi el percentatge de vots registrats?
Amb una simple regressió lineal podem obtenir aquests resultats. Cal en primer lloc que procedim a convertir la varible independent "participació" al seu logaritme, atès que aquesta no és una variable que mantingui estructures lineals: no és el mateix passar de 20 habitants a 21, que de 100.000 a 100.001 (sense entrar en més detalls, direm que aquest és un procediment comú en l'ús de la variable població). La variable dependent, el que volem explicar, és el percentatge de participació.

Els resultats els presentem gràficament (atès que l'equació obtinguda es fa difícil d'interpretar per la presència del logaritme, l'ometem, i donem només l'R2):

Al gràfic es pot veure clarament a mesura que la població augmenta, el percentatge de vot decreix molt considerablement.

I més concretament: una R2 de 0,438 vol dir que el 43,8% de les diferències de participació entre municipis s'expliquen per la dimensió de la població.

Per tots els qui esteu avesats a aquest tipus d'anàlisi ja sabreu que explicar pràcticament el 45% de la variança amb una sola variable és espectacular. Pels que no esteu acostumats a aquests tipus de termes, creieu-nos, és un percentatge elevadíssim!

Algunes dades sobre el 13-D

Presentem els rànquings de guanyadors en diferents àmbits:

PARTICIPACIÓ

Pinell de Solsonès	98,8%
Sant Jaume de Frontanyà	90,5%
Alpens	69,6%
Sora	69,1%
l'Estany	65,9%
Santa Eulàlia de Riuprimer	64,5%
Malla	64,2%
Vidrà	63,7%
La Floresta	63,2%
El Brull	63,1%

VOTS A FAVOR

Pardines	100,0%
Toses	100,0%
Riudaura	99,5%
Sant Jordi Desvalls	98,9%
Alpens	98,9%
Sant Julià de Vilatorta	98,8%
Santa Cecília de Voltregà	98,7%
Folgueroles	98,6%
Gurb	98,5%
Alfés	98,4%

VOTS EN CONTRA

l'Arboç	10,4%
La Jonquera	10,1%
Els Hostalets de Pierola	9,1%
Gallifa	8,9%
Llardecans	8,5%
Constantí	8,1%
Palau de Santa Eulàlia	7,5%
Sunyer	7,4%
Roses	7,1%
El Papiol	6,9%

VOTS EN BLANC

Bolvir	14,1%
l'Estany	10,3%
Torrebesses	8,9%
l'Albi	7,5%
Beuda	7,1%
Pedret i Marzà	5,9%
Maià de Montcal	5,8%
Clariana de Cardener	5,7%
Mieres	5,7%
La Vall de Boí	5,4%

VOTS NULS

Sant Vicenç de Torelló	4,7%
Callús	2,5%
Cornellà del Terri	2,2%
Tortellà	2,0%
Les Piles	1,4%
Sant Cugat del Vallès	1,2%
Cardedeu	1,1%
Santa Maria de Besora	1,0%
Els Prats de Rei	1,0%
Premià de Mar	0,9%

A part, ens hem pres la molèstia de passar els resultats a Excel. Si us el voleu descarregar per començar a jugar amb les dades, tal i com hem fet nosaltres, ho podeu fer aquí.

Crònica del 12-D

Avui publiquem una crònica de la Consulta a Sant Jaume de Frontanyà del dissabte, mentre anem preparant un anàlisi amb tot detall de les consultes celebrades ahir. L'article és de l'amiga i politòlogca Roser Rifà.


Amb en Marc i l’Eloi arribem a Sant Jaume de Frontanyà cap a quarts de deu del matí, després de fer uns 150 km en cotxe. Ens mou el rau-rau de la curiositat i de la il·lusió en aquest dia en què els frontanyencs diran la seva en la consulta popular per la independència de Catalunya. Sant Jaume es converteix en el segon poble que duu a la pràctica aquesta iniciativa popular, després que el 13-S ho fes Arenys de Munt i un dia abans que ho facin desenes de pobles catalans –més de 160–, d’un total de 231 que tenen previst fer-ho (http://www.referendumindependencia.cat/main.asp?opc=3).

