Analitzant una mica les dades sobre les consultes sobiranistes d'ahir qualsevol observador podria veure a primer cop d'ull que ens els municipis petits és on hi ha hagut més participació, mentre que en els grossos és on n'hi ha hagut menys.
Si dividim les poblacions en funció del seu nombre d'habitants obtenim les següents dades de participació:
Gràficament:
Veiem clarament com a mesura que augmenta la mida del municipi, el percentatge de vots decreix molt considerablement.
En canvvi, el percentatge de respostes favorables al Sí no manté cap mena de relació amb la dimensió del municipi.
Però quant pot explicar la mida del municipi el percentatge de vots registrats?
Amb una simple regressió lineal podem obtenir aquests resultats. Cal en primer lloc que procedim a convertir la varible independent "participació" al seu logaritme, atès que aquesta no és una variable que mantingui estructures lineals: no és el mateix passar de 20 habitants a 21, que de 100.000 a 100.001 (sense entrar en més detalls, direm que aquest és un procediment comú en l'ús de la variable població). La variable dependent, el que volem explicar, és el percentatge de participació.
Els resultats els presentem gràficament (atès que l'equació obtinguda es fa difícil d'interpretar per la presència del logaritme, l'ometem, i donem només l'R2):
Al gràfic es pot veure clarament a mesura que la població augmenta, el percentatge de vot decreix molt considerablement.
I més concretament: una R2 de 0,438 vol dir que el 43,8% de les diferències de participació entre municipis s'expliquen per la dimensió de la població.
Per tots els qui esteu avesats a aquest tipus d'anàlisi ja sabreu que explicar pràcticament el 45% de la variança amb una sola variable és espectacular. Pels que no esteu acostumats a aquests tipus de termes, creieu-nos, és un percentatge elevadíssim!
dilluns, 14 de desembre del 2009
Com expliquem la participació?
Algunes dades sobre el 13-D
Presentem els rànquings de guanyadors en diferents àmbits:
PARTICIPACIÓ
| Pinell de Solsonès | 98,8% |
| Sant Jaume de Frontanyà | 90,5% |
| Alpens | 69,6% |
| Sora | 69,1% |
| l'Estany | 65,9% |
| Santa Eulàlia de Riuprimer | 64,5% |
| Malla | 64,2% |
| Vidrà | 63,7% |
| La Floresta | 63,2% |
| El Brull | 63,1% |
VOTS A FAVOR
| Pardines | 100,0% |
| Toses | 100,0% |
| Riudaura | 99,5% |
| Sant Jordi Desvalls | 98,9% |
| Alpens | 98,9% |
| Sant Julià de Vilatorta | 98,8% |
| Santa Cecília de Voltregà | 98,7% |
| Folgueroles | 98,6% |
| Gurb | 98,5% |
| Alfés | 98,4% |
VOTS EN CONTRA
| l'Arboç | 10,4% |
| La Jonquera | 10,1% |
| Els Hostalets de Pierola | 9,1% |
| Gallifa | 8,9% |
| Llardecans | 8,5% |
| Constantí | 8,1% |
| Palau de Santa Eulàlia | 7,5% |
| Sunyer | 7,4% |
| Roses | 7,1% |
| El Papiol | 6,9% |
VOTS EN BLANC
| Bolvir | 14,1% |
| l'Estany | 10,3% |
| Torrebesses | 8,9% |
| l'Albi | 7,5% |
| Beuda | 7,1% |
| Pedret i Marzà | 5,9% |
| Maià de Montcal | 5,8% |
| Clariana de Cardener | 5,7% |
| Mieres | 5,7% |
| La Vall de Boí | 5,4% |
VOTS NULS
| Sant Vicenç de Torelló | 4,7% |
| Callús | 2,5% |
| Cornellà del Terri | 2,2% |
| Tortellà | 2,0% |
| Les Piles | 1,4% |
| Sant Cugat del Vallès | 1,2% |
| Cardedeu | 1,1% |
| Santa Maria de Besora | 1,0% |
| Els Prats de Rei | 1,0% |
| Premià de Mar | 0,9% |
A part, ens hem pres la molèstia de passar els resultats a Excel. Si us el voleu descarregar per començar a jugar amb les dades, tal i com hem fet nosaltres, ho podeu fer aquí.
