dijous, 26 de febrer del 2009

Amics, enemics i companys de partit

La soledat del polític és incontestable. Com Ricard III, l’ànsia per aconseguir el poder pel poder sembla ser la finalitat vital de moltes persones encarregats de gestionar la “cosa” pública. De fet, si Shakespeare escrivís avui, situaria les seves tragèdies en consells d’administració, coalicions governamentals o passadissos parlamentaris.


Aquesta reflexió (segurament demagògica) m’ha vingut al cap després de llegir el darrer llibre de José Maria Maravall, “La confrontación política”. En el seu tercer capítol, l’exministre socialista analitza críticament la teoria dominant de la democràcia: aquella que entén que el poder del poble resideix en fer fora o reescollir als governants, votant en funció de la feina realitzada pels polítics (l’anomenada teoria minimalista de la democràcia). En tot cas, si l’atribució de responsabilitats no funciona bé, els incentius perquè els governants siguin representatius són baixos. És representatiu un govern que no rep un càstig dels electors sinó del seu propi partit? La representació (i legitimitat) implica poder fer qualsevol acció? En un altre punt de vista, quan s’incentiva la conspiració?


Maravall analitza 23 democràcies de l’OCDE durant el període 1943 i 2003 i troba un interessant mecanisme. El gràfic següent ho il·lustra:


En els governs de coalició, hi ha gairebé tants casos de substitució d’un primer ministre (PM) per conspiració com per derrota electoral!


No només això. Maravall troba que un factor exogen (l’economia) és fonamental:


Quan l’economia va malament, el risc de patir una conspiració política (ser substituït per algú del mateix partit) se situa al voltant del 5%. Per contra, quan l’economia creix, el risc de substitució interna augmenta i puja entre el 13,6% i el 17,%.


És a dir, el creixement econòmic estimula l’ànsia de poder: els aspirants a substituts calculen que tindran bones possibilitats de guanyar les eleccions següents.


Les dades, però, ho justifiquen a mitges: El 45,5% dels primers ministres que van substituir el seu “company” de partit (que van conspirar, en definitiva) van sobreviure a les següents eleccions. La resta van ser derrotats.


No sempre es poden anticipar les decisions dels electors...

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Aquest és un exemple pel qual un sistema presidencial, on només dos partits es barallen pel poder, dóna lloc a governs més sòlids i estables que el sistema de representació proporcional (olla de grills).

Toni Rodon ha dit...

Martí, no sé si globalment això és cert. A l'Amèrica Llatina el sistema va crear molta inestabilitat. A més, l'"olla de grills" que comentes també pot ser vista com a positiva, en tant que integra més sensibilitats... Suposo que depèn d'on sigui...

Anònim ha dit...

bé,

si no em sembla mal recordar de Política Comparada I vam arribar a la conclusió que eren més estables els sistemes parlamentaris... però hauria de revisar els apunts una altra vegada per estar-ne segura del tot... :S hehe

Salut!