Sant Jaume de Frontanyà –una plaça, una església romànica, dos carrers– ens rep i ens embolcalla amb el fred i la boira. Busquem ràpidament resguardar-nos d’aquest dia gris i entrem als baixos de l’ajuntament, on abans hi havia l’escola i on ara hi ha la biblioteca municipal, el lloc on es fa la consulta. Com a biblioteca i lloc de trobada dels frontanyencs, la cambra és modesta però l’espai és suficient. Avui, però, la sala queda petita: és plena de reporters i periodistes. I de gent curiosa com nosaltres.

Només entrar, en Joan, veí de Sant Jaume, ens mostra durant uns segons abans de posar-la al sobre, la papereta del “Sí”, i tot seguit diposita el seu vot dins de l’urna. Ell és el segon dels 21 censats amb dret a vot que a aquesta hora ja s’ha acostat fins aquí i la premsa li demana atenció. És contundent davant dels micròfons: “Aquest és un bon començament per tenir el país que volem, un país lliure i sobirà”.

Sortint de la biblioteca, només hem de travessar la plaça –decorada per l’ocasió amb estelades i cartells pel “Sí”– per anar fins a la fonda, on reservem una taula per dinar. És l’hora dels esmorzars i el menjador és ple a vessar de gent congregada per l’ocasió. Nosaltres marxem i anem a fer el volt per agafar gana. Ja somniem amb el civet de senglar que menjarem per dinar...!

Amb el cel encara gris, tornem a ser a Sant Jaume de Frontanyà cap a quarts de tres, i ens sorprèn trobar la biblioteca tancada. Més tard sabrem que, donat que al poble hi ha 21 persones que tenen dret a vot –ve a ser com una gran família–, han decidit tancar a migdia per anar a dinar, i també es permetran el luxe de tancar el col·legi a les 6 de la tarda.

Havent dinat –un civet per sucar-hi pa!–, tornem a la biblioteca i ens informem sobre com va el procés. Es respira alegria perquè a l’urna ja hi ha 18 dels 19 vots esperats sobre els 21 censats –una veïna ja va dir que no vindria per motius personals i un veí tampoc ho farà per motius laborals– i perquè s’espera una victòria aclaparadora dels partidaris de l’autodeterminació. Ens confessen que s’ensumen que hi haurà un vot contrari, pertinent a un veí de Barcelona empadronat al poble i simpatitzant del PP en anteriors comicis. I és que, a Sant Jaume de Frontanyà, no hi ha secrets –en conseqüència, el vot tampoc ho és–, i tampoc els fa falta disposar del cens per poder convocar un referèndum. Tots i cadascun dels veïns del poble tenen el cens electoral al seu cap, amb noms i cognoms inclosos. Així ho demostra la llista de les cases que ja han votat, escrita a mà pels responsables de la mesa.

A quarts de cinc, marxem cap a casa, ja de fosc, completament convençuts de la victòria del “Sí”. Diria que el camí se’m fa més curt que a l’anada. Potser perquè ja em conec el camí, potser perquè la il·lusió de l’experiència viscuda en el dia d’avui em fa somniar com feia temps que no gosava fer.

Les consultes del 13D

Dia de reflexió. Demà diumenge, dia 13, 700.000 persones de 166 municipis tenen la possibilitat d'anar a votar i respondre a la següent pregunta:

"Està vostè d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de Dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?"

De fet, avui dissabte ja poden votar 21 persones amb dret a vot a Sant Jaume de Frontanyà, el poble més petit de Catalunya.

Les consultes, abans que es comenci a votar, ja són un èxit, per la capacitat de mobilització que han tingut entre els que s'hi han implicat. De fet, l'acció col·lectiva generada hauria d'emmirallar fins i tot a aquells que opten per fer boicot a l'acte en forma d'abstenció.

Membres d'El Pati Descobert han participat activament en la seva organització com a col·laboradors. Per aquest motiu, els darrers dies n'hem parlat de forma àmplia i així ho farem quan se sàpiguen els resultats.