Crònica del 12-D
Avui publiquem una crònica de la Consulta a Sant Jaume de Frontanyà del dissabte, mentre anem preparant un anàlisi amb tot detall de les consultes celebrades ahir. L'article és de l'amiga i politòlogca Roser Rifà.
Amb en Marc i l’Eloi arribem a Sant Jaume de Frontanyà cap a quarts de deu del matí, després de fer uns 150 km en cotxe. Ens mou el rau-rau de la curiositat i de la il·lusió en aquest dia en què els frontanyencs diran la seva en la consulta popular per la independència de Catalunya. Sant Jaume es converteix en el segon poble que duu a la pràctica aquesta iniciativa popular, després que el 13-S ho fes Arenys de Munt i un dia abans que ho facin desenes de pobles catalans –més de 160–, d’un total de 231 que tenen previst fer-ho (http://www.referendumindependencia.cat/main.asp?opc=3).
Sant Jaume de Frontanyà –una plaça, una església romànica, dos carrers– ens rep i ens embolcalla amb el fred i la boira. Busquem ràpidament resguardar-nos d’aquest dia gris i entrem als baixos de l’ajuntament, on abans hi havia l’escola i on ara hi ha la biblioteca municipal, el lloc on es fa la consulta. Com a biblioteca i lloc de trobada dels frontanyencs, la cambra és modesta però l’espai és suficient. Avui, però, la sala queda petita: és plena de reporters i periodistes. I de gent curiosa com nosaltres.
Només entrar, en Joan, veí de Sant Jaume, ens mostra durant uns segons abans de posar-la al sobre, la papereta del “Sí”, i tot seguit diposita el seu vot dins de l’urna. Ell és el segon dels 21 censats amb dret a vot que a aquesta hora ja s’ha acostat fins aquí i la premsa li demana atenció. És contundent davant dels micròfons: “Aquest és un bon començament per tenir el país que volem, un país lliure i sobirà”.
Sortint de la biblioteca, només hem de travessar la plaça –decorada per l’ocasió amb estelades i cartells pel “Sí”– per anar fins a la fonda, on reservem una taula per dinar. És l’hora dels esmorzars i el menjador és ple a vessar de gent congregada per l’ocasió. Nosaltres marxem i anem a fer el volt per agafar gana. Ja somniem amb el civet de senglar que menjarem per dinar...!
Amb el cel encara gris, tornem a ser a Sant Jaume de Frontanyà cap a quarts de tres, i ens sorprèn trobar la biblioteca tancada. Més tard sabrem que, donat que al poble hi ha 21 persones que tenen dret a vot –ve a ser com una gran família–, han decidit tancar a migdia per anar a dinar, i també es permetran el luxe de tancar el col·legi a les 6 de la tarda.
Havent dinat –un civet per sucar-hi pa!–, tornem a la biblioteca i ens informem sobre com va el procés. Es respira alegria perquè a l’urna ja hi ha 18 dels 19 vots esperats sobre els 21 censats –una veïna ja va dir que no vindria per motius personals i un veí tampoc ho farà per motius laborals– i perquè s’espera una victòria aclaparadora dels partidaris de l’autodeterminació. Ens confessen que s’ensumen que hi haurà un vot contrari, pertinent a un veí de Barcelona empadronat al poble i simpatitzant del PP en anteriors comicis. I és que, a Sant Jaume de Frontanyà, no hi ha secrets –en conseqüència, el vot tampoc ho és–, i tampoc els fa falta disposar del cens per poder convocar un referèndum. Tots i cadascun dels veïns del poble tenen el cens electoral al seu cap, amb noms i cognoms inclosos. Així ho demostra la llista de les cases que ja han votat, escrita a mà pels responsables de la mesa.
