dissabte, 14 de març del 2009

Va servir d'alguna cosa els 10Mil a Brussel·les?

Els seus detractors han utlitzat bàsicament dos arguments per defensar la seva posició: que no ha tingut prou repercussió internacional ja que Brussel·les és una mena de manifestòdrom continental; i que no va arribar als 10.000 assistents fixats com a objectiu i per tant va ser un fracàs rotund.

Començant pel segon argument, és important tenir present que en essència parlem d’una acció col·lectiva. Així, vist des d’aquest punt de vista, existeix una norma bàsica que ens pot ajudar: allò que és important no és el nombre d’assitents absoluts sinó els relatius a les espectatives. O sigui: la resta entre el nombre d’assistents reals i els que els participants hi esperaven trobar (és a dir: assitents reals – assitents esperats). Sense tenir dades fiables (3.000 segons la policia belga i 10.000 segons els organitzadors) es pot afirmar que el resultat de l’operació és positiu: n’hi havia més dels que els assitents hi esperaven trobar. El corol·lari d’aquesta norma de l’acció col·lectiva és que si això succeeix, quan es torni a repetir una acció de les mateixes característiques probablement creixerà el nombre d’assitents. Un exemple més simple, però molt il·lustratiu, és el de les festes a casa dels amics. Si un amic fa una festa i no sabem com anirà és probable que el primer cop que la faci hi anem amb certs dubtes sobre si hi haurà molta colla per fer gresca o hi haurà quatre gats. Si aquesta primera vegada hi trobem molta colla segur que a la propera hi intentarem anar avisant a d’altres amics que no hi van anar la primera vegada. Doncs bé, la satisfacció dels manifestants a Brussel·les pel que fa l’assitència era prou generalitzada per afirmar que la repetició de l’acció col·lectiva podria ser un èxit.

Pel que fa l’argument de la poca repercussió internacional és una crítica parcial. És cert que d’aquesta mobilització segurament no se’n ha assabentat ni el president de la Comissió Europea ni la ciutadania de més enllà dels Països Catalans. No obstant, aquest era un objectiu entre d’altres. Probablement la repercussió més interessant de la mobilització és la que hagi pogut tenir a casa nostra. Això és així perquè el context polític i organitzatiu segurament no permetia una manifestació com les del 18 de febrer del 2006 i l’1 de desembre del 2007 als carrers de Barcelona. Enmig d’una negociació pel finançament i de la incertesa de la sentència de l’Estatut els partits catalans haguessin evitat moblitzar el seu electorat. D’altra banda, la situació interna de la Plataforma pel Dret de Decidir tampoc semblava ajudar a mobilitzar. En canvi la manifestació més allunyada i per tant menys lligada a la problemàtica del context, feta a Brussel·les, ha estat una demostració de vitalitat del moviment de la societat civil pel dret de decidir salvant els esculls organitzatius gràcies a predisposició dels participants a assumir uns costos elevats.

En resum, doncs, es pot dir que la manifestació ha servit per dues coses que no són pas menors. En primer lloc, fixar un llindar de participació que sembla superable però que els participants no s’esperaven. Això és positiu de cara a futures mobilitzacions d’aquest caire: a molta distància i per tant amb uns costos de participació elevats. En segon lloc, ha permès demostrar la vitalitat de la societat civil catalana en un moment que potser es podia qualificar de crític per una mobilització a casa nostra.

Publicat a Crònica.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Lamentablemente no sería tan optimista. Tu análisis me parece correcto, pero cualquier acción debe ser contemplada globalmente. ¿Forma parte la concentración de una determinada estrategia? Sinceramente creo que no. Es evidente que en determinados círculos políticos Brusel.les molestó, más por cuestiones personales que reales (cosas de políticos). Mi respeto y felicidades por los que consiguieron ese éxito. Pero nada más. Seguiremos gastando energías realizando acciones sin estrategia que se perderán en la nada. Estamos utilizando miméticamente palabras fantásticas: Autodeterminación, Soberanía, Independencia, sin querer entender la realidad sociológica de nuestro país y la ideología llamada España que solo será vencida si somos capaces de cambiar los marcos mentales de la MAYORÍA de los ciudadanos y ciudadanas de nuestro país. Cuando eso ocurra nuestras libertades nacionales serán devueltas a Catalunya.