Per altra banda, aprofitant la visita d'en Marc i la companya politòloga Roser Rifà a Sant Jaume de Frontanyà, li hem demanat a aquesta darrera que ens faci una crònica de l'experiència viscuda.

N'hem parlat i l'ocasió es mereix que en seguim parlant.

Els reptes de futur dels politòlegs de Catalunya

L’Associació d’Antics Alumnes de l’UPF organitza avui dijous dia 10 a les 18:45h una taula rodona sota el títol “La responsabilitat social i els reptes de futur dels politòlegs/gues de Catalunya“. La trobada farà especial èmfasi en la presència dels politòlegs a la xarxa, i en aquest sentit hi inclourà una petita presentació del projecte ‘Politòlegs de Catalunya’, així com la presència d’alguns dels col·laboradors del projecte.

Des de l'organització, l'Andreu Orte ens va demanar que presentéssim aquest humil bloc. I ho farem encantats. Explicarem el per què del seu origen i, sobretot, els canvis que pretenem fer en un futur.

Hi esteu tots convidats.

La qualitat de les nostres democràcies

La revista Valors, publicació mataronina amb la que col·laboro des de fa un temps, em va demanar un article sobre el llibre Política i Valors, de Dani Ortiz. El llibre es va presentar a la meva ciutat en un acte organitzat per Valors i la Fundació Lluís Carulla. Us adjunto el que he escrit:

Quan l’Atenes clàssica començava a perdre l’aureola de ciutat virtuosa i noble, els sofistes, a qui fins al moment s’havia atribuït la grandesa dels seus èxits, van començar a ser titllats de corruptes, de pertorbadors d’ànimes i, en definitiva, de culpables de la degradació política i moral de la ciutat. Als “negociants de l’ànima”, com els anomenava Plató, se’ls va acusar de relativistes i d’emprar discursos buits de contingut amb l’única finalitat d’enriquir-se. La crítica generalitzada va acabar derivant, amb els anys, cap a la necessitat platònica de construir líders virtuoses o de forjar sistemes de govern en què només els més preparats tinguessin la possibilitat d’entrar-hi.

Uns quants segles després, el món actual sembla haver donat la raó a les democràcies liberal-socials. Des de la caiguda del socialisme real, cap sistema pot plantar cara als “governs del poble” que s’han anat construint en la majoria d’estats del món, que superen en quantitat a qualsevol alternativa real que es pugui plantejar. Però la democràcia no es pot comparar amb la resta de sistemes i donar-se per satisfeta. En d’altres paraules, el conflicte és entre el bé i el bé: en la capacitat dels sistemes “del poble” per produir democràcies de qualitat.

I és aquí on la democràcia troba el principal escull. Daniel Ortiz, prou bé que ho sap. L’origen del seu llibre (Política i Valors. Com restaurar la grandesa de la política? Fundació Lluís Carulla – Esade) ho exemplifica: “Una vegada, després d’una intensa discussió, una amiga politòloga em va etzibar: ‘Dani, desenganya’t, en política només hi ha dos tipus de persones, els creients i els arribistes. Els primers serien ingenus, somiatruites, babaus. Els segons serien oportunistes, egoistes i descreguts”. La simplificació lleugera, però punyent, ens acosta a la dificultat dels sistemes actuals per involucrar a la ciutadania, per estirar-la cap a la gestió del bé col·lectiu, per satisfer-la en el seu quefer diari. La democràcia és inqüestionable, però la seva qualitat es troba en entredit.

La política és, sobretot, el que fa. De la mateixa manera, un ciutadà ho és en tant que exerceix com a tal. La tensa relació entre ciutadans i polítics, entre política i ciutadania, ha empès a molts a construir el polític “gestor”, és a dir, a excloure l’ètica del món públic. La política és problema-solució, raonament, tecnificació, diuen. El problema rau en què la matèria primera de la política són també les esperances, els ideals i, fins i tot, els sentiments. Certament, apel·lar només als sentiments, oblidant els interessos, ens portaria al populisme. Però oblidar que la política mobilitza idees, valors, porta a la tecnocràcia, a deixar la nostra governació en mans d’especialistes suposadament asèptics.