A quarts de cinc, marxem cap a casa, ja de fosc, completament convençuts de la victòria del “Sí”. Diria que el camí se’m fa més curt que a l’anada. Potser perquè ja em conec el camí, potser perquè la il·lusió de l’experiència viscuda en el dia d’avui em fa somniar com feia temps que no gosava fer.
dissabte, 12 de desembre del 2009
Les consultes del 13D
dijous, 10 de desembre del 2009
Els reptes de futur dels politòlegs de Catalunya
L’Associació d’Antics Alumnes de l’UPF organitza avui dijous dia 10 a les 18:45h una taula rodona sota el títol “La responsabilitat social i els reptes de futur dels politòlegs/gues de Catalunya“. La trobada farà especial èmfasi en la presència dels politòlegs a la xarxa, i en aquest sentit hi inclourà una petita presentació del projecte ‘Politòlegs de Catalunya’, així com la presència d’alguns dels col·laboradors del projecte.Des de l'organització, l'Andreu Orte ens va demanar que presentéssim aquest humil bloc. I ho farem encantats. Explicarem el per què del seu origen i, sobretot, els canvis que pretenem fer en un futur.
Hi esteu tots convidats.
dimecres, 9 de desembre del 2009
La qualitat de les nostres democràcies
La revista Valors, publicació mataronina amb la que col·laboro des de fa un temps, em va demanar un article sobre el llibre Política i Valors, de Dani Ortiz. El llibre es va presentar a la meva ciutat en un acte organitzat per Valors i la Fundació Lluís Carulla. Us adjunto el que he escrit:
Quan l’Atenes clàssica començava a perdre l’aureola de ciutat virtuosa i noble, els sofistes, a qui fins al moment s’havia atribuït la grandesa dels seus èxits, van començar a ser titllats de corruptes, de pertorbadors d’ànimes i, en definitiva, de culpables de la degradació política i moral de la ciutat. Als “negociants de l’ànima”, com els anomenava Plató, se’ls va acusar de relativistes i d’emprar discursos buits de contingut amb l’única finalitat d’enriquir-se. La crítica generalitzada va acabar derivant, amb els anys, cap a la necessitat platònica de construir líders virtuoses o de forjar sistemes de govern en què només els més preparats tinguessin la possibilitat d’entrar-hi.
Uns quants segles després, el món actual sembla haver donat la raó a les democràcies liberal-socials. Des de la caiguda del socialisme real, cap sistema pot plantar cara als “governs del poble” que s’han anat construint en la majoria d’estats del món, que superen en quantitat a qualsevol alternativa real que es pugui plantejar. Però la democràcia no es pot comparar amb la resta de sistemes i donar-se per satisfeta. En d’altres paraules, el conflicte és entre el bé i el bé: en la capacitat dels sistemes “del poble” per produir democràcies de qualitat.
I és aquí on la democràcia troba el principal escull. Daniel Ortiz, prou bé que ho sap. L’origen del seu llibre (Política i Valors. Com restaurar la grandesa de la política? Fundació Lluís Carulla – Esade) ho exemplifica: “Una vegada, després d’una intensa discussió, una amiga politòloga em va etzibar: ‘Dani, desenganya’t, en política només hi ha dos tipus de persones, els creients i els arribistes. Els primers serien ingenus, somiatruites, babaus. Els segons serien oportunistes, egoistes i descreguts”. La simplificació lleugera, però punyent, ens acosta a la dificultat dels sistemes actuals per involucrar a la ciutadania, per estirar-la cap a la gestió del bé col·lectiu, per satisfer-la en el seu quefer diari. La democràcia és inqüestionable, però la seva qualitat es troba en entredit.
La política és, sobretot, el que fa. De la mateixa manera, un ciutadà ho és en tant que exerceix com a tal. La tensa relació entre ciutadans i polítics, entre política i ciutadania, ha empès a molts a construir el polític “gestor”, és a dir, a excloure l’ètica del món públic. La política és problema-solució, raonament, tecnificació, diuen. El problema rau en què la matèria primera de la política són també les esperances, els ideals i, fins i tot, els sentiments. Certament, apel·lar només als sentiments, oblidant els interessos, ens portaria al populisme. Però oblidar que la política mobilitza idees, valors, porta a la tecnocràcia, a deixar la nostra governació en mans d’especialistes suposadament asèptics.
La gestió és només una tècnica; el govern, un art i una responsabilitat que no es pot reduir a un funcionament purament mecànic, desproveït de tota mena d'èpica col·lectiva, de complicitat emotiva amb la ciutadania, de socialització de referents comuns, de dibuix d'objectius nacionals als quals sigui possible aspirar, de models de societat construïbles.
