L’altre dia el president de la Generalitat, José Montilla, va fer les següents afirmacions, en clara al·lusió a Convergència i Unió: “a la dreta i al seu electorat li afecta poc la corrupció”. Van ser unes declaracions prèvies al cas Santa Coloma, que d’una batzegada s’ha emportat el seu alcalde, als exconsellers Prenafeta i Alavedra i a un bon grapat de càrrecs electes locals i de gestors d’organismes públics. Montilla, doncs, criticava una certa incapacitat de l’electorat convergent de ser crític amb els seus polítics i de castigar-los quan calia.
Els efectes de la corrupció sobre el vot continuen sent un dels grans misteris del comportament electoral, sobretot perquè generen una clara paradoxa: per què continuem votant als polítics corruptes?
A l’espera que un company nostre que està estudiant el tema en tregui l’entrellat, es poden fer algunes reflexions:
L’explicació més convincent acostuma a apuntar a la nostra “ceguesa” política, a la manera en què tenim d’avaluar el món públic. Així, quan esclata un cas de corrupció a un partit proper al nostre, tendim a considerar que aquest ha estat un cas aïllat. Flor d’un estiu. En canvi, quan la corrupció afecta al partit rival, de seguida ja considerem que tota la formació és corrupta.
Des d’aquest punt de vista, i posats a especular parcialment, Montilla podria tenir raó: força estudis acostumen a assenyalar que CiU té un nucli dur d’electors i que, en canvi, el PSC té uns electors més volàtils. Almenys a les autonòmiques.
Una segona aproximació, però, l’hem de trobar en el mapa conceptual que els electors “dibuixen” a l’hora de decidir el seu vot. Dins d’un diagrama multidimensional la corrupció és només un dels temes més a tenir en compte i acostuma a anar per darrera d’altres temes com l’economia, les polítiques socials o, en termes generals, la proximitat ideològica amb un partit. Això no vol dir que no es doni importància a la corrupció, sinó que a l’hora de decidir el vot es donen prioritat a temes que es consideren més importants.
Aquí els socialistes ja no surten tan ben parats, sobretot si analitzem la dècada dels noranta i com el PSOE va obtenir victòries malgrat els continus escàndols de corrupció que es destapaven. Fins i tot la “dolça derrota” de l’any 1996 s’atribueix més a l’abstenció d’una part important d’electorat socialista que al càstig dels seus electors per la corrupció destapada en els darrers anys.
Amb tot, siguin o no certs els casos de corrupció, la imatge de la política ja queda tocada, sobretot per les generalitzacions que es fan urbi et orbe. Per això, declaracions com les del President, apel·lant a la ignorància o “vena als ulls” d’una part dels ciutadans poden ajudar a embrutir una mica més el panorama i, a dia d’avui, fins i tot se li pot girar tot en contra.
En general els estudis sobre corrupció ens indiquen que el càstig electoral (accountability) acostuma a ser reduït i que depèn en bona part de què ofereix l’oposició com a alternativa. Vincular casos de corrupció amb pèrdua immediata de suport s’acostuma a fer, però la demostració que el mecanisme funciona dista de ser perfecte.
Fa un temps algú va dir que “si presentem una escombra, guanyem igualment”, fent referència a la poca capacitat dels votants d’un municipi per valorar o castigar la feina feta per l’alcalde de torn. I podia tenir raó, sobretot si l’escombra de l’oposició tenia forats i no era capaç de presentar un projecte creïble.
Així doncs, el problema sembla que no és tant d’escombres, sinó d’un sistema i d’una determinada forma de fer política que desacredita a aquells que s’hi impliquen per convicció i voluntat i desgasta uns ciutadans que s’ho miren sense saber quina cara posar.