La gestió és només una tècnica; el govern, un art i una responsabilitat que no es pot reduir a un funcionament purament mecànic, desproveït de tota mena d'èpica col·lectiva, de complicitat emotiva amb la ciutadania, de socialització de referents comuns, de dibuix d'objectius nacionals als quals sigui possible aspirar, de models de societat construïbles.

Per aquest motiu, la qualitat de la democràcia, ens adverteix Daniel Ortiz, no sempre passa per grans reformes institucionals o proclames de soufflé peremptori. La política, la “ciència de les ciències” aristotèliques, necessita fer el viatge cap a les essències: a recuperar la virtut, l’emoció, la vocació i l’autolimitació.

El camí no és fàcil. Isaiah Berlin ens advertia sàviament que les nostres societats són plurals i que la realitat ve marcada per un “pluralisme agonístic” de valors, sovint incompatibles entre ells, que la democràcia liberal havia de ser capaç d’integrar.

En el llibre, Daniel Ortiz ens ofereix un camí. Catalunya és difícil que sigui coneguda pels seus recursos, la seva matèria o el seu poder. Només queda la força del seu capital ètic. Per això, les seves pàgines són un actiu important per recuperar el camí que no s’hauria d’haver perdut mai. Cert és el cant churchillià que la democràcia és el pitjor de tots els sistemes polítics, a excepció de tota la resta. Però precisament per això cal exigir-nos una actitud de millora política i moral de les nostres democràcies.

Sobirania nacional o autonòmica?

Llegim amb molt d’interès l’enquesta acabada de publicar de la UOC sobre la independència de Catalunya. Sorprèn a primer cop d’ull els resultats tan favorables a la secessió per part dels catalans, valors bastant allunyats de les dades amb les que fins al moment s’havia estat treballant. De totes maneres, i a manca de més detalls sobre l’enquesta, tot sembla indicar que el procediment emprat per la seva realització és totalment vàlid i que el nombre d’enquestes realitzades és fins i tot més elevat que anteriors ocasions, per la qual cosa, el marge d’error també és més petit.

Avui ens interessa centrar-nos però en una qüestió no gens menor, malgrat que sovint desatesa i incompresa: en qui rau la sobirania? És a dir, qui és subjecte de dret tal que pot decidir sobre el seu futur de manera sobirana? I per fer-ho, emprarem dues opinions ben contrarestades.

Des del punt de vista legal, l’article 1.2 de la Constitució espanyola ens deixa ben clar que “la sobirania nacional resideix en el poble espanyol”. Aquesta mateixa setmana a més a més, la Confederación de Entidades Culturales Regionales en Cataluña ens recordava en un manifest que les decisions que "afecten tot Espanya corresponen a tots els espanyols", de manera que formalment els ciutadans de la Comunitat Autònoma de Catalunya poden determinar el seu futur en una qüestió garantida per la Constitució com és la unitat d’Espanya.

Legalment queda clar que el dret a l’autodeterminació en el context actual és completament inviable. Ara bé, arran de l’enquesta feta pública aquesta setmana per la UOC, es posa de manifest que un elevat percentatge de catalans desafien en certa manera el marc legal existent: un 67% creu que en cas de conflicte entre les lleis i els principis democràtics haurien de prevaldre aquests darrers. El valor però encara augmenta quan preguntem si Catalunya ha de tenir dret a decidir lliurement i democràticament el seu futur: un 82% considera que sí. Aquest percentatge augmenta fins al 98% entre els que estan a favor de la independència, és del 72,6% entre els que s’abstindrien, i del 52,4% dels que estan en contra de la independència.

Aquestes dades posen de manifest doncs que, malgrat el que les lleis puguin dir, la societat considera a la “Comunitat Autònoma de Catalunya” com a una entitat subjecta de dret amb capacitat per autodeterminar-se el seu futur.

I és que cal tenir clar que malgrat el que puguin arribar a dir les constitucions, la força del poble és la que mou la història. En democràcies liberals avançades com al Regne Unit o al Canadà, i tot i que cap llei els reconeix tàcitament el dret de secessió (això només succeeix en les constitucions d’Etiòpia i de Saint Kitts i Nevis), els ciutadans dels respectius estats entenen a escocesos i quebequesos com a subjecte de dret, habilitant-los doncs per decidir el seu futur de manera lliure i sense coaccions. A l’estat espanyol és cert que aquest dia encara sembla lluny d’arribar. Però també és cert que dins mateix de Catalunya cada cop són més les persones que consideren el país prou madur com perquè pugui decidir per ell mateix. I això és difícil d’aturar.

Article publicat a Crònica.

Creix la tensió per les consultes del 13-D

El tret de sortida de la campanya per les consultes sobiranistes del 13D a 161 pobles i ciutats del país no ha tardat gaire a generar reaccions contràries. D’una banda, la Falange Española y de las JONS ha repetit les amenaces que ja va fer en el referèndum d’Arenys de Munt, però aquesta vegada multiplicades per 161 (els municipis on es farà la consulta). El partit feixista ha anunciat una protesta a cada poble on es faci la consulta i, segons es pot llegir a la seva pàgina web, demana a la Fiscalia que actuï contra aquests actes. A més a més, alerta de l’amenaça que han comportat les protestes institucionals contra els retards de la sentència de l’Estatut i recorda l’existència de l’article 155 de la Constitució espanyola, que autoritza el Govern central a prendre les “mesures necessàries” per fer complir la llei a les comunitats autònomes que se n'apartin. Representants de la Coordinadora per les Consultes —Anna Arqué, Josep Calduch i Uriel Bertran— es reunien aquesta mateixa tarda amb el secretari de seguretat pública de la Generalitat, Joan Delort, per demanar-li que les manifestacions feixistes es canviïn de lloc.

D’altra banda, avui mateix la Confederació d’Entitats Culturals Regionals de Catalunya (CECREC) ha fet públic un comunicat, titulat "La CECREC por la legalidad democrática", en què titlla d’immadurs els líders d’ERC i CiU, alhora que els culpa de generar una confrontació innecessària promovent consultes sobre una qüestió que no és legal i que, en tot cas, correspon decidir a la sobirania nacional, que resideix en tot el poble espanyol (fent referència a l’article 1 de la Constitució). El mateix comunicat considera que les entitats organitzadores que ho fan “en nombre de la sociedad civil catalana no la representan en su totalidad”. El darrer paràgraf del text, canviant de to, aprofita per expressar el suport de la CECREC a l’editorial conjunt "La dignitat de Catalunya" en defensa de l’Estatut perquè “el refrendado Estatut de Catalunya ayuda a continuar el trabajo que realizan nuestras entidades, permitiéndonos compartir ideas, objetivos, experiencias y tradiciones, reforzando así nuestra convivencia e integración en la sociedad catalana, de la cual formamos parte”.

Malgrat que aquestes reaccions han coincidit en el temps —les dues notícies s'han publicat avui mateix— i probablement, també, que coincideixen en la ignorància del procés democràtic endegat per la societat civil, és important distingir-hi el gra de la palla. Les amenaces de la Falange Española y de las JONS representen un anacronisme que seria difícil d’explicar, per exemple, a un ciutadà alemany. Resulta lògic, doncs, que, tot i l’anomalia incomprensible que representen, els organitzadors de les consultes negociïn amb els responsables de seguretat pública un 13D lliure d’amenaces feixistes, intolerables en una societat que es fa dir democràtica.

Les crítiques de la CECREC, però, apunten un aspecte de fons que no ha de ser menystingut o relegat als aspectes pràctics. Aquesta associació de cases regionals, deixant de banda la seva representativitat o tacticisme, assenyala un aspecte essencial que el moviment del 13D ha de tenir present, sobretot de cara al futur. Els processos polítics transformadors, en aquest cas sobiranistes, requereixen un consens transversal imprescindible. Un consens que va tenir l’autonomisme en la reforma de l’Estatut, un 90% del Parlament —i que sembla que també té la seva defensa de la sentència del TC—. Un moviment secessionista emergent, probablement, no pot aspirar a representar “la totalitat de la societat civil” com diu la CECREC, però el seu èxit depèn que s’hi acosti al màxim possible.