Per aquest motiu, la qualitat de la democràcia, ens adverteix Daniel Ortiz, no sempre passa per grans reformes institucionals o proclames de soufflé peremptori. La política, la “ciència de les ciències” aristotèliques, necessita fer el viatge cap a les essències: a recuperar la virtut, l’emoció, la vocació i l’autolimitació.
El camí no és fàcil. Isaiah Berlin ens advertia sàviament que les nostres societats són plurals i que la realitat ve marcada per un “pluralisme agonístic” de valors, sovint incompatibles entre ells, que la democràcia liberal havia de ser capaç d’integrar.
En el llibre, Daniel Ortiz ens ofereix un camí. Catalunya és difícil que sigui coneguda pels seus recursos, la seva matèria o el seu poder. Només queda la força del seu capital ètic. Per això, les seves pàgines són un actiu important per recuperar el camí que no s’hauria d’haver perdut mai. Cert és el cant churchillià que la democràcia és el pitjor de tots els sistemes polítics, a excepció de tota la resta. Però precisament per això cal exigir-nos una actitud de millora política i moral de les nostres democràcies.
diumenge, 6 de desembre del 2009
Sobirania nacional o autonòmica?
Llegim amb molt d’interès l’enquesta acabada de publicar de la UOC sobre la independència de Catalunya. Sorprèn a primer cop d’ull els resultats tan favorables a la secessió per part dels catalans, valors bastant allunyats de les dades amb les que fins al moment s’havia estat treballant. De totes maneres, i a manca de més detalls sobre l’enquesta, tot sembla indicar que el procediment emprat per la seva realització és totalment vàlid i que el nombre d’enquestes realitzades és fins i tot més elevat que anteriors ocasions, per la qual cosa, el marge d’error també és més petit.Avui ens interessa centrar-nos però en una qüestió no gens menor, malgrat que sovint desatesa i incompresa: en qui rau la sobirania? És a dir, qui és subjecte de dret tal que pot decidir sobre el seu futur de manera sobirana? I per fer-ho, emprarem dues opinions ben contrarestades.
Des del punt de vista legal, l’article 1.2 de la Constitució espanyola ens deixa ben clar que “la sobirania nacional resideix en el poble espanyol”. Aquesta mateixa setmana a més a més, la Confederación de Entidades Culturales Regionales en Cataluña ens recordava en un manifest que les decisions que "afecten tot Espanya corresponen a tots els espanyols", de manera que formalment els ciutadans de la Comunitat Autònoma de Catalunya poden determinar el seu futur en una qüestió garantida per la Constitució com és la unitat d’Espanya.
Legalment queda clar que el dret a l’autodeterminació en el context actual és completament inviable. Ara bé, arran de l’enquesta feta pública aquesta setmana per la UOC, es posa de manifest que un elevat percentatge de catalans desafien en certa manera el marc legal existent: un 67% creu que en cas de conflicte entre les lleis i els principis democràtics haurien de prevaldre aquests darrers. El valor però encara augmenta quan preguntem si Catalunya ha de tenir dret a decidir lliurement i democràticament el seu futur: un 82% considera que sí. Aquest percentatge augmenta fins al 98% entre els que estan a favor de la independència, és del 72,6% entre els que s’abstindrien, i del 52,4% dels que estan en contra de la independència.
Aquestes dades posen de manifest doncs que, malgrat el que les lleis puguin dir, la societat considera a la “Comunitat Autònoma de Catalunya” com a una entitat subjecta de dret amb capacitat per autodeterminar-se el seu futur.
I és que cal tenir clar que malgrat el que puguin arribar a dir les constitucions, la força del poble és la que mou la història. En democràcies liberals avançades com al Regne Unit o al Canadà, i tot i que cap llei els reconeix tàcitament el dret de secessió (això només succeeix en les constitucions d’Etiòpia i de Saint Kitts i Nevis), els ciutadans dels respectius estats entenen a escocesos i quebequesos com a subjecte de dret, habilitant-los doncs per decidir el seu futur de manera lliure i sense coaccions. A l’estat espanyol és cert que aquest dia encara sembla lluny d’arribar. Però també és cert que dins mateix de Catalunya cada cop són més les persones que consideren el país prou madur com perquè pugui decidir per ell mateix. I això és difícil d’aturar.
Article publicat a Crònica.
