El 'caucus' d'ERC

No és cap secret que el Congrés d’ERC del proper mes de juny es preveu molt mogut. La bicefàlia entre Carod i Puigcercós consagrada al Congrés de Lleida del juliol del 2004 se n’ha anat en orris (amb el 9-m com a punt d’inflexió) i el lideratge del partit serà decidit per la militància el proper mes de juny. El fins ara president, Josep-Lluís Carod-Rovira, ja ha anunciat que no es presentarà a la reelecció, però ha declarat la seva intenció de tornar a encapçalar la candidatura als propers comicis. Mentrestant, Jaume Renyer, Joan Puigcercós, Ernest Benach i Joan Carretero han mogut fitxa i opten a ocupar el seu lloc. D’altra banda, la secretaria general, un càrrec més de partit que de projecció exterior, és també cobejada pels mateixos sectors: el de Carod i Puigcercós, a més dels grups Reagrupament.cat i Esquerra Independentista.

ERC es manté com un rara avis en el sistema de partits català i europeu. El sistema assembleari ha estat abandonat arreu però els republicans l’han mantingut com a element fonamental per a fer funcionar el seu engranatge intern. (Tot sigui dit, la cúpula republicana l’intentà canviar al Congrés de Lleida, però la proposta fou rebutjada). Donat el caràcter “obert” de l’Assemblea, així com la baralla de noms i cognoms que es posen sobre la taula, l’interès mediàtic està servit.

Al Pati Descobert ens hem proposat analitzar les claus d’aquest “caucus” republicà que sens dubte ha despertat un gran ressò mediàtic per les possibles repercussions que pugui generar. Primer veiem com es reparteixen els militants:

Tot seguit analitzem la pèrdua de vots en cada una de les regions analitzades:

Dades extretes del diari El Punt

El component local del vot

A dia d’avui, les propostes de la majoria de sectors no divergeixen de forma substancial (tot i que hi hagi diferències de criteri). Per aquest motiu, els candidats hauran de centrar-se en captar el component local del vot. Àrea metropolitana, Girona i Camp de Tarragona s’erigeixen com a focus cabdals per guanyar el vot de la militància.

Convèncer els “arribistes”

Panebianco distingia entre els militants creients, ancorats al partit per un fort component ideològic, i els militants, “arribistes”, afiliats seguint incentius selectius. Segons un estudi de la militància d’ERC de l’any 1998 (que cal agafar amb pinces perquè el partit tenia aleshores molts menys militants), un 60% acudeix gairebé sempre als congressos i participa activament als actes de partit. Pel seu fort component participatiu, suposem que un elevat percentatge ja ha pres la decisió. I la resta? Els candidats hauran d’engrescar el militant menys “arrelat” oferint propostes i idees atraients.

Eix nacional i eix social

Que Esquerra té una posició clara en l’eix nacional, és a hores d’ara indubtable. Però, i en l’eix social? En el mateix estudi de l’any 1998 un 80% de la militància (de la que assistí al Congrés) es situava entre l’1 i el 4 de l’eix. Cal recordar que en el Congrés del 1998 hi van participar unes 1.000 persones. Avui ERC té uns 9.792 militants. No obstant això, les candidatures farien bé d’estudiar a quin eix donen prioritat els militants per tal de construir les propostes a mida.

Un combat d’esgrima
Un Congrés d’un partit polític hauria de servir perquè els compromissaris lliurement escollits per les bases poguessin debatre i aprovar l’ideari polític de la formació i, si es dóna el cas, escollir els dirigents idonis. Tot i això, al final, els congressos acaben sent un mer tràmit organitzat per un equip de buròcrates suficientment preparats perquè la direcció del partit mantingui el control sobre la formació. El conclau republicà genera expectació i pot convertir-se en un exercici de democràcia interna, amb totes les conseqüències (bones i dolentes) que això comporta. En els propers dies El Pati Descobert analitzarà les claus d’aquest combat d’espadatxins.

Toni